dissabte, 28 de març de 2015

Diverses històries curtes del Seiichi Hayashi


Portada estadunidenca (curiós, que no hi surti el títol)


Títol original: ???*
Autor: Seiichi Hayashi
Revista: Garo (tret d’Habitar en Flors, que va sortir directament en volum)
Editorial: Seirindō
Anys: 1968 (La Libèl·lula Vermella i La cançó de Bressol “Yamanba”), 1971 (Pol·len Daurat) i 1972 (Habitar en Flors).
Demografia japonesa: - (Alternatiu; sense demografia)
Gèneres: Drama, crítica social, absurd, dia a dia, romanç, semiautobiografia, sobrenatural
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Estats Units (Gold Pollen and other stories) i Espanya (només pel que fa a la història Habitar en Flors [Hana ni Sumu] en l’antologia Terry)

A finals de l’any passat, gràcies als tops 5 i 10 que van fer diverses pàgines webs, em vaig assabentar, de casualitat, de què s’havia publicat una història curta del Seiichi Hayashi, autor d’Elegia Vermella (Akairo Elegy, publicada aquí com Elegía Roja), en un volum compilador de diversos autors. L’obra en qüestió, ha sigut aquí retitulada com Vivíamos entre las Flores i el seu títol original és Hana ni Sumu. Tenint en compte que només es tractava d’una història curta de 40 pàgines en un recull amb un seguit d’autors que ni em van ni em vénen i que deixar-m’hi l’import de 22 € em feia molt de mal, vaig optar per l’alternativa més lògica: comprar-me el volum Gold Pollen and Other Stories en anglès, el qual només conté històries curtes de l’autor, aquesta inclosa. Aquest tom va publicar-se dins de la col·lecció Masters of Alternative Manga de l’editorial Picture Box.

Malgrat el gran desconeixement que en tenim, el Seiichi Hayashi va ser tota una referència durant els anys seixanta i setanta dins del moviment del manga experimental en general i del gekiga en particular. Moltes de les seves obres estan inspirades en experiències pròpies. La seva obra Elegia Vermella és la més coneguda dins de la seva producció. Se’n va fer una cançó el 1972 i una pel·lícula el 1974. A més, de Baka-Updates es desprèn que se n’han fet un mínim de 4 reimpressions!

Les històries que conté són:

1) Habitar en Flors (Hana ni Sumu): La història tracta sobre la vida d’un miserable que encara que no ho vulgui reconèixer pateix una forta dependència emocional envers les dones. La gran decepció. Em vaig comprar el volum pensant en aquesta història i no li veig gaire el sentit. Tot plegat resulta inconnex. Sé que en teoria és avantguardista, però així i tot no li acabo de trobar el suc. No em recorda gens a Elegia Vermella ni em transmet en cap moment el lirisme d’aquesta. A més, no m’agrada com està aplicat aquí el color. D’altra banda, val a dir que hi ha parts censurades i desconec si es tracta de censura japonesa o estadunidenca. Hauria de confirmar-ho amb l’edició espanyola. [Nota: 1’5/10]

2) La Libèl·lula Vermella (Akatonbo): Va sobre una mare i el seu fill, que viuen junts. M’agrada l’estil de dibuix, tan sobri, gairebé inexpressiu. Reafirma l’aparent indiferència amb què s’ho pren tot, el nen. Trobo que li falten pàgines per al seu bon desenvolupament. [Nota: 6’5/10]

Imatge pertanyent a La Libèl·lula Vermella.

