dimarts, 30 de setembre de 2014

El Clan dels Poe





Títol original: Poe no Ichizoku (ポーの一族)
Autora: Moto Hagio
Revista: Bessatsu Shōjo Comic
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1974-1976
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, fantasia
Nombre de volums: 5
Edicions fora del Japó: Itàlia (Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe, tres volums), Polònia (Klan Poe, dos volums)
Actualitzo a 28 d’abril de 2016: Relació amb altres mangues: Somni de Primavera (Haru no Yume, història extra)
Premis: Premi Shōgakukan al millor manga el 1975

Després d’haver llegit El cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō), una altra obra de la mateixa autora, i tenint en compte que ambdós mangues gaudeixen d'una popularitat similar, m’imaginava que El Clan dels Poe m’agradaria molt més. Val a dir que dins de les meves preferències és extremadament difícil superar o igualar una obra de les característiques d'El cor d’en Thomas.

Així doncs, m’hi vaig submergir amb unes expectatives altíssimes. I me la vaig fotre. A veure’m, l’obra està bé, simplement em pensava que seria molt millor. A més, les penúries que vaig passar per a aconseguir-ne tots els volums no van fer més que augmentar les augmentar les meves ànsies per devorar aquesta sèrie.



La història gira al voltant de la temàtica vampírica, concretament del clan dels Poe. L’Edgar, el protagonista, conserva l’aparença de quan era un tendre humà de 14 anys, la qual cosa li resta molta llibertat d’actuació. Per a sobreviure en aquest món on els vampirs són minoria es veurà obligat a establir aliances que no li acaben de convèncer, així com a viatjar molt sovint. A més, haurà de lluitar contra la solitud pròpia de la seva situació. No puc dir gaire més, ja que els capítols de la sèrie no són lineals (diria que això en un manga només ho havia vist al caòtic Hokusai, del Shōtarō Ishinomori, i al sonat Nijigahara Holograph, de l’Inio Asano) i qualsevol cosa que digui més enllà d’això es pot considerar esbudellament de la història. D'aquesta manera, el guió es configura com un trencaclosques en què cada episodi és una peça i en què com més peces tens, més t'imagines la imatge del conjunt.

Trobo que potser és una obra massa ambiciosa i no acaba d'assolir el grau dexcel·lència que la seva autora tenia en ment. No pas pel desordre cronològic, el qual està perfectament executat, sinó per tots els personatges que ens presenta. A vegades, diverses generacions en un sol capítol. Això provoca que la major part del repertori estigui mancat d’esperit, buit. Perquè a sobre l’autora tampoc s’esforça excessivament en dotar-los de profunditat. El que menys m'agrada de tot plegat és que es fa ús i abús de l’amor a primera vista al llarg de la història. No demano que es desenvolupi una meravellosa història d’amor cada vegada, però sí una mica més de coherència. Realment, l’únic personatge amb una mica de relleu és el propi Edgar. Com a conseqüència, a nivell de muntanya russa sentimental l'obra falla estrepitosament. Només la desesperació de l'Edgar aconseguia fer-me vibrar.


Gràficament, em sembla maquíssima. Me l’esperava més recarregada, això sí. L’estil és molt tendre i algunes pàgines són autèntiques obres d’art, tant a nivell de dibuix com narratiu. Si no fos perquè la majoria d'elles revelen detalls de la trama, no hauria sabut quines posar.

Com a curiositat, es veu que aquest és el primer shōjo amb elements homosexuals masculins (anteriorment, en aquest sentit, dins del món del manga ja hi havia el bara). Pel que fa al primer shōjo (i manga en general!) amb elements homosexuals femenins (i no només elements, ja que la història gira en torn de dues noies que rivalitzen per l'amor d'una tercera) de què tinc constància és Les Fileres de Cirerers* (Sakura Namiki, del Makoto Takahashi) i data del 1957!
 
Una autèntica cucada.

No entenc, per això, què s'empatollen els de l'editorial italiana. Les contraportades són pura poesia. Tret del darrer paràgraf del primer volum, les tres (l'edició italiana està basada en l'edició bunkō, de tres volums) són idèntiques, amb els mateixos errors. El més obvi és el rebateig d'un dels personatges principals, al qual anomenen Edgar (exacte, el nom del protagonista). En respecten el cognom, això sí. Un altre és que es menciona una dada d'uns fets que ocorren al segon volum. Si ja és discutible posar una sinopsi amb això al segon volum, al primer no hi cap dubte que NO s'ha de posar sota cap concepte. M'he deixat el plat fort per al final. Cito literalment: "Con questa serie - che costituisce il primo shōjo manga della storia raccolto in volume - (...)"** Es pot saber d'on carai han tret aquesta informació? El Clan dels Poe és un manga dels setanta i oh!, sorpresa!, com a mínim durant els cinquanta i els seixanta ja se'n recollien, de shōjos, en volum. També diuen que es va esgotar en 24 hores després de la seva sortida al Japó, però tenint en compte la resta de les dades, qui és el maco de creure-s'ho?

La recomano? Definitivament, sí. Crec que tot i que els personatges, en línies generals, siguin bastant fluixos, la història està prou ben concebuda. Se li ha de reconèixer el mèrit a l’autora d’anar-la fent cronològicament desendreçada i que a la vegada es pugui seguir bé. A més, va rebre el premi Shogakukan l’any 1975 i és tot un clàssic del manga. S’ha de tenir en compte, doncs, que aquesta història la gaudiran molt més els que busquin una obra amb misteri on tot encaixi que no pas una obra amb bons personatges. Així i tot, el protagonista duu el pes de la història amb prou dignitat.

Nota global: 8/10

* Molts diuen que realment La Parella de l’Habitació Blanca (Shiroi Heya no Futari , de la Ryoko Yamagishi), manga del 1971, és el primer yuri i que Les Fileres de Cirerers no deixa de ser un “proto-yuri”. Ja discutiré el tema en més profunditat quan parli de qualsevol d’aquests dos mangues de manera central en una entrada.

** Traducció: "Amb aquesta sèrie - la qual constitueix el primer manga shōjo de la història recopilat en volum - (...)"