divendres, 12 de setembre de 2014

La Bussejadora Sanguínia Ringo i l'Home Cap de Peixera




Títol original: Chimorugi Ringo to Kingyobachi Otoko (血潜り林檎と金魚鉢)
Autor: Yōichi Abe
Revista: Dengeki Comic Japan
Editorial: ASCII Media Works
Anys: 2010-2012
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Absurd, Humor, Terror, Misteri, Fantasia.
Nombre de volums: 3 i aturada/cancel·lada per tancament de la revista

Em vaig assabentar de l’existència d'aquesta sèrie a través d’un tumblr bastant conegut que puja imatges de mangues de terror en el seu punt més àlgid. Una bona manera de conèixer noves obres, però també de rebentar-te-les a primera vista.

La premissa em va semblar esbojarrada i atractiva a parts iguals: hi ha un ésser antropomorf amb cap de peixera rodona (carpa daurada inclosa) que es dedica a atacar amb carpes vampires a tots aquells que tenen una hemorràgia convertint-los a la vegada en inofensives carpes. D’altra banda, tenim les bussejadores sanguínies, que, penetrant en el torrent sanguini dels assaltats, s’encarreguen d’aturar les transformacions un cop l’Home Cap de Peixera ja ha actuat. Les transformacions duren pocs minuts, així que moltes vegades les víctimes es converteixen en carpa sense que cap bussejadora sanguínia ni tan sols s’hagi assabentat de la tragèdia.

La nostra sapastre protagonista.

Entrant en detalls, comencen a aparèixer les pinzellades que fan encara més especial aquesta obra: l’Home Cap de Peixera porta un vestit de pingüí sempre impol·lut, les bussejadores sanguínies duen (tinguin l’edat que tinguin) com a uniforme el típic banyador de les escolars japoneses, hi ha telèfons mòbils bastant peculiars i... moltes altres sorpresetes que no diré per a no xafar-les.

El manga en si, sobretot al primer volum, sap combinar la mar de bé el mal rotllo amb l’humor. Se’t pot mig glaçar la sang a una pàgina i a la següent, partir-te del riure amb els diferents tocs surrealistes. A més, també hi ha una mica de drama, ja que l’autor no s’oblida de les víctimes de l’home cap de peixera ni de llurs familiars.

Si veus l'Home Cap de Peixera, procura no tenir cap ferida oberta.

Els personatges, sense ser profundíssims, estan ben definits i cadascun té una motivació i uns principis propis. Alguns pateixen més clixés que d’altres, però això no suposa cap gran impediment per a gaudir de la sèrie. No m'acaba de fer gaire gràcia, això sí, que sent la protagonista la que en teoria és la combatent, hagi de comptar amb l'ajuda d'algú de fora del gremi perquè resulta bufonament sapastre.

El dibuix resulta bastant particular. Recorda al dibuix dels anys setanta-buitanta, però a la vegada saps que no n’és. Les línies són gruixudes i hi ha diverses ombres i textures fetes amb tinta. Personalment, m’agrada.

Aquest és un manga incomplet, sense final. I no perquè no vengués i el final sigui precipitat, sinó perquè la revista on es publicava va tancar i no sembla que hi hagi ningú disposat a rescatar-la. Així doncs, el tercer volum acaba com acabaria el de qualsevol sèrie oberta.

Recomano aquest manga? Doncs no sé què dir. D'una banda, està tallat sine die. De l'altra, no crec que agradi a massa gent, ja que pels mateixos motius que a mi em torna boja, a un gran nombre de persones no li farà el pes. Així doncs, només el puc recomanar a aquells a qui els agradi el que se surt una mica de la tònica, no els facin fàstics a l'apassionant idea base d'aquesta obra i no els importi no poder-ne saber la continuació més enllà del tercer volum.

Nota global: 8’3/10