 3) La cançó de Bressol “Yamanba” (Yamanba Komoriuta): Se centra en les penúries que han de passar dos amants. El narrador va a mig cavall entre allò poètic i allò recargolat. Critica una vessant del masclisme que encara a dia d’avui és present en el primer món. Té diverses referències a altres còmics, tant estadunidencs com japonesos. [Nota: 7/10]

4) Pol·len daurat (Ōgon Kafun): A diferència de les tres anteriors, està conformada per 3 capítols i es troba inacabada. Té una barbaritat de referències japoneses, per la qual cosa costa de seguir als lectors que les desconeguin. [Nota: 5’5/10]

A més, el recull inclou un parell de textos la mar d’interessants. D’una banda, un escrit pel propi autor que acompanyava la publicació original d’Habitar en Flors i que narra la seva infància i primera juventud, com el va influir la seva mare i la seva relació amb el manga. De l’altra, un text molt ben documentat de l’editor i traductor, el Ryan Holmberg. Aquest anexe parla una mica de l’autor i de les obres del volum. I tot això, amanit amb imatges. Una meravella. Llàstima que la col·lecció Masters of Alternative Manga morís en el seu primer volum.

El recomano? Hmmm... doncs no sé què dir. Si fos per les històries i tenint en compte el preu del volum, d’haver-lo llegit de préstec no crec que l’hagués comprat. De tota manera, imagino que agradarà a un sector determinat a qui li apassionin els còmics alternatius. Pel que fa a mi, l’autèntic valor d’aquest tom rau realment en els dos textos extres: conformen una compilació d’informació d’allò més substanciosa. En aquest sentit, m’alegro d’haver-lo adquirit.

*No he sabut trobar si aquest recull es va fer originalment al Japó o és quelcom elaborat expressament per a l’edició estadunidenca.

divendres, 20 de març de 2015

La Veu de les Flors






Títol original: Hana no Koe (花情曲)
Autora: Natsuki Sumeragi
Revista: Asuka Fantasy DX
Editorial: Kadokawa Shoten
Any: 1991
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, fantasia, romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (La Voix des Fleurs)
Relació amb altres mangues: Rensen: Hana no Koe Yowa (Seqüela)

Per a donar-li una bona benvinguda a la primavera, penjo avui la ressenya d’aquest manga, de títol tan floral.

Vaig decidir llançar-me amb aquesta obra pel seu dibuix. Mai n’havia escoltat res de l’autora ni de cap obra seva, però en veure’n la bellíssima portada vaig quedar-ne captivada. Tot i que l’estil de manga dels noranta, en general, és el que menys m’agrada, de tant en tant trobo honroses excepcions.

Aquest és el primer manga de la Natsuki Sumeragi i això queda palès en al llarg de l’obra. La pròpia autora demana al final del volum que no se sigui massa dura amb ella.

El còmic s’estructura en quatre històries curtes, totes elles molt similars. Tant, que llegida una, llegides totes. A més, la narració resulta molt atropellada i els personatges tenen reaccions poc creïbles. Més que històries curtes de còmic, semblen contes clàssics, amb molta aventura i poc desenvolupament. Hauria preferit una sola història que es pogués anar perfilant al llarg de les pàgines d’una manera que generés una certa empatia en el públic.


Si hi ha un sentiment que percep el lector a través de les pàgines, aquest és la passió de la Natsuki Sumeragi per la Xina antiga, mites inclosos. D’aquesta manera, les tres primeres històries s’ambienten en aquest país i la darrera, al Japó. Totes elles contenen algun element fantàstic.

El dibuix interior no és tan bo com el de la portada. Es nota fet amb més pressa i sense tanta cura. D’altra banda, ho trobo lògic i comprensible, tenint en compte el ritme de treball a què s’exposen els mangakes. I així i tot resulta bastant atractiu. De fet, si he decidit conservar el volum és pel dibuix. El tindré com un artbook en blanc i negre. 

El recomano? No especialment. Només a aquells aficionats a les mitologies xinesa i japonesa o als que no els importa que el còmic estigui més aviat narrat com un conte dels Grimm que no de manera més depurada. Entretingut i bonic, però sense gaire profunditat.

