dimecres, 19 d’abril de 2017

Maria Antonieta, la joventut d’una reina





Títol original: MARIE ANTOINETTE - Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~ (マリー・アントワネット Marie Antoinette ~La jeunesse d'une reine~)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Morning
Editorial: Kōdansha
Any: 2016
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Històric, romanç, política
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Marie Antoinette —La jeunesse d'une reine—)

Sobra parlar del meu amor per la Fuyumi Sōryō. L’anunci d’aquest manga en llengua francesa va ser molt ben rebut per molts dels qui ens estirem dels cabells amb què aquesta cèlebre autora sigui inèdita a Espanya.

Aquesta obra tracta, bàsicament, sobre les dificultats de la Maria Antonieta per adaptar-se a la cort francesa. És un manga que abraça un període ínfim de la seva vida i que bé podria haver sigut el fragment d’una obra més llarga. La cosa és que:
1) Això és més aviat una mena dencàrrec des de França. Al cap i a la fi suposa una col·laboració entre Kōdansha, Glénat França i el museu de Versalles (que, a part de supervisar l’obra, va organitzar una visita privada per a la Sōryō). Per tant, degut a aquesta naturalesa, no crec que els fes especial il·lusió des de França el fet de comprometre’s a anys i panys de serialització, sinó que en tenien prou amb l’elaboració més o menys ràpida d’un producte que es pogués vendre fàcilment com a record a Versalles.
2) L’autora es troba immersa des de fa més de deu anys en la biografia d’un altre personatge històric (Cesare, sobre el Cèsar de Borja) i dubto molt que vulgui posar-se amb una altra obra de profunditat similar sense haver acabat la primera.

Aquest còmic té una vocació més educativa més que no pas d’entretenir amb grans alts i baixos. Sense passar-se, però. No us espereu amb una mena de La Rosa de Versalles (però sense l’Oscar i companyia), que no l’hi trobareu. Així i tot, resulta innevitable fer sengles comparacions i veure com determinats moments coincideixen bastant i d’altres resulten plenament enfrontats.



La narració és lleugera i agradable. Tot flueix adequadament; el tempo resulta l’adequat. Es tracta duna obra en la qual no cal capbussar-s’hi tant com en la seva germana Cesare.

El dibuix és tan marcadament el de la Sōryō que amb al jove Lluis (projecte de) XVI sense perruca em passa quelcom: no puc evitar veure’l com el protagonista masculí d’altres mangues seus (Mart, Sàbat Etern i, en menor mesura, Cesare). Pel que fa a la resta, és un goig i una llàstima que els mangues és llegeixin tan ràpid. Per apreciar bé cada pàgina caldrien hores i hores. No és un dibuix “pur”, però. Tal i com comentava abans es nota l’ús de fotografies calcades/traçades. Hi ha un cas en què resulta descarat. Vull deixar palès, però, que el conjunt és formosíssim.

Aquest és el cas descarat d’això de les fotos que comentava.

L’edició francesa, dins de les “estàndards” (el preu comença a no ser-ho), és molt bonica:
  • Utilitza daurats a la sobrecoberta en la justa mesura.
  • La portada i la contraportada disposa duna maquetació més elegant que la de ledició original.
  • Té quatre pàgines a color de còmic (encara que realment dues delles són la il·lustració que configura la portada i la contraportada... o més aviat ho hauria de formular a l’inrevés, però per un cas...) i tantes d’altres de quadres i fotos utilitzats de referència.
  • El paper és molt blanc.
  • La impressió és boníssima.
Em fa gràcia que, mentre que aquí l’últim reducte que tenim de les pestanyes de colors de Glénat sigui Panini marcant els seus shōjos (indicant-nos que la feminitat dista de la neutralitat, la qual és instrínsecament masculina), aquest manga es marqui com a seinen i en daurat. Una obra que intenta vendre’s com quelcom que vira cap a l’excel·lència i a un públic desconeixedor del manga... pertanyent a una col·lecció amb un nom rarot! (Encara que, ja posats, el sentit de lectura japonès es manté; seran els francesos no habituats a llegir manga tan perepunyetes com la gent d’aquí?) Una altra petita curiositat: hi ha una pàgina amb número que tapa el dibuix... quan la resta de pàgines amb dibuix encara a l’alçada del número, simplement no hi ha número (ja que fa lleig). Serà una errada?

