dilluns, 13 de març de 2017

Atac nº1





Títol original: Attack No. 1 (アタック No. 1)
Autora: Chikako Urano
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha (per a la reedició en 5 volums, Earth Suppan)
Anys: 1968-1970
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Esports, amistat, romanç
Nombre de volums: 12 (una reedició de 12 cap al 1984, una de 5 cap al 2000 i una de 7 cap al 2003)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Attack No.1, 7 volums; es basa en l’edició japonesa del 2003)
Relació amb altres mangues: Nou Atac nº1 (Sengles seqüela i spin-off, homònims. L’spin-off està dibuixat per la Kanon Ozawa)

Manga seixanter, disponible en italià i molt influent... l’havia de provar sí o sí! I és que Atac nº1, còmic sobre volei, va causar sensació al Japó a finals dels seixanta. En aquell aleshores el volei es trobava en plena efervescència després que el Japó guanyés per golejada (o hauria de dir re-rematada?) als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, edició en què esdevingué esport olímpic. Tant és així que els comentaristes estadunidencs, amb llur mal perdre, rebatejaren les jugadores japoneses com les “Bruixes d’Orient”. No he llegit ni vist Volei!! (Haikyū!!, Haruichi Furudate), el manganime de moda sobre aquest esport, però imagino que de manera més o menys directa deu tenir influències d’Atac nº1 (malgrat les òbvies diferències).



La premissa és bastant tòpica: la Kozue, una noia amb poca base de volei resulta ostentar un gran talent i ràpidament escalarà cap al triomf nacional i mundial. Tot i que el volei és un esport d’equip, en repetides ocasions no ho semblava. Molts cops es donava per fet que si la Kozue no participava a un partit, el seu equip perdria. I no és que només fossin deleris de grandesa seus, sinó que és quelcom recolzat també per les seves companyes i per l’entrenador de torn. A més, resulta que calia allargar el manga perquè va tenir més èxit de l’esperat (suposicions meves a l’hora de llegir l’obra) i així és com obtenim un còmic bastant monòton (que a l’equador es posen a explicar-nos moviments bàsics!!!). També resulta irònic que les autoritats acadèmiques tractin a la Kozue, ja amb renom mundial, com si no hagués aconseguit cap fita. A més, es fa ús i abús de la casualitat. Que sí, moltes obres tiren de la casualitat, però és que aquí és constant i descarat. Per si tot això no fos poc, ja cap al final es fica molt de drama amb calçador i es tracta amb nul·la sensibilitat.

No ho amagaré: va arribar un punt en què Atac nº1 se’m feia tan costa amunt, que en els partits i entrenaments anava mirant les pàgines amb pressa i sense llegir-les. Sinó, encara estaria per la meitat.

Atac nº1 conté molta violència normalitzada i desconec fins a quin punt representa la realitat d’aleshores. Durant la seva lectura he perdut el compte la de vegades que els entrenadors pegaven les alumnes, com si fos el més normal del món. Tampoc es critica gaire que un nano li fumi una clatellada a la seva xicota si aquesta li sembla massa altiva. També hi ha alumnes que es barallen i es peguen entre elles, però això ja es mostra de manera més crítica. I fins i tot, hi ha merders amb armes blanques de per mig que després són fàcilment perdonats i oblidats.

Només els primers plans de la Kozue superen en nombre la quantitat industrial de bufes dAtac nº1

A més de tota la violència física més directa, s’hi justifiquen els entrenaments intensos i llargs (i si algú no els aguanta és perquè té la salut tocada; no perquè siguin inhumans... però després es força també a gent convalescent a dur el mateix ritme que la resta), la manipulació (i es pretén fer creure que plans fatalment traçats s’executen a la perfecció) i l’assetjament escolar en segons quins contextos (bàsicament: si el duu a terme la Kozue, és bo; si és practicat contra la Kozue, és dolent).  I coses com drogar o segrestar a una contrincant estan mitjanament mal vistes, però tampoc se’n fa un gra massa. Després, però, es demonitza la legítima defensa. Em supera la merda d’ideologia d’aquest manga.