Nota global: 6/10

dimecres, 11 de març de 2015

Els Cirerers Floreixen malgrat tot





Títol original: Les Cerisiers Fleurissent malgré tout
Autora: Keiko Ichiguchi
Revista: -
Editorial: Kana
Any: 2013
Demografia japonesa: -
Gèneres: Semiautobiografia, drama, crítica social, dia a dia
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó França: Itàlia (La Promessa dei Ciliegi)
Premis: Torneig al Millor Volum Únic del 2013 (atorgat per Manga-News)

La Keiko Ichiguchi és una dels pocs autors japonesos de còmic que ha anat més enllà de les seves fronteres i ha conegut de pròpia mà la cultura occidental, a través de la pròpia experiència. En el seu cas, porta ja diversos anys instal·lada a Bolonya i el seu xicot/marit és d’allà. Evidentment, parla i escriu l’italià de manera fluïda. Si les seves obres s’arribessin a publicar a Espanya, crec que seria bastant viable que vingués en qualitat de convidada a algun esdeveniment oficial.

L’autora m’havia cridat l’atenció tant pel seu manga 1945 com seu estil de dibuix antiquat. La tenia clissada de feia anys, però no sempre es pot tenir accès immediat a allò que et crida l’atenció. Per casualitats de la vida, vaig poder llegir de cop tres obres seves fa tot just uns dies: la protagonista de la recensió, la que acabo de citar i Allà on el Mar Murmura (Là où la Mer Murmure).


Els Cirerers Floreixen malgrat tot probablement es tracta de l’obra més íntima de l’autora. Està  inspirada en diversos fragments de la seva vida i ens mostra com va viure ella, des d’Itàlia, el desastre del tsunami japonès d’avui fa just quatre anys: la desinformació, la incomunicació, la impotència... i la fragilitat i efimeritat de la vida humana.

El punt fort d’aquest còmic és el xoc de cultures: la italiana (molt similar a la nostra pel que fa a la manera de pensar bàsica) i la japonesa. I enmig s’hi troba la Itsuko, un avatar diferenciat de l’autora, però que no deixa de ser ella i de mostrar l’amor envers la seva pàtria natal.

El dibuix és molt vuitanter i trobo que li falta força. No sé com explicar-ho, però malgrat que compleix i transmet bé les sensacions, sembla com si li manqués alguna cosa.

La narració resulta fluïda i té un molt bon tempo. On cal tensió, hi ha tensió. On l’autora cerca lirisme, genera lirisme. Es nota un gran procés des de 1945, una obra bastant més caòtica en aquest aspecte.

La Itsuko sindigna amb els reporters italians i la manca de contrastació de les informacions.

La gran curiositat de l’edició francesa és... que és l’edició original d’aquesta obra! Com que l’autora no sap francès, va escriure el guió en italià, ja que creia que la traducció seria més senzilla de fer i, per tant, hi havia més probabilitats que fos correcta que si el guió original hagués sigut escrit en japonès. No era la primera vegada que tenia una experiència de l’estil; ja ho havia provat abans amb Allà, on el Mar Murmura, amb la diferència que aquesta obra no era del tot seva, sinó que estava inspirada en una història del Leonardo Valenti (del qual sembla una odissea trobar informació a internet). Ambdues obres, com és lògic, estan elaborades en sentit de lectura occidental. El que ja no resulta tan lògic són les onomatopeies de Els Cirerers Floreixen malgrat tot: estan en japonès! (Amb la corresponent traducció, això sí.)

Més tard, es va editar aquest còmic a Itàlia. Pel que dedueixo de les meves consultes a Amazon-Japó i altres llocs d’internet, sembla que l’obra és inèdita al país del sol naixent.

La recomano? Definitivament, sí. Dóna un nou punt de vista a un moment històric recent i del qual encara hi ha poquetes obres. Més enllà d’això, el còmic resulta interessant i entretingut per si mateix. Els personatges són palpables, així com les diverses situacions i anècdotes plantejades.

Nota global: 7'6/10

diumenge, 8 de març de 2015

Desenterrem el shōjo i el josei!



Hi ha una tendència en el mercat espanyol de manga que m’angustia: no es publica pràcticament ni shōjo ni josei. I ja no parlem d’obres amb un mínim de qualitat i un límit de tòpics. Tal i com opinava la Kuroi fa uns dies en un dels comentaris d'aquesta entrada, lo que me llama la atención es que, en un momento en que nuevas temáticas están entrando en los planes editoriales españoles, el shōjo más alternativo siga sin ser una opción para nadie.