Ho recomano? Sí, però tingues present que sàpigues al que vas. Aquesta biografia parcial és més aviat un document històric que una història apassionant. Val a dir que no arriba a fer-se avorrit en cap moment i, malgrat tot, la seva lectura resulta prou lleugera. Aquí en podeu llegir les primeres pàgines.

Nota global: 8/10

dijous, 13 d’abril de 2017

Tokyo Babylon i l’expressió i els rols de gènere



(Aquesta entrada és una anàlisi de Tokyo Babylon i, com a tal, en conté ESPÒILERS.)



Nota: Les imatges en blanc i negre pertanyen a l’edició de Planeta en toms, emmirallada en la seva majoria, però amb algunes pàgines reemmirallades.

La Tòquio Babilònica (Tokyo Babylon) és un dels primers mangues de les CLAMP. Tot i que va publicar-se a principis dels noranta, les pròpies autores reconeixen que té un regust molt vuitanter. Conté molta crítica social i, a més, resulta prou rodó. Tres en són els personatges principals: els bessons Sumeragi (el Subaru i la Hokuto) i el veterinari Seishiro Sakurazuka.

Avui em centraré en el Subaru i la Hokuto, els quals compleixen el tòpic de “som germans bessons cis de gèneres oposats, però com si fóssim idèntics tret dels nostres entrecuixos, els nostres trets sexuals secundaris i les nostres personalitats, òbviament”. Quan en dos germans bessons un neix amb cony i l’altre amb penis, la probabilitat que siguin idèntics tendeix a 0. A la gran majoria dels casos compartiran la mateixa genètica que poden compartir dos germans qualssevol. Per tant, és un tòpic que detesto, ja que genera una idea falsa.


D’aquesta manera, els dos germans tenen cares idèntiques i, a més, duen un pentinat molt similar. Llavors, com és que el públic sol llegir-ne el gènere de manera correcta si són bastant andrògins? Primer, per les concepcions cissexistes del que és un cos d’home i el que és un cos de dona. Encara que els bessons Sumeragi siguin pràcticament clavats, el Subaru té les espatlles més amples i la Hokuto té pits. Segon, perquè el Subaru sempre porta guants (però la Hokuto a vegades també). Tercer, per l’expressió de gènere. Tot i el cabell curt, la Hokuto és molt femenina i duu una roba exageradament cridanera sense importar-li res; només el seu estil1. En canvi, el Subaru vesteix una indumentària prou masculina com perquè l’identifiquem com a home. De tota manera, mentre és adolescent, en cap moment se’l percep com a home viril. I, de fet, dins del manga dos cops el confonen amb una noia (tot i haver canviat ja la veu) i en una altra ocasió se’l descriu com d’aspecte “dolç” (qualitat prototípicament femenina).


Que sí, que els cabells també formen part de l’expressió de gènere, però endevineu: ens trobem amb un manga i amb un dels problemes endèmics d’aquest mitjà: les cares molt similars. Un recurs per diferenciar els rostres dins dels mangues (i altres productes dibuixats) és tirar dels cabells per tal que s’assimilin amb la cara. Així, per deixar clar que els bessons Sumeragi tenen el mateix rostre, les CLAMP els fan un pentinat idèntic, també, i així no queda lloc per al dubte.

Una escena on la Hokuto apareix amb un pentinat una mica més femení. Entre això i l’enrojolament, no us fa pensar en la Sakura Kinomoto? (El personatge més icònic de les autores.)

