dimarts, 20 de gener del 2015

Fanchon Fadette





Títol original: Fanchon Fadette (ファンション・ファデ)
Autora: Tomoko Naka
Revista: Sho-Comi
Editorial: Shogakukan
Anys: 1977-1980
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Competitivitat, Romanç
Nombre de volums: 8 (4 en bunko)
Edicions fora del Japó: no n’he trobat

La carn és dèbil. Fins i tot la gent més atreta per la història i la narració no pot evitar caure per un dibuix maco o una portada que enamora. Això és el que em va passar amb la bunko de La Caçadora Flonja (Funwari Hunter), que recopila els dos volums originals en un de sol. El volum en qüestió estava plastificat i només en podia veure la portada i la contraportada. A més, no sé japonès, per tant, es tractava de quelcom que només podria mirar i admirar, però no llegir ni seguir completament com a història.

Així i tot, vaig adquirir el volum i he de dir que va ser una molt bona compra. Ni que sigui com a artbook en blanc i negre, ja val la pena. El dibuix interior és una autèntica passada.

Havent-me quedat amb tan bon gust de boca, no podia sinó sentir curiositat envers l’autora, la Tomoko Naka, algú que, segons Baka-updates, va estar elaborant còmics de manera professional des de finals dels setanta fins a principis de la present dècada. Així doncs, vaig acabant-me llegint l’únic que en puc llegir d’ella: els dos primers volums i el primer capítol del tercer del seu manga Fanchon Fadette. La indignació em va envair. Com pot ser que mai abans hagués sentit parlar d’aquesta grandíssima autora? Com és que no té el seu propi espai al recentment publicat llibre El Shōjo als Anys Setanta (Shōjo Manga 70 Nendai Hen)? Si fins i tot hi consta l’Akimi Yoshida, una autora que no és gaire representativa d’aquesta dècada, sinó de la següent. Per què aquest desconeixement i desinterès envers una autora d’aquesta categoria? No serà pas per manca de popularitat: sense anar més lluny les dues obres seves que cito tenen reedicions. Per alguna cosa deu ser.

Fanchon Fadette té un punt de partida que em va encantar, tot i que no sé fins a quin punt és realista o no: la Fade és filla d’un antropòleg que porta estudiant una tribu africana des de fa molts anys. Ella viu amb ell, per tant, resulta inevitable que es relacioni amb la gent del poble. Així és com acaba fent parella amb la Lulu, una jove de la tribu i ambdues planegen casar-se. El clan de la Lulu ho veu perfecte, però el pare de la Fade, no. Hi posa pegues a tot. I això que la Fade li posa solució fins i tot a la desavantatge més aparentment insalvable que li planteja el seu pare: la incapacitat de procrear. Com que la Fade no es dóna per vençuda i el seu pare és un covard manipulador, aquest l’envia a França, el seu país d’origen, amb l’excusa que s’ha d’educar abans de casar-se amb la Lulu per tal que el matrimoni sigui un èxit. Evidentment, el que ell espera és que a França se li passi el “caprici adolescent” sota l’estricta tutela del seu germà, el tiet de la Fade, i acabi fixant-se en algun home, s’hi casi i dugui la vida d'una dona “com cal”.



No us sembla una premissa d’allò més trencadora? Tenint en compte que es tracta d’una obra de finals dels setanta, comença molt forta: dues noies que volen casar-se i, a més, una d’elles és d’ètnia europea i l’altra, africana. És a dir, l’autora va contra dos tabús de cop! M’encanta, ho adoro. Val a dir que hauria sigut encara més innovador que la Fade fos japonesa, ja que si molts mangues amb una temàtica lèsbica o de dones amb les idees clares eren ambientats a Occident i no al Japó era perquè “les estrangeres són així d’estranyotes, en canvi les japoneses no fan aquestes coses innacceptables per a tota bona dama”. Mentre fos una forastera la que fes tal o qual cosa no importava tant a nivell de censura prèvia, ja que no s’establia un model de conducta tan clar. Evidentment, el súmmum de la innovació hauria sigut que la protagonista hagués estat la Lulu.

Em sembla prou curiós el paral·lelisme que es fa a aquesta obra: Europa = repressió ; Àfrica = llibertat. Normalment és al revés (sobretot en el cas que es faci per autors europeus). Massa vegades sens oblida que l'Àfrica és un continent molt gran i que a Europa es donen, encara a l'actualitat, molts abusos.