La raison d’être de l’entrada és, doncs, que n’augmenti el nombre de publicacions, la varietat i que ambdues demografies puguin accedir a una reputació equivalent a llurs contrapartides masculines.

Quines estratègies podem seguir?

1) Promoció, promoció, promoció! Donar a conèixer obres i autores* és fonamental, tant pel que fa a mangues que es publiquen aquí com al Japó. Motius:

A) Perquè la gent en general s’interessi pel que es publica aquí i en tingui una visió més àmplia. També perquè li neixi curiositat per altres obres, més enllà de les que té disponibles per aquí. L'ideal seria, a més, tirar avall els prejudicis que molts tenen envers aquesta mena dobres i així aconseguir que gent que les podria consumir, ho faci de manera efectiva. En definitiva, per a generar una demanda forta.

B) Perquè les editorials d'aquí en publiquin i coneguin què es cou al Japó i què interessa al seu públic potencial. És a dir, per a generar oferta i fer que la cosa vagi fluctuant.

2) Recolzament. De res serveix que l’oferta creixi si després no hi ha demanda que l’assumeixi. Aquest comentari no s’ha de prendre de manera radical. És ben clar que cadascú arriba fins on pot. La qüestió és aportar el granet de sorra. Tampoc li demanaré a ningú que compri obres que no li agraden simplement per complir el cupó. Això seria absurd.

Amb aquestes estratègies en ment, aplicaré en aquesta entrada la primera en forma de diferents cavalls de batalla:

Reedició d’obres populars

Perquè hi hagi gent que profunditzi en una matèria, primer n’hi ha d’haver molta que comenci interessant-s’hi. I això, normalment, es fa a través de les obres més comercials i conegudes de cada mitjà. La majoria de les vegades aquestes obres ja han sigut editades, però moltes vegades es troben esgotades o, directament, descatalogades.

Fins fa no gaire, per exemple, i per culpa del bloqueig internacional dels drets, Sailor Moon estava en una situació molt trista: aquí se n’havia publicat només una edició emmirallada que era traduïda del francès. Per postres, gairebé semblava un incunable: ni rastre a les botigues i de segona mà, preus abusius. La traducció dels primers volums de la present edició no és que sigui per a llançar coets, però si més no tot ha quedat mitjanament contrarestat.

Quines altres obres necessiten reedició?  Com a mínim, opinio que les següents:


    Candy Candy
  • Candy Candy (Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi): Clàssic entre els clàssics. Malauradament, els seus drets estan bloquejats per una disputa que porta cua entre les dues autores. És una llàstima, perquè crec que li faria una forta empenta al shōjo a Espanya. Als anys vuitanta se’n va fer dues edicions dels tres primers volums, així com tot un seguit de còmics de grapa. No és estrany veure vendre a dia d’avui aquests volums per desenes d’euros.
  • Paradise Kiss (Ai Yazawa): El volum 3 està esgotat. La seva editorial hauria d’anar pensant en reimprimir-lo. Sinó, els nous compradors o ni la començaran o només arribaran al segon volum. Mal negoci.  
  • Sakura, la Caçadora de Cartes (CLAMP): L’edició en castellà està esgotada. I a sobre emmirallada. He vist ja diversa gent que se la ven per un preu similar al de portada. I n’hi ha daltra que la compra. Entre aquest fenomen i que fa no gaire s’ha començat a reeditar al Japó en una edició de nou volums, crec que és una candidata ideal. De fet, tinc la certesa que a hores d’ara les grans editorials s’estan barallant per ella. Això sí: ens podem oblidar de tornar-la a veure en català. Actualització a 29 d’octubre de 2016: llicenciada per Norma!!


Recuperació de velles conegudes

Encara que pel panorama actual no ho pugui semblar, diverses autores de bona talla han vist publicada aquí alguna obra seva (ni que sigui de manera parcial). Això les fa mínimament conegudes entre els potencials compradors i alleugera la càrrega publicitària.