A més, els discernim per la personalitat i el llenguatge corporal, ja que són pols oposats: mentre que la Hokuto té un caràcter fort, extravertit i efusiu (prototípicament masculí), el Subaru disposa d’un tarannà reservat, sensible i empàtic (prototípicament femení). Basant-se en llurs cossos i expressions de gènere, doncs, les CLAMP exploten en els bessons unes personalitats bastant contràries als rols de gènere. No sé si de manera conscient o no, ja que el fet de què La Tòquio Babilònica no deixi de ser un BL camuflat2 ajuda en la feminitat del Subaru, que seria l’uke de la relació romàntica principal3. És a dir, l’avatar de les lectores. Per contraposició (ja que el Subaru és el protagonista), la Hokuto havia de ser una mica més desperta i malcarada. Altrament, hauria esdevingut un autèntic clon del Subaru, sense cap mena d’identitat.

Subaru o Hokuto? Vaaaa... és fàcil! Porta guants i té un posat seriós!

Els bessons també trenquen els rols de gènere en llurs sexualitats4. Així, mentre que el Subaru resulta clarament bisexual5, sabem que la Hokuto és safista6.

D’altra banda, els rols de gènere sesberlen fins a cert punt. Tot i que el Subaru i la Hokuto són bessons, endevineu quin és el successor dels Sumeragi? Exacte, el Subaru7! I pel que fa a la Hokuto, tot i semblar tant independent, la seva major aspiració a la vida és esdevenir una mestressa de casa, la qual cosa m’exaspera. I també controla molt més el que menja que no pas el Subaru.


Un cop el Subaru assoleix l’edat adulta, però, les seves faccions esdevenen una mica més masculines i ara ja no pot reconèixer la seva germana al mirall. És a dir, sent com ha mort encara una mica més. Ple de ràbia i remordiments pel seu assassinat, es carrega l’espill. És una metàfora molt potent: en perdre la Hokuto i el Seishiro, el Subaru perd també part de la seva feminitat.

1) Malgrat que el personatge de la Hokuto és realment molt més profund, molta gent el detesta per la seva aparent superficialitat, els seus modelets rococó i la seva extrema efusivitat.
2) I m’atreviria a dir que tot i tractar-se d’un shōjo, no es pot explicar la història del BL sense ell. Tal i com ocorre amb molts altres shōjos.
3) I per contraposició, el Seishiro (personatge hipermasculí i molt violent) seria el seme. Detesto tant aquests rols com llur etimologia, però així és com les CLAMP han codificat el Subaru i el Seishiro i resulta descarat.
4) L’heterosexualitat obligatòria és també un rol de gènere.
5) Al llarg del manga veiem que sent nen s’enamora d’una nena i sent adolescent, d’un home. A més, la Hokuto menciona en un moment determinat que ell s’estima la gent sense diferenciar entre dones i homes.
6) No es deixa clar si la Hokuto és lesbiana o bisexual; només que té cites amb una dona (i per descriure la seva relació cita Apuntant l’As [Ace o Nerae, Sumika Yamamoto], un shōjo clàssic amb moltes insinuacions sàfiques i tot un referent dins del fandom del yuri; no és casualitat). Sí, està disposada a casar-se amb un home ric, però això no implica que li agradin els homes. Al contrari: més aviat sembla que en ells només veu una font d’ingressos (o el futur marit del seu germà).
7) Per a compensar, l’àvia dels bessons és la successora anterior, però també es comenta que el poder del Subaru és molt superior al seu.

dilluns, 13 de març de 2017

Atac nº1





Títol original: Attack No. 1 (アタック No. 1)
Autora: Chikako Urano
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha (per a la reedició en 5 volums, Earth Suppan)
Anys: 1968-1970
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Esports, amistat, romanç
Nombre de volums: 12 (una reedició de 12 cap al 1984, una de 5 cap al 2000 i una de 7 cap al 2003)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Attack No.1, 7 volums; es basa en l’edició japonesa del 2003)
Relació amb altres mangues: Nou Atac nº1 (Sengles seqüela i spin-off, homònims. L’spin-off està dibuixat per la Kanon Ozawa)

