Títol original: Sakuran (さくらん)
Autora: Moyoco Anno
Revista: Evening
Editorial: Kodansha
Anys: 2001-2003
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama,
romanç, pornografia, ficció històrica
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Sakuran), Estats Units (Sakuran).
Amb com em va
agradar Una Indumentària Anomenada Greix,
tard o d’hora havia de llegir Trastorns,
un altre volum únic de la mà de la Moyoco Anno.
L’obra que ens
ocupa tracta de la vida de la Kiyoha, una oiran, que no una geisha. Què les fa diferents?
Doncs que les oirans eren oficialment prostitutes de luxe i les geishes, en
un principi, eren dames de companyia no sexual. De resultes d’aquest tret diferencial, la moda que seguien, encara que
amb el nostre punt de vista occidental ens costi de copsar, és radicalment diferent: mentre
que les oirans duien roba llampant i uns pentinats molt elaborats, les geishes
optaven per una vestimenta més sòbria i uns pentinats més discrets. Un detall
curiós: les oirans tenien el llaç de l’obi al davant perquè descordar-se (o
descordar-los) el quimono fos més senzill i ràpid.
Aquest manga,
doncs, ens mostra els secrets d’un bordell luxós i la difícil vida que hi
portaven les dones que hi eren forçades a treballar. Venudes o recollides de
molt joves, no tenien permès el contacte amb el món exterior... tret que algú
les comprés per un substanciós preu, que incloïa la manutenció
durant tots els anys d’aprenentatge. Una de les coses que més m’ha sobtat és
que malgrat totes les restriccions es consentís que les oirans tinguessin un o
diversos xicots i que mantinguessin amb ells relacions sexuals sense cap mena
de pagament de per mig.
Pel que fa als
personatges, la protagonista es menja la resta del repartiment amb patates. El
seu fort caràcter li durà moltes frustracions i maldecaps, però per molt que la
trepitgin ella no està disposada a canviar per res del món.
 |
| Kiyoha, l’oiran rebel. |
La narració, amb tants salts en el temps, m’ha resultat una mica caòtica. El fet que la història no tingui un camí clar tampoc hi ajuda.
El dibuix ostenta
tota la personalitat a què em té acostumada la Moyoco Anno. Em sembla molt expressiu i
modern i a la vegada poc comercial. A més, ningú li pot distutir que està molt treballat i ple de detalls.
L’edició francesa fa molta patxoca. El format és A5, manté totes les pàgines a color
publicades originalment en revista, el fons de la sobrecoberta està imprès amb
tinta metal·litzada i els tres talls són fúcsies. El preu cou una mica, això
sí. Em molesta que no s’hagin molestat de treure el títol en japonès. En fi, l’edició
estadunidenca és igual en aquest sentit, però pitjor, ja que s’hi trepitja el
dibuix.
Ho recomano? Només
si tens un interès en especial en aquest tema. És un manga que està prou bé,
però en el qual costa de submergir-s’hi... i sense incentiu pot resultar
complicat. Si vols una altra opinió, pots fer-li un cop d’ull a la recensió de la Kuroi.
Nota global: 7’2/10
