dissabte, 30 d’agost de 2014

Estel Fugaç a Plena Llum del Dia



Títol original: Hirunaka no Ryuusei (ひるなかの流星)
Autora: Mika Yamamori
Revista: Margaret
Editorial: Shueisha
Anys: 2011-2014
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Comèdia romàntica, Amistat, Institut, Dia a dia. 
Nombre de volums: 11 i oberta Actualització a 14 de novembre: acabada amb 12 volums. Si hagués sabut que acabaria tan aviat, m'hauria esperat a penjar la recensió.
Edicions fora del Japó: No n'he sabut trobar. Actualització a 20 de març de 2015: França (Daytime Shooting Star) Actualització a 16 de juny de 2016: Espanya (Daytime Shooting Stars)

Feia temps que un shōjo d’institut sense elements sobrenaturals no m’enganxava. Més o menys, des de Lovely Complex, la qual al final em va semblar que s’estirava massa: de 17 volums que té, considero que n’hi sobren més de 10.

Vaig prendre’m un llarg descans després del despropòsit de Ja no sóc l’Heroïna (Heroine Shikkakku), sèrie molt alabada entre el públic pel seu plantejament però que ràpidament perd tota la frescor original i comença a caure absurdament en tòpics i més tòpics. He llegit com acaba la història i és per a estirar-se dels cabells i quedar-se calba. Al final resultarà que l’únic que valia la pena de la sèrie eren les paròdies d’altres sèries (des de Doraemon fins a l'ensucradíssim estil de la Yumiko Igarashi, passant per d’altres que no recordo o que no vaig saber reconèixer).

En fi, centrem-nos. Estel Fugaç a Plena Llum del Dia narra com li canvia de sobte la vida a la protagonista quan passa de viure en un poblet de mala mort a la gran ciutat perquè els seus pares han d’anar-se’n a treballar a l’estranger (primer tòpic). No estarà sola, viurà amb el seu oncle. Allà a Tòquio li costarà una mica adaptar-se, ja que per si no fos poc serà nova en un institut on les classes ja han començat (segon tòpic). Mica en mica anirà fent amics i coneixerà l’amor (tercer tòpic).

M'encanten les il·lustracions on surten les quatre amigues.

A més dels tòpics citats, n’hi ha molts més. Una història típica i tòpica, no gaire trencadora, però tampoc ho pretén. Llavors què pot tenir que m’hagi pogut enganxar tant? Doncs el com de bé l’autora sap reflectir els sentiments dels seus personatges (aquest manga té l’ànima que a gran part dels shōjos d’institut els manca) i el tractament que fa de l’amistat entre la protagonista i la que passa a ser la seva millor amiga. Normalment, aquesta mena de personatges fan de suport i solen ser bastant buits. No és pas aquest el cas. De fet, l’amiga em resulta el personatge més carismàtic i proper de l’obra.

D’altra banda, he de reconèixer que la carn és dèbil. Si bé el dibuix no és dels meus preferits, resulta bastant maco. A més, de tant en tant apareix cert personatge disfressat de bohemi (és a dir, vestit a l’estil hipster, ulleres incloses), la qual cosa és més poderosa en mi que qualsevol altra mena de fanservice.

El hipster en qüestió

Ara per ara, l’obra està arribant a un punt en què es comença a fer repetitiva. O l’autora l’acaba aviat o hi introdueix algun canvi substancial. Sinó aquesta sèrie es convertirà en una altra víctima més de l’allargament innecessari. Actualització a 14 de novembre: les meves pregàries han sigut escoltades. Ha acabat amb només un volum més.

Recomano aquesta sèrie a qualsevol persona que li agradi el shōjo amorós i quotidià i a aquells que vulguin alternar lectures denses amb de més lleugeres, com aquesta.