Manga seixanter, disponible en italià i molt influent... l’havia de provar sí o sí! I és que Atac nº1, còmic sobre volei, va causar sensació al Japó a finals dels seixanta. En aquell aleshores el volei es trobava en plena efervescència després que el Japó guanyés per golejada (o hauria de dir re-rematada?) als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, edició en què esdevingué esport olímpic. Tant és així que els comentaristes estadunidencs, amb llur mal perdre, rebatejaren les jugadores japoneses com les “Bruixes d’Orient”. No he llegit ni vist Volei!! (Haikyū!!, Haruichi Furudate), el manganime de moda sobre aquest esport, però imagino que de manera més o menys directa deu tenir influències d’Atac nº1 (malgrat les òbvies diferències).



La premissa és bastant tòpica: la Kozue, una noia amb poca base de volei resulta ostentar un gran talent i ràpidament escalarà cap al triomf nacional i mundial. Tot i que el volei és un esport d’equip, en repetides ocasions no ho semblava. Molts cops es donava per fet que si la Kozue no participava a un partit, el seu equip perdria. I no és que només fossin deleris de grandesa seus, sinó que és quelcom recolzat també per les seves companyes i per l’entrenador de torn. A més, resulta que calia allargar el manga perquè va tenir més èxit de l’esperat (suposicions meves a l’hora de llegir l’obra) i així és com obtenim un còmic bastant monòton (que a l’equador es posen a explicar-nos moviments bàsics!!!). També resulta irònic que les autoritats acadèmiques tractin a la Kozue, ja amb renom mundial, com si no hagués aconseguit cap fita. A més, es fa ús i abús de la casualitat. Que sí, moltes obres tiren de la casualitat, però és que aquí és constant i descarat. Per si tot això no fos poc, ja cap al final es fica molt de drama amb calçador i es tracta amb nul·la sensibilitat.

No ho amagaré: va arribar un punt en què Atac nº1 se’m feia tan costa amunt, que en els partits i entrenaments anava mirant les pàgines amb pressa i sense llegir-les. Sinó, encara estaria per la meitat.

Atac nº1 conté molta violència normalitzada i desconec fins a quin punt representa la realitat d’aleshores. Durant la seva lectura he perdut el compte la de vegades que els entrenadors pegaven les alumnes, com si fos el més normal del món. Tampoc es critica gaire que un nano li fumi una clatellada a la seva xicota si aquesta li sembla massa altiva. També hi ha alumnes que es barallen i es peguen entre elles, però això ja es mostra de manera més crítica. I fins i tot, hi ha merders amb armes blanques de per mig que després són fàcilment perdonats i oblidats.

Només els primers plans de la Kozue superen en nombre la quantitat industrial de bufes dAtac nº1

A més de tota la violència física més directa, s’hi justifiquen els entrenaments intensos i llargs (i si algú no els aguanta és perquè té la salut tocada; no perquè siguin inhumans... però després es força també a gent convalescent a dur el mateix ritme que la resta), la manipulació (i es pretén fer creure que plans fatalment traçats s’executen a la perfecció) i l’assetjament escolar en segons quins contextos (bàsicament: si el duu a terme la Kozue, és bo; si és practicat contra la Kozue, és dolent).  I coses com drogar o segrestar a una contrincant estan mitjanament mal vistes, però tampoc se’n fa un gra massa. Després, però, es demonitza la legítima defensa. Em supera la merda d’ideologia d’aquest manga.