Els personatges són allà perquè la història els necessita, però em resulten molt vacus. L’única que arribem a conèixer una mica és la protagonista, la qual és una dèspota i una sàdica tan bon punt obté una mica de poder... i, de nou, l’autora ho justifica i ens intenta vendre que és una bellíssima persona. A més a més, hi ha personatges que l’autora oblida per complet. I tot i que es tracti d’una història de volei femení, el pes de la història recau sobretot en personatges masculins. Només hi ha una excepció i no dura gaire al repartiment.

Hi ha una subtrama de romanç. Seguint la tònica, amb un tractament pèssim. L’únic que em satisfà una xic és la resolució. La resta és patètica... de manera original. Mai no m’havia topat amb tal conjunt de desastres. Com a cirereta del pastís, hi ha la idea, expressada de manera literal, que una dona només pot assolir la felicitat casant-se, tenint fills i criant-los.


L’absurditat regna a aquest manga i així és com tenim un paio tocant una guitarra enmig d’un hospital com si res, un senyor que aprèn alemany memoritzant un diccionari, mètodes d’entrenament amb ficció científica de per mig, japoneses que a estones poden comunicar-se amb soviètiques i a estones no...

És increïble que amb tot el que he comentat el final sigui prou decent. No m’ho acabo de creure. (Hi ha una seqüela, així que aquesta cloenda és fàcilment esguerrable.)

La narració en general és correcta, però sobretot als primers volums es nota que la Urano estava encara molt verda i es refugiava en la seva zona de confort: els primers plans de la Kozue, inexpressius i amb ulls de galàxia. És exagerat. Canta massa. Això millora a la segona meitat on ja no n’hi ha tants i el dibuix esdevé més expressiu. De totes maneres, les proporcions i les possibilitats d’un cos humà no estan gens ben trobades. Val a dir que l’autora comet errors de principiant tals com dibuixar la cara d’un personatge que no és el que toca o que a un personatge li peguin a la galta esquerra i li faci mal la dreta. Ara: és un goig veure segons quins conjunts seixanters.

Advertència: llegir aquest manga provoca forts dolors corporals.


L’edició italiana, en estar basada en la japonesa de 7 volums, és més gruixuda de l’habitual. Així i tot, només val 6’5 € el volum i duu sobrecobertes. El primer volum duu una faixa amb el nom que se li va posar a l’anime a Itàlia. A partir del segon volum, conté una advertència sobre l’època en què es publicà originalment el manga. Com a pegues, diré que hi ha alguns errors de retolació i que a un lloc es posa a un circumflex que la resta de vegades no s’utilitza en aquesta romanització.

Ho recomano? Gens ni mica. El guió és la mar de fluix, es nota que la història està allargada perquè sí, la protagonista no està ben desenvolupada i fa fàstic, la resta de personatges estan buits, el romanç és de pena, els partits i els entrenaments són avorrits, es justifica i normalitza tot un seguit de violència, el dibuix està ple de desproporcions i pífies, hi ha maquinacions surrealistes que es compleixen per art de màgia al peu de la lletra... Només en salvo el final i els modelets seixanters. Tret que t’interessin la història de l’spokon en particular o del manga en general, fuig-ne. 

Nota global: 1’5/10

dimecres, 1 de març de 2017

Desenterrant tresors III: Grazioso




De tant en tant, arriben a les meves mans coses relativament rares. El dōjinshi Grazioso (Yayoi Tachibana) és una d’elles. Publicat al març del 2011, és un dōjinshi yuri entre tants. A la vegada, però, poseeix molt d’encant. Primer: pel títol, en llengua italiana. Segon: perquè es tracta d’una història molt tendra. Això costa moltíssim de trobar, fins i tot als treballs professionals! Tercer: perquè sembla que els personatges són de l’autora.