El que també m’agrada molt de l’obra és la seva protagonista. Com a personatge, té molta força i no accepta qualsevol cosa que li imposin. Li agrada anar bonica, però a la vegada detesta estar incòmoda: defuig tant els vestits entallats com els talons. A més, no entèn com pot ser que la facin vestir de manera tan recatada: per què ha d'amagar el seu cos? Disposa dun gran talent i s’escarrassarà per a polir-lo i triomfar professionalment. No es conforma amb una feina “passiva”, com el modelatge*, sinó  que lluita per esdevenir dissenyadora, la seva autèntica passió. Tot i que té una gran imaginació i molt bon gust, haurà d’aprendre una barbaritat i de polir els seus punts febles.

Si a la Fade li apreta un vestit, ella agafa un llençol i se'n fa un de còmode.

Trobo destacable el fet que tothom, quan la Fade diu que està promesa, dedueixi que és amb un noi (quelcom que encara passa majoritàriament a dia d’avui en el món occidental). Daltra banda, al llarg de les pàgines que he llegit, ella no defineix la seva sexualitat ni diu en cap moment que els nois no l’atreguin. Simplement, estima la Lulu i la vol per parella. Espero que en el que queda de volums no canviï de parer i acabi decantant-se cap a un dels múltiples nois que la cortegen.

D’entre la resta de personatges, n’hi ha alguns de molt estereotipats i d’altres de més equilibrats. Un d’aquests és el pare de la Fade: d’una banda vol que es casi amb un home, però a la vegada té remordiments envers la Lulu. Tot i així, ostenta també un element surrealista difícil de creure.

Hi ha, a més, un gran munt de personatges prou variats. Es donen relacions de poder entre tots dos gèneres, ja siguin terriblement negatives com d’altres de més sanes. Per a rematar el repertori, hi ha el que jo anomeno “personatge japonès de rigor”, que és aquell que surt en obres japoneses ambientades a l’estranger perquè, imagino, el públic no se senti tan alienat.

Si aquest manga té un punt feble és, precisament, el surrealisme impera en diverses de les seves facetes. Primer perquè no sembla tenir cap mena de treball de documentació al darrere, segon per les reaccions d’alguns personatges enfront de determinades situacions. Tot plegat, conforma en massa situacions una amalgama d’esdeveniments que se sustenta sobre un finíssim fil. Si li sumem que, per si no fos poc, el factor sort és quelcom imperant al llarg de les pàgines, tenim un conjunt que fa aigües per totes bandes.

La narració és lleugera i moltes vegades pren el punt de vista dels personatges (normalment de la Fade, que per alguna cosa és la protagonista). La disposició de les vinyetes està molt ben trobada i sap crear la reacció buscada en el lector. Shi inclou també algun petit experiment i símbol, els quals sumen valor a l'obra.


Pel que fa al dibuix, em sembla maquíssim, tan carregat de detalls. Tot i així, l’anatomia no és del tot correcta i, de tant en tant, hi ha coses que em fan mal, com alguns colls llarguíssims. Cal tenir en compte que aquesta és una de les dues primeres obres (no queda clar amb quina va debutar) de la Tomoko Naka i no ho sembla pas. A més, el seu dibuix evoluciona bastant ja tirant al final d’aquest manga o si el comparem amb La Caçadora Flonja. Llàstima que hagi perdut força en els seus mangues més actuals.

Com a curiositat, em sembla que és bastant plausible que Paradise Kiss begui d’aquesta obra. No només per la temàtica que comparteixen ambdós mangues, sinó perquè el disseny de cert personatge i el seu rol són bastant similars en totes dues històries. 

La recomano? Sí!!! Tot i contenir situacions surrealistes i recolzar-se en casualitats constants, és una obra que brilla amb llum pròpia. Es desmarca d'un bon munt d’altres i encara avui destil·la novetat. La recomano especialment a aquells interessats en el món de la moda.

Nota global (fins on he llegit): 8’5/10


*No dic que ser model hagi de ser dolent per se. Simplement, m’agrada aquesta subversió de rols i que es reivindiqui que no per ser dona no pots ser altra cosa que model dins del món de la moda.