Ai Yazawa: Un monstre de la narració. Els seus còmics transmeten mil emocions. Poc més se’n pot editar d’ella, tret d’obres més o menys antigues que, ni de lluny, vendrien tant com Nana o Paradise Kiss. De tota manera, el seu públic és molt fidel i crec que podria tenir unes vendes suficients com per a fer la inversió rentable. 
Obra que en proposo: Marine Blue. No l’he llegida, però en les juguesques que es feien a Pro Shoujo Spain sobre quins shōjos s’editarien cada any, sempre acabava sortint aquest manga. Actualització a 10 de juny de 2016: Llicenciada per Planeta!!

Arina Tanemura:  A primer cop d'ull, el més característic d'ella és aquest dibuix tan vistós, tan cuidat fins al darrer detall. Preciosista. A occident es va fer famosa pel seu manga Kamikaze Kaito Jeanne (Jeanne, Lladre Kamikaze a la televisió catalana). Fa quants anys que no es publica res d'ella per aquí? N'he perdut el compte i no entenc per què les editorials passen d'ella. Segons tinc entès, és una autora molt apreciada.
Obra que en proposo: Sakura Hime Kaden. Aprofitant que fa relativament poc que es va acabar, alguna editorial podria animar-se a dur-la. Al cap i a la fi, es tracta del darrer gran èxit de l'autora. Potser 12 volums pot començar a semblar a alguns una bojeria, però ja s'han publicat altres obres de l'estil més llargues per aquí i amb bona acollida.

Piece
Chica Umino: Autora de la polèmica Honey & Clover, coneguda també com “O t’encanta o la detestes”. En el meu cas, ni l’un ni l’altre. Vaig poder arribar al final sense dificultats i he de dir que la darrera escena és genial.
Obra que en proposo: Sangatsu no Lion (March Comes in Like a Lion). Si Honey & Clover la va fer internacionalment coneguda, aquesta altra obra fa que es mantingui el seu prestigi d’autora de qualitat en actiu. No està de més dir que l’autora va guanyar amb Sangatsu no Lion el prestigiós premi de manga Kodansha en  la categoria general el 2011 i un any més tard, el Taishō.
Actualització a 8 d'abril de 2015: Fe d'errades: Fent unes consultes, m'adono que Sangatsu no Lion és un seinen; es publica a la revista Young Animal. Tenia la impressió que era josei. Lamento l'equivocació.

Hinako Ashihara: Molt bona narradora. Aquí se n’ha publicat Reloj de Arena, la qual ha gaudit de molt bona fama, encara que potser no de totes les vendes necessàries perquè Panini es plantejés dur més cosetes seves.
Obra que en proposo: Piece. Actualment, el seu manga més conegut i demandat. S’ha editat tant a França com a Itàlia. Per què no podria editar-se a aquí?


Keiko Nishi: Té l’honor de ser l’autora del primer shōjo publicat de manera íntegra a Espanya. A més, disposa d’una àmplia producció i tot i no ser especialment coneguda a occident, es veu que a la seva terra natal disposa d’un públic molt ampli.
Obra que en proposo: Anne no Kekkon. La seva darrera obra, acabada fa mesos amb 8 volums. El darrer tom es va col·locar una setmana entre els tres mangues més venuts al Japó. Actualització a 12 de juliol de 2017: Més que un josei, aquest manga sembla un seinen caspós.

Kiriko Nananan: Se la va categoritzar d'autora de nouvelle manga, concepte que ja abans de néixer tenia els dies comptats. Aquí en vam veure Blue i El Amor Duele, dues obres que van passar sense gaire anomenada. Si bé és cert que cap d'aquestes dues es poden qualificar com a shōjo o josei, podrien passar com a tals perfectament. Les seves obres, de caire adult, destil·len una certa nostàlgia. Té la seva cabuda entre el sector del fandom del yuri més glamuròs, degut a la seva tendència a explicar històries d’amor i desig entre dones.
Obra que en proposo: Strawberry Shortcakes. Podria haver-ne proposat qualsevol altra, però aquesta és la que té el nom més comercial. A més, a diferència dels dos mangues anteriorment citats, aquest sí que entra dins la categoria de josei.