Nota global (fins ara, és a dir, els onze primers volums): 7/10
Actualització a 14 de novembre de 2014, havent-ne llegit ja el dotzè i darrer volum: mantinc la nota.
Actualització a 5 de desembre de 2015, havent-ne llegit el capítol extra: 4/10.

dimarts, 26 d’agost de 2014

La Irresistible Irene



Títol original: Gorgeous Irene
Autor: Hirohiko Araki
Revista: Gekkan Shōnen Jump
Editorial: Shueisha
Anys: 1985 (primer capítol de Georgeous Irene), 1986 (segon capítol de Georgeous Irene), 1982 (Mashōnen B.T.), 1981 (Virginia ni Yoroshiku i Buso Poker).
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Magical girls, misteri, drama, institut, ficció científica i western. 
Nombre de volums: 1
Edicions fors del Japó: Itàlia (Georgeous Irene)

La meva experiència fins ara amb el Hirohiko Araki havia sigut amb les seves dues obres publicades a Espanya: Baoh i Rohan al Louvre (Rohan au Louvre). Cap de les dues em va semblar gran cosa. La primera merament entretinguda, la segona, una gran decepció.

Tot i així, sempre he tingut ganes de llegir a la seva obra més coneguda i que n'eclipsa la resta de la producció artística: Les Estrambòtiques Aventures de JoJo. El problema és que se'm fa molt costa amunt. Són més de 100 volums i a sobre totes les opinions indiquen que Sang Fantasmagòrica (Phantom Blood, la primera part, de només 5 toms) és bastant dolentot.

D'aquesta manera és com mica en mica vaig llegint les obres menors d'aquest autor mentre vaig deixant-ne la principal de banda.

L'obra que ens ocupa, La Irresistible Irene, és realment una recopilació d'històries curtes:

1) La Irresistible Irene: Bateja el volum i és la de més pàgines de durada i l'única amb dos capítols. Entretinguda la major part del temps i pesada a estones. En el millor dels casos els personatges són plans i en el pitjor, estan mal construïts. No sé fins a quin punt això de què la Irene necessiti maquillar-se per a transformar-se va influir el mític crit de "Make up!" de Sailor Moon o si ve d'alguna una altra obra (ja sigui anterior o posterior a La Irresistible Irene) o simplement l'autora la tragués d'una de les possibles traduccions de "transformació" a l'anglès aprofitant el bonic joc de paraules (sí, "make up" és un d'aquells phrasal verbs amb moltíssims significats... també vol dir "fer les paus", per exemple). [Nota: 5'2/10]

2) Mashōnen B.T.: Una estudiant exemplar prototípica és acusada d'assassinat. El protagonista, enamorat d'ella, en vol demostrar la innocència. Conté un parell de girs a la història que la fan interessant. [Nota: 6/10]

3) Virginia ni Yoroshiku: S'ha col·locat una temible bomba a la nau espacial on viatja el protagonista i aquest la vol desactivar. Les darreres pàgines no les vaig llegir; només mirar per sobre. Avorridíssima. [Nota: 2'5/10]

4) Buso Poker: un parell de criminals de l'antic oest s'enfronten en una partida de pòquer. L'autor sap captar l'atenció del lector i mantenir-lo intrigat. [Nota: 6/10]

El dibuix és bastant lletjot. En les històries més antigues manca de personalitat, però en les més noves es comença a endevinar el monstre de la il·lustració que amb els anys acabaria esdevenint l'Araki.

En resumides paraules, és un volum bastant fluixet. Només el recomanaria als fans completistes de l'Araki.

diumenge, 24 d’agost de 2014

La Miuchi ens dóna falses esperances!






Segons llegeixo a ANN, pel que es veu la Suzue Miuchi té previst acabar properament el seu manga Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen), un shōjo sobre teatre que porta publicant-se des del 1976 (!!!) amb una periodicitat bastant espaiada i irregular. La col·lecció "només" la componen 50 volums, el darrer dels quals amb la publicació retardada ad eternum.

Si realment li posés punt i final (i com cal), seria una gran notícia. En tinc 46 volums llegits i resulta desesperant i addictiu a parts iguals. Si tot va bé, en les properes setmanes en penjaré una recensió.

dissabte, 23 d’agost de 2014

Presentació

En aquest blog bàsicament hi parlaré sobre còmic manga, però també d'altres cosetes.