El dibuix és el propi d’una principiant: es nota que, malgrat la bona voluntat, els fons se li resisteixen i que, en general, no dibuixa amb deseiximent. El guió no resulta excessivament original. Però bé, així i tot es tracta d’una obra molt fresca i agradable de “llegir”. 22 paginetes plenes de cura.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Nina (Fuyumi Sōryō)






Títol original: Doll (ドール)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Bessatsu Friend
Editorial: Kodansha
Any: 1995
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Romanç, drama, competitivitat
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Itàlia (Doll)

Amb el que m’agraden Sàbat Etern, Cesare i el primer volum de Mart, és inevitable que arrambi amb tot el material de la Fuyumi Sōryō. I així és com em vaig fer amb Nina, una obra menor d’aquesta gran autora.

Nina s’ambienta als Estats Units i tracta sobre la ballarina Muriel, una noia blanca i rossa amb gran talent però que fa temps que no practica. Així i tot, guanya per golejada la primera audició a la qual es presenta. Queda ràpidament decidit que serà una dels protagonistes a l’obra Nina.

Aquesta història es composa de dos capítols i es nota prou com el segon és un allargament per arribar a tenir prous pàgines per compilar el còmic en un volum. De tota manera, en aquest darrer es toca molt la dependència emocional excessiva en parella i això sempre és un plus. El que no m’agrada del tot és com s’encara el tema (sobretot, a través de la gelosia típica tòpica).



Hi ha un aspecte de Nina que em fa especial ràbia. Els seleccionadors ja tenen una candidata que se sap a la perfecció el paper i que coneix sobradament el que seria el seu company: la Page. Però clar, la Page és negra i no pot dur a terme un paper de delicada nina... perquè és negra (no es diu clarament, però es dóna a entendre). Tenint en compte que la feminitat està definida a nivell global segons criteris blancs i que això afecta fortament, entre altres països, els Estats Units (lloc on es desenvolupen els fets), el Japó (lloc on s’ha criat l’autora) i Espanya (lloc on m’he criat jo i d’on és la majoria del meu lectorat), vegem-ho una mica en profunditat i fins on em veig capaç d’explicar*.

Des del paradigma blanc, la feminitat blanca és LA feminitat i això fa que les altres feminitats hi quedin subordinades. Per començar, l’ideal de bellesa imperant és el de la bellesa blanca i ja intuïm com de lligades han estat la bellesa i la feminitat al llarg dels segles entre els blancs. Així doncs, encara que la feminitat i la bellesa blanques ens fotin a les blanques, més ho fan a les dones de color. D’aquesta manera, a les dones negres, se les percep des de la norma com menys femenines degut a la pell més fosca i a uns trets que s’allunyen de la suavitat típicament blanca. I aquí, “menys femenines” no s’interpreta només com “més masculines” (que també), sinó “menys humanes” (i, per tant, “més animals”) o, fins i tot, “monstruoses”. A l’imaginari col·lectiu, es té a les dones negres per “bèsties salvatges insaciables de sexe” quan són els homes blancs qui les han violat constantment durant segles. Per tant, negar-li la feminitat (i la delicadesa femenina) a les dones negres és quelcom que les deshumanitza i cosifica... i les converteix en un fetitxisme, cosa que encara les deshumanitza i cosifica més. Un peix que es mossega la cua. Més informació aquí. Ja que estem en el tema: mentre que la supremacia blanca percep les negres com menys femenines, a les asiàtiques de l’extrem orient se les percep com ultrafemenines: més pàl·lides que moltes blanques i més menudes i se’ls atorga la fama de ser molt submises. Tot plegat fa que des del racisme i el masclisme, a les dones asiàtiques se les vegi especialment vulnerables i infantils. Des de les cultures de la violació i de la pedofília, això n’augmenta l’atractiu. Aquí radiquen llurs cosificació i fetitxització.

La narració de Nina, en general, està ben duta. El dibuix no és tan maco com l’actual de l’autora, però les escenes de ball són dinàmiques i estan molt ben il·lustrades.