Suppli
Mari Okazaki: Cada cop que llegeixo a algú dir que actualment, tret de en el manga alternatiu, no s’experimenta, em ve al cap, entre altres, aquesta autora com a contraexemple. Gran experimentadora en la narrativa i injustament maltractada aquí. L’única obra seva que hem vist a Espanya va quedar tallada amb l’excusa que eren volums únics. Parlo de Shibuya Love Hotel.
Obra que en proposo: Suppli, el que diria que és el seu manga més conegut. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de llegir-ne les primeres pàgines i he de dir que promet.

Moyoco Anno: “Autora bastant polivalent: ha tocat tant vessants simpàtiques com de fosques, passant per tot un seguit de matisos i de públics diferents” (autocita).
Obra que en proposo: Shibō to Iu Na no Fuku o Kite. Cal que digui alguna cosa més del que comento a la ressenya? Val molt la pena.
Actualització a 29 d’octubre de 2016: Llicenciada per Ponent!

Natsuki Takaya: Sobre les seves espatlles recau l’autoria de Fruits Basket. Des d’aleshores, no ha tornat a fer res que s’hi pugui comparar en termes de popularitat. Malgrat això, les obres que han vingut després continuen destil·lant la seva sensibilitat a l’hora d’interpretar la natura humana. I el dibuix és molt millor.
Obra que en proposo: Liselotte to Majo no Mori. L’obra posterior a Fruits Basket, La Melodía de las Estrellas, ja ens va arribar i les obres anteriors dubto que poguessin vendre bé perquè el dibuix ja és molt fluix. Així que aquesta és l’única opció possible. Tan de bo La Melodía de las Estrellas hagués venut de manera acceptable.

Tachibana Higuchi: Seva és la malaurada Alice, Escuela de Magia, aquí cancel·lada. Amb aquest problemàtic còmic, ens demostra la quantitat de personatges que sap fer manegar.
Obra que en proposo: Tegami (Letter). Manga posterior a Alice, Escuela de Magia. És d’un sol volum, així que crec que podria vendre bé.


Reivindicació d’autores de qualitat inèdites per aquí

Sempre és bo provar amb obres d'una autoria diferent al que s'ha catat fins al moment. Sobretot quan aquesta autoria denota una brillant trajectòria:

Akiko Higashimura: D’ella és l’aclamada Kuragehime, la qual té anime i tot. Pel que es comenta, se li està anant la sèrie de les mans i vulguis o no, ja porta 15 volums.
Obra que en proposo: Kakukaku Shikajika. Autobiografia de sobre com es va decidir l’autora a esdevenir mangaka. És candidata a guanyar el premi Taishō d’enguany, ja ha acabat (properament sortirà el cinquè i darrer volum a la venda) i té una gran acollida entre la crítica. Actualització a 24 de març de 2015: Definitivament, ha guanyat el premi Taishō d’aquest any!!

Akimi Yoshida: Autora de la meva admiradíssima Banana Fish, un thriller d’allò més complet. Tot i tractar-se d’una obra que trobo que encaixaria molt amb el públic estadunidenc tant per la seva ambientació com temàtica, va ser un fracàs de vendes. Serà que no se’n va fer una correcta promoció?
Obra que en proposo: Umimachi Diary. Hauria escollit Banana Fish, però toquem de peus a terra: aquest manga té bastants anys a les seves esquenes, aquí no el coneix pràcticament ningú i el nombre de volums (19) pot fer enrere més d’un. Umimachi Diary és un manga costumista i, a la vegada, coral. Està molt ben dut. A més, va guanyar el premi Taishō el 2013 i hi ha en preparació una pel·lícula d'imatge real a càrrec del Hirokazuki Koreeda, un director de gran prestigi.

Ōoku
Erica Sakurazawa: Es dedica als mangues per a dones adultes. Té molta anomenada entre els fans del yuri per la seva tendència a dibuixar històries de temàtica lèsbica.
Obra que en proposo: Girls, Be Ambitious. Entre la quantitat industrial que té aquesta autora d’obres a l’esquena resulta complicat decantar-se per una de sola. Així i tot, el títol i la portada d’aquesta m’han guanyat. Sinó, la meva alternativa seria Body & Soul.

