dijous, 9 d’abril del 2015

Ultra Heaven




 Títol original: Ultra Heaven
Autor: Keiichi Koike
Revista: Comic Beam
Editorial: Enterbrain
Anys: 2002-???
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció científica, drama, sobrenatural
Nombre de volums: 3 i aturada al Japó
Edicions fora del Japó: França (Ultra Heaven) i Itàlia (Ultra Heaven, aturada/cancel·lada al segon volum)

Vaig posar-me amb aquesta sèrie sense conèixer-ne l’autor ni saber-ne res. Simplement, perquè em va cridar l’atenció: les portades, sense gaire color, saben apoderar-se de la mirada del consumidor.

El títol és una clara referència a Ultra Man i/o Ultra Seven. Per si no fos prou evident, dins del propi manga se’ns deixa clar. Tot i així aquest còmic no tracta sobre monstres gegants ni herois que els han de combatre, sinó de l’ús de substàncies psicotròpiques sintètiques.

La història se situa en un futur proper, on l’ús de drogues en general no només està permès, sinó que se’n fa publicitat a tort i a dret. Hi ha molts individus que, en comptes d’anar al bar de tota la vida a emborratxar-se, hi van a ficar-se altres substàncies psicotròpiques. Ultra Heaven és el nom d’una droga il·legal fortíssima, que fa experimentar un munt de sensacions fins i tot als que tenen una forta tolerància a les drogues comercialitzades. El Kabu està enganxadíssim a les drogues i la descoberta d’Ultra Heaven li farà conèixer experiències encara més extremes.

Tot i que la premissa pugui semblar interessant, el guió de l’obra no és gran cosa i els personatges, tampoc. El protagonista sembla tenir els seus traumes i tal, però no s’hi arriba a aprofundir gaire.


El valor d’aquest manga radica en les escenes en què algú experimenta els efectes de les drogues. Resulta increïble com l’autor utilitza fantàsticament tots aquests recursos i com, respecte a les escenes “normals”, fon les separacions entre vinyetes. La sensació en el lector és tot un cop d’adrenalina. Com que mai he provat drogues (i tampoc en tinc la intenció), no sé fins a quin punt serà aproximat el que aquí se’ns mostra.

L’estil de dibuix té unes influències descaradíssimes del Katsuhiro Ōtomo. De fet, si m’haguessin deixat llegir unes pàgines de mostra sense el nom del Keiichi Koike, hauria pensat que eren creació de l’autor d’Akira. Les il·lustracions estan bastant aconseguides en general, però hi ha a vegades distribucions d’espais que no quadren bé amb la perspectiva.

La recomano? Sí. No pel guió ni pels personatges, sinó per les escenes de surrealisme que conté, imitant “viatges” i somnis. Un clar exemple d’obra on la narració es cruspeix tota la resta. (Consti que la imatge de mostra que he posat no és de les més impactants, ja que prefereixo que cadascú descobreixi la màgia d’aquest manga encarant-lo.)

Nota global (fins al volum 3): 7’5