L’edició italiana és petita i prima, sense sobrecobertes i emmirallada.

Ho recomano? A veure’m... és entretingut, però no aporta gran cosa i conté un racisme que resulta d’allò més nociu. Només t’ho recomanaria si ets molt fan de l’autora i tenint present el que critico al llarg d’aquesta entrada.

Nota global: 5/10

*Si us plau, si algú de color veu que l’he cagada en alguna cosa, que no dubti en corregir-me.
(Això ho faig amb la millor de les intencions i dirigint-me a un públic majoritàriament blanc. No pretenc alliçonar a gent racialitzada.)

divendres, 10 de febrer de 2017

Desmitificant Fènix



Durant aquestes darreres setmanes he estat immersa en la lectura de Fènix (Hi no Tori), un clàssic del manga elaborat pel celebradíssim Osamu Tezuka. Molta gent qualifica aquest còmic d’obra mestra i universal de la condició humana. Fins i tot, es diu que és el millor manga del Tezuka. No entenc res. Sembla benbé el conte dEl vestit nou de l’Emperador.

Tot i que estic prou familiaritzada amb l’obra del Tezuka, m’esperava que Fènix fos una lectura amb molta substància i difícil de digerir. D’alguna manera, il·lusa de mi, donava per fet que l’autor s’hauria capbussat en diversos tractats de filosofia sobre la vida i la mort i que això es veuria reflectit a Fènix. Però no. Tot just es passa de puntetes per l’existencialisme de la vida humana. Massa poca teca per tantes pàgines.

Universal? I un bé negre amb potes rosses! Què té aquesta obra d’universal? Fènix disposa d’una perspectiva marcadament japonesa, masculina i cisheterosexual*. La qual cosa no hauria de ser necessàriament dolenta de per si**, però que no m’ho venguin com a universal. Aquest còmic és una relectura de la història japonesa i invenció del seu futur. Tot imaginat des dels ulls d’un senyor japonès i cisheterosexual sense gaires ganes d’anar més enllà de la seva experiència vital.

Els personatges resulten extremadament plans. Això es veu agreujat degut a què l’obra es divideix en diverses sagues corresponents a diferents èpoques. Pocs personatges apareixen a més d’una saga. De tota manera, a molts altres mangues curts hi ha personatges amb ànima, així com amb una evolució creïble. En canvi, a Fènix, els personatges es troben més aviat al servei de la trama, la qual resulta lleugera, avorrida i plena de forats i trampes de guió. I si els personatges femenins, com a regla general, figuren com un complement dels masculins, aquests tampoc són pas una bicoca, que diguem. No hi ha cap personatge destacable. Per la seva banda, la fènix, que en teoria és una mena de deïtat perfecta, ostenta un fotimer de contradiccions, també en favor de la trama.

Teòricament, el principal atractiu de l’argument és una experimentació que consisteix en començar per una era molt passada, saltar a una era molt futura, saltar a una era passada una mica més propera, saltar a un futur una mica més proper i així fins a arribar al “present” (a l’actualitat, ens trobem ja al futur, segons la perspectiva de l’obra). Em sembla una bona idea, però no m’agrada com s’executa. Primer: els enllaços entre eres són molts cops fantasiosos i elevadament masclistes (es dóna a entendre que les dones no transmetem cap mena d’herència genètica). Segon: es nota molt que no hi ha una clara planificació. I així es fa servir un recurs gastadíssim per fotre amb calçador una època que a l’autor se li havia oblidat posar amb anterioritat, que és quan tocava. Vaja, que es carrega la seva pròpia narrativa d’una manera bastant matussera. Tercer: en general, la trama és molt avorrida. L’única saga que em va mantenir enganxada va ser Espai, que només dura mig volum i és especialment misògina. Per si tot això no fos poc, l’argument ostenta un munt d’errors i contradiccions. Un exemple: hi ha a qui es considera que comet un gran pecat “només” per intentar matar una persona i, en canvi, gent que mata i viola a mans plenes simplement se la considera “mala persona”.

