Títol original: Tanku Tankuro (タンク・タンクロー)
Autor: Gajo Sakamoto
Revista: Yōnen Club
Editorial: Kodansha
Anys: 1934-1935
Demografia japonesa: Kodomo
Gèneres: Aventures, superherois,
ficció científica
Nombre de volums: 1 (i altres capítols que no es van poder compilar per pressió pública i la consegüent cancel·lació)
Edicions fora del Japó: Estats
Units (Tank Tankuro)
Mai havia tingut
gaire idea de qui era en Gajo Sakamoto... fins que em vaig assabentar de l’edició
d’aquest manga a l’anglès. Resulta que, probablement, l’obra que ens ocupa és
el primer manga de superherois! He llegit molts comentaris afirmant que es tracta
també del primer manga sobre robots, però tot i que en Tankuro pot mig
transformar-se en avió, no veig en cap lloc la història que en el
protagonista sigui un robot. És més, en diverses ocasions es parla d’en Tankuro
com d’un humà i d’algú que pot morir... així doncs, com a molt podria passar per
cyborg.
Aquesta obra es va publicar en
un moment en què el manga no tenia ni el prestigi ni la força actual i era un
producte cultural considerat de segona per dirigir-se a nens. Era temps de Norakuro (Suihō Tagawa), el manga més destacat
de la preguerra. En aquells moments el còmic japonès, doncs, encara s’havia
de desenvolupar i desplegar tot el seu potencial i a la vegada no tenia
pràcticament competència: tot i que la televisió ja existia, encara no havia
arribat al Japó. I ja no parlem dels videojocs o altres entreteniments sorgits
dècades després.
Abans de Tankuro, el Tanc, en Gajo Sakamoto s’havia dedicat a fer tires de còmic per a diaris. Un dia, però, va decidir que ja
n’hi havia prou, que s’havia estancat com a artista i que calia provar coses
noves. I així va crear en Tankuro. Quan es dedicava als diaris, no tenia gaire
pressió, però amb aquest curiós personatge li va canviar radicalment la manera
de treballar: li supervisaven constantment els materials, li van sortir fans bolets i dormir esdevingué un luxe. I és que encara que a dia d’avui Tankuro,
el Tanc sigui un manga bastant desconegut, en el seu moment va tenir un
èxit molt significatiu i li va reportar molta popularitat al seu autor. Aquesta fama
li va permetre fer altres mangues i, un cop de retorn de la guerra,
trobar feina a editorials com a redactor d’articles, car ja no volia dibuixar més
manga. El que a ell realment li agradava era la pintura i va perseguir
aquesta vocació fins a assolir el seu objectiu.
La història d’aquest còmic se centra en el Tankuro, un
samurai i un superheroi la principal
característica del qual és que és una mena de cargol humà: la closca seria una bola (metàl·lica?) plena de forats on té el tors i d’on treu el cap i les extremitats... o no, segons li convingui.
Suposadament, es dedica a fer el bé, però resulta molt violent i més tenint
en compte el públic a què anava dirigida l’obra. A més, a en Tankuro la guerra l’emociona. Tot plegat va provocar que fos fortament criticat per molts pares. Tant forta va ser la pressió social que va aconseguir que se n’aturés
la serialització. De resultes d’això, es van deixar penjats uns capítols que
havien aparegut a la revista i s’haurien d’haver recollit posteriorment en un segon volum.
Pel que es veu, el
Tankuro va ser prou original per a la seva època: la majoria de protagonistes
de manga contemporanis a ell eren o bé animals antropomorfs o bé humans sense
més. En canvi... el Tankuro és quelcom bastant particular.
La narració resulta molt
senzilla: poques vinyetes per pàgina i totes quadrades o rectangulars. A
vegades, més que de còmic genera l’efecte de conte. Així i tot, el Sakamoto va innovar en
un capítol extra, on narrava en quadres la història en vers. L’omplí de
satisfacció que una escriptora famosa li comentés que aquell experiment li
havia agradat, però a la vegada ell creia que Tankuro,
el Tanc no era del tot compatible amb aquesta mena de narració. Li he de
donar la raó. Aquesta mena d’explicar la història li resta agilitat al còmic.
El dibuix resulta
lleument pertorbador: el contrast entre la seva inexpressivitat i les escenes
violentes il·lustrades em xoca molt.
L’edició
estadunidenca és de molt luxe: tapa dura, cofre i a tot “color” (bitò, a la
majoria de les pàgines). A més, com en altres edicions estadunidenques de luxe,
recull un bon grapat d’informació valuosa a mode d’apèndix. A veure’m si
n’aprenem, editorials espanyoles. Molta edició de col·leccionista, molt posar
preus elevats, però us marqueu ben pocs articles sucosos. També conté un
capítol extra que no es va recopilar en el volum japonès original. I la
retol·lació és magnífica. Com a detall maco, he vist que als crèdits hi apareix
la persona que en va revisar el text, cosa que aquí no he sabut veure que ocorri.
 |
| Aquest és l'índex dels textos extres de l'edició estadunidenca. Un grandíssim plus. |
Malgrat tot, la
versió estadunidenca té algunes pegues. La principal d’elles és que els dibuixos que
il·lustren el cofre i la coberta no són de l’autor. A més, el títol, amb tanta floritura,
resulta difícil de llegir. I bé, em sembla molt
fort que a “sake” li hagin posat una nota al peu de pàgina per a definir-lo. Com podeu comprovar, es tracta de
petits detalls sense importància si els comparem amb tot el conjunt.
Ho recomano? No. Només per a
persones molt interessades en la història del manga en general i la del manga
de superherois en particular. La resta, fugiu-ne. Es fa tediós, repetitiu i
avorrit. Per si no fos poc, s’hi normalitza el maltractament animal.
Nota global: ???/10 (Ara per ara
considero que no tinc prou criteri com per puntuar aquesta obra.)