Fumi Yoshinaga: Mangaka de culte coneguda tant pels seus còmics dirigits a dones adultes en general com els de caire homosexual masculí. Ha aconseguit destacar en ambdós camps amb un notable èxit.
Obra que en proposo: Ōoku. Aquesta obra és massa bona com per no tenir-hi accés. Els personatges, la premissa tan ben duta, la narració, les situacions de tensió, les trames de poder... Genial es queda curt. Multitut de premis a la seva terra natal n'avalen la qualitat: El Premi al Sentit de Gènere el 2005 (atorgat per L'Associació Japonesa de Ficció Científica i Fantasia Feministes), el Premi d'Excel·lència a la Japan Media Arts Festival el 2006, el Gran Premi dels Premis Culturals d'Osamu Tezuka el 2009 i el Premi de Shōgakukan en la Categoria Shōjo el 2011. Ha rebut nominacions a altres premis japonesos, així com un gran reconeixement a Estats Units.

Kyoko Okazaki: coneguda per la seva desimboltura en torn del sexe i pel matís de profunditat que donava a les seves històries. La seva producció artística va veure’s truncada per un accident que va patir.
Obra que en proposo: Pink. La llicència fantasma de Ponent Mon va fer que em quedés amb les ganes. La provocativa portada d’una de les edicions franceses, la versió que és tota rosa, també té a veure amb els meus desitjos de prioritzar aquesta obra sobre la resta. Actualització a 30 de setembre de 2017: Llicenciada per Ponent!!


Explotació de les darreres sensacions al Japó

No pas en totes les ocasions el que ha triomfat al país del sol naixent gaudirà aquí d'una bona acollida, però sempre en tindrà moltes més possibilitats que una obra totalment desconeguda:


Ore Monogatari!!
  • Hirunaka no Ryuusei (Mika Yamamori): Acabat a finals de l’any passat amb una gran expectació. D’entre els shōjos prototípics, es troba per sobre de la mitja. Actualització a 16 de juny de 2016: Llicenciat per Planeta!
  • Kyō wa Kaisha Yasumimasu (Mari Fujimura): Es troba entre els mangues més venuts de l’any passat i compta amb una sèrie de televisió de carn i ossos.
  • Ore Monogatari!! (Kazune Kawahara i Aruko): Guanyador del premi Kodansha en la categoria shōjo el 2013, nominat als premi Taishō del mateix any i bastant coneguda a occident. No veig per què no es podria editar per aquí. A més, en tenir un protagonista masculí i poc agraciat, varia la perspectiva de la majoria de shōjos i pot arribar més fàcilment a un públic més diversificat. A veure'm si l'anime previst per a aquesta primavera hi ajuda. Actualització a 31 d'octubre de 2015: Llicenciat per Ivrea!!

I un llarg etcètera. Per a altres èxits, em remeto a aquest enllaç.

Actualització a 10 de juny de 2016: Estaria bé també que arribés Akagami no Shirayukihime (Sorata Akizuki). Dels shōjos del moment, és el que més m’atrau.

Apunts finals:

I) Consti que em deixo altres autores que m’agraden (com la Riyoko Ikeda o la Moto Hagio) o que em criden molt l’atenció però de les quals no he llegit res (penso sobretot en la Hideko Mizuno). Aquí no les mostro perquè ara per ara no les veig comercialment viables al nostre mercat.
II) La llista és ampliable i segur que se m’han passat un bon munt d’autores i obres la mar d’interessants.
III) És cert que les subdivisions no són del tot exactes i hi ha algunes coses que es podrien canviar de llistat. Simplement, he cregut que així era més sistemàtic.

*M’hauria agradat poder dir “autors”, així, en general, englobant tant homes com dones, però pel que es veu no són gaires els homes que s’aventuren amb el shōjo o el josei. D'actuals, no se me n'acudeix cap.