Fragment d’un text inclòs a l’onzè volum de la darrera edició de Planeta. El redactà el Haruji Mori, director de l’arxiu de Tezuka Productions (quan l’escrigué, si més no). S’hi pot observar que al final el propi autor s’havia fet un embolic i ja no sabia què fer de la seva obra més estimada.

Les úniques concessions que li puc fer a aquest manga són la narració i el dibuix. Si en alguna cosa es destacà realment el Tezuka, fou en el domini de les vinyetes. Tot transcorre amb fluïdesa i el tempo està, en general, molt ben dut. El dibuix em sembla lleig, sí, però és clar, dinàmic i expressiu.

Com a cirereta del pastís, l’edició d’aquí està carregada de pífies. La traducció, a joc amb la ideologia del Tezuka, és molt masclista. Per exemple: a diverses entitats femenines, se les tracta en masculí. Així, una lleona és tractada de lleó i hom es refereix a l’Amaterasu com si fos un déu i no una deessa. I aquests són només dos casos. N’hi ha més. A part de les errades en si, també m’altera bastant que sovint s’utilitzi un llenguatge impropi per a segons quins personatges (una nena de 3 anys diu “añicos” i algú de 17, “hirsuto”), així com la redacció de frases encartonades que trenquen el ritme de lectura.

Qui em conegui potser se sorprendrà que m’hagi llegit sencera aquesta brossa immunda. Jo, que defenso no perdre el temps i els diners amb obres que no valen la pena. Tot plegat és una conspiració de Planeta, que ho sapigueu. Si Fènix s’hagués editat en volums de 10-12 €, probablement me n’hauria comprat el primer i, en topar-me amb tal porqueria, me n’hauria desfet i oblidat. Però clar. És Planeta editant un còmic de culte. Havia de fer una edició de 25 € el volum... d’un total de 12 volums***... d’una obra incompleta degut a la mort prematura del seu autor. Un panorama bastant descoratjador. I més si li sumes que com que és una edició suposadament de luxe, té unes portades horriblement insípides i està publicada en format “enciclopèdia”: ergonomia zero i li has de dedicar un espai preciós en detriment de moltíssims altres còmics. Així és com em vaig negar a adquirir Fènix al seu preu original i vaig esperar a trobar algú que se’l vengués sencer per la meitat. Va ocórrer. Com que, havent-ne llegit el primer tom, ja tenia la resta dels volums a casa i el meu esforç econòmic i físic m’havia costat, doncs em vaig dir que, ja posats, llegiria l’obra sencera i la criticaria a plaer. Cal desmitificar obres tan rematadament idealitzades!

Conclusió: Fènix ni és una obra mestra, ni és universal, ni la seva darrera edició publicada per aquí és de luxe, per molt aparent que sigui. Ah! I que he tingut prou del Tezuka per, com a mínim, 5 anys!


*Que sí, que hi ha la versió de la revista Shōjo Club, destinada a un públic femení infantil i ambientada als antics Egipte, Grècia i Roma, però aquesta no deixa de ser tot just un esbós del que realment el Tezuka volia a dur a terme. És a dir: el manga Fènix dirigit a un públic més adult (i masculí), que ocupa els 11 primers volums de l’edició de Planeta. És aquest realment el manga que gaudeix de l’estatus d’“obra mestra perquè tothom ho diu i punt” i no pas els seus prototips. A més, val a dir que quelcom de la protagonista de la versió shōjo se’n ressalta constantment la seva bellesa, com si només valgués per això, i que la saga d’Egipte és elevadament racista degut a la decoloració de la pell de tots els seus personatges.

**Tot i que sí que ho és degut al seu elevat nivell de masclisme i cisheteronorma.

***Però realment són 11 volums, ja que el dotzè és un extra que inclou els prototips del venerat manga publicats a les revistes Manga Shōnen i Shōjo Club.