Els personatges són allà perquè la història els necessita, però em resulten molt vacus. L’única que arribem a conèixer una mica és la protagonista, la qual és una dèspota i una sàdica tan bon punt obté una mica de poder... i, de nou, l’autora ho justifica i ens intenta vendre que és una bellíssima persona. A més a més, hi ha personatges que l’autora oblida per complet. I tot i que es tracti d’una història de volei femení, el pes de la història recau sobretot en personatges masculins. Només hi ha una excepció i no dura gaire al repartiment.

Hi ha una subtrama de romanç. Seguint la tònica, amb un tractament pèssim. L’únic que em satisfà una xic és la resolució. La resta és patètica... de manera original. Mai no m’havia topat amb tal conjunt de desastres. Com a cirereta del pastís, hi ha la idea, expressada de manera literal, que una dona només pot assolir la felicitat casant-se, tenint fills i criant-los.


L’absurditat regna a aquest manga i així és com tenim un paio tocant una guitarra enmig d’un hospital com si res, un senyor que aprèn alemany memoritzant un diccionari, mètodes d’entrenament amb ficció científica de per mig, japoneses que a estones poden comunicar-se amb soviètiques i a estones no...

És increïble que amb tot el que he comentat el final sigui prou decent. No m’ho acabo de creure. (Hi ha una seqüela, així que aquesta cloenda és fàcilment esguerrable.)

La narració en general és correcta, però sobretot als primers volums es nota que la Urano estava encara molt verda i es refugiava en la seva zona de confort: els primers plans de la Kozue, inexpressius i amb ulls de galàxia. És exagerat. Canta massa. Això millora a la segona meitat on ja no n’hi ha tants i el dibuix esdevé més expressiu. De totes maneres, les proporcions i les possibilitats d’un cos humà no estan gens ben trobades. Val a dir que l’autora comet errors de principiant tals com dibuixar la cara d’un personatge que no és el que toca o que a un personatge li peguin a la galta esquerra i li faci mal la dreta. Ara: és un goig veure segons quins conjunts seixanters.

Advertència: llegir aquest manga provoca forts dolors corporals.


L’edició italiana, en estar basada en la japonesa de 7 volums, és més gruixuda de l’habitual. Així i tot, només val 6’5 € el volum i duu sobrecobertes. El primer volum porta una faixa amb el nom que se li va posar a l’anime a Itàlia. A partir del segon volum, conté una advertència sobre l’època en què es publicà originalment el manga. Com a pegues, diré que hi ha alguns errors de retolació i que a un lloc es posa a un circumflex que la resta de vegades no s’utilitza en aquesta romanització.

Ho recomano? Gens ni mica. El guió és la mar de fluix, es nota que la història està allargada perquè sí, la protagonista no està ben desenvolupada i fa fàstic, la resta de personatges estan buits, el romanç és de pena, els partits i els entrenaments són avorrits, es justifica i normalitza tot un seguit de violència, el dibuix està ple de desproporcions i pífies, hi ha maquinacions surrealistes que es compleixen per art de màgia al peu de la lletra... Només en salvo el final i els modelets seixanters. Tret que t’interessin la història de l’spokon en particular o la del manga en general, fuig-ne. 

Nota global: 1’5/10

dimecres, 1 de març de 2017

Desenterrant tresors III: Grazioso




De tant en tant, arriben a les meves mans coses relativament rares. El dōjinshi Grazioso (Yayoi Tachibana) és una d’elles. Publicat al març del 2011, és un dōjinshi yuri entre tants. A la vegada, però, poseeix molt d’encant. Primer: pel títol, en llengua italiana. Segon: perquè es tracta d’una història molt tendra. Això costa moltíssim de trobar, fins i tot als treballs professionals! Tercer: perquè sembla que els personatges són de l’autora.

El dibuix és el propi d’una principiant: es nota que, malgrat la bona voluntat, els fons se li resisteixen i que, en general, no dibuixa amb deseiximent. El guió no resulta excessivament original. Però bé, així i tot es tracta d’una obra molt fresca i agradable de “llegir”. 22 paginetes plenes de cura.