dijous, 30 d’abril del 2015

Part del que no m'agrada de El Ministerio del Tiempo



(Possibles ESPÒILERS dels dos primers capítols de la sèrie.)

L’altre dia, vaig veure de cop dos capítols d’una sèrie nova de televisió que ha guanyat molts seguidors en poc temps, El Ministerio del Tiempo. Ha aconseguit guanyar-se el cor dels espectadors i això és tot un mèrit.

Personalment, em va decebre.

Sí, és cert: el vestuari i els decorats són una delícia visual i més si tenim en compte la barbaritat de pressupost per a tants capítols, però pel que fa a molts aspectes no em convenç. I entre ells està el fet de què tot i que la sèrie vol anar de moderna i oberta de ment, no ho acaba d’aconseguir. I per sort, veig que no sóc l’única que se n’ha adonat. Així doncs, vaig compartir aquesta “alegria” per twitter en un comentari (“M'alegra veure que hi ha qui no es deixa entabanar per El Ministerio del Tiempo. Va molt de progre, però és més del mateix.”) que lògicament no va agradar a l’staff i un dels seus membres em va contactar a les 3 hores d’haver fet el tweet. A mi, que tinc vers 20 seguidors! Alguns dels quals estrangers, per cert, i que imagino que no entenen res del que poso. La meva opinió pràcticament no és influent. No té massa sentit que perdi el seu temps en això i més tenint en compte que no tenia cap RT ni FAV.

Per si no fos poc, aquesta persona em va tirar en cara que no havia vist cap capítol i que que dolents són els prejudicis. Perdona? M’estàs retraient que tinc prejudicis quan afirmes sense proves que no he vist cap capítol? Qui té prejudicis, aquí?

En fer-li saber que havia vist dos capítols, llavors em va dir que era qüestió de gustos i que no havia d’adjectivar d’aquella manera. Jo li vaig respondre que no m’agradava com estaven enfocats els temes del feminisme i del lesbianisme. Doncs bé, en comptes de preguntar-me què no em convencia es va limitar a passar-me un enllaç on es deia que per un seguit de qüestions aquesta sèrie és feminista.

Aleshores, li vaig oferir comentar-li punt a punt què no em feia el pes i també li vaig dir que si volia esborrava el primer tweet i que li demanava disculpes si l’havia ofès. Va passar del primer comentari, però em va dir que no calia que esborrés el tweet, que tranquil·la. Li vaig proposar que si volia, li podia enviar un email, ja que per twitter comentar-ho seria complicat. I no ho vaig posar en obert, però d’aquesta manera la gent no veuria per la meva boca en què no s’havia parat prou atenció. Doncs no. Va passar de mi. Definitivament.

I jo em pregunto: a què ve tot plegat? Què pretenia, exactament? Silenciar-me? Desacreditar-me? Dialogar i debatre, per la seva actitud, segur que no. I mira, no anava a fer cap entrada en el bloc sobre això, però em va tocar la moral. Primer, em ve a buscar a dir-me que estic equivocada. Després, quan li ho rebato i li mostro que estic oberta a donar-li explicacions, passa de mi. És que ni tan sols volia que esborrés el primer tweet! No entenc res. Per postres, jo li vaig demanar disculpes i ell a mi, no. I tinguem en compte que mentre que jo em vaig ficar amb la seva sèrie, ell es va ficar amb mi directament.

Així doncs, faig aquesta entrada a guisa de carta oberta a aquesta persona que no li va agradar el meu tweet. Per si algun dia la vol llegir i acceptar una crítica que pretenc que sigui el més constructiva possible. I deixaré fora les diverses incoherències en el guió que li he vist, perquè aquesta entrada no està per a això.

Després d’aquesta llarguíssima introducció salsarossenca, toca entrar en matèria. Per què em vaig sentir decebuda amb El Ministerio del Tiempo en els aspectes mencionats?

1) Feminisme: un dels punts forts, en teoria, de la sèrie. Per què no em sembla tan feminista com vol fer veure?

a) Se’ns mostra que es posa una dona com a cap de dos homes. I amb això vol donar-se la idea de feminisme, perquè tan vàlida pot ser una dona manant com un home. Però, oh, sorpresa: aquesta dona, a la vegada, té per cap un home. Així doncs, aquests dos homes, indirectament, reben ordres d’un altre home.
b) Tenim tres protagonistes: dos homes i una dona. És a dir, que la dona compleix aquí una vegada més el paper de “la noia” del grup protagonista. Vaja, que un dels elements principals que la diferencia és, precisament, ser dona.
c) D’entre els tres protagonistes, dos pertanyen al passat i què és el del present, amb qui s’ha d’identificar el públic? Un home.
d) La pressió estètica. Seguim amb els protagonistes, dos homes i una dona. La dona és, en efecte, intel·ligent i cultivada, així com la líder del grup. Però clar, amb això no n’hi ha prou. Ha de ser jove, bonica i anar arregladíssima. En canvi, els homes poden ser més grandets, tenir un aspecte que s’assimila més a la mitja mortal i permetres el luxe d’anar deixats.
e) En els dos capítols que he vist, no m’he topat amb cap dona del ministeri a l’època on els protagonistes viatjaven. Han sigut sempre homes. Amb dos capítols només, probablement tingui aquí la visió bastant coartada i és probable (i espero i desitjo) que en els següents capítols la cosa s’equipari.
f) La dona protagonista coqueteja i se n’acaba anant al llit voluntàriament amb el Lope de Vega. I el protagonista del present li increpa que és una ingènua. I ella ho accepta. Discuuuuulpa? Hi ha una escena en què dos homes del carrer fan com que volen violar la dona i llavors el Lope de Vega la defensa. La dona, carregada de sang freda, li deixa anar que l’ha enxampat; que allò és idèntic a una de les seves obres de teatre, que és un director pèssim i que, en definitiva, no s’ho empassa. Això és ser ingènua? Però aprofundim més: el Lope de Vega li deixa ben clar que es tracta d’un rotllo d’una nit, ja que al dia següent ell marxa a la guerra i té una cita amb la mort. És a dir, que ella no n’esperava res més que sexe esporàdic de la relació. I tot i que arriba a voler mantenir sexe consentit i coneixent-ne les condicions, se la titlla d’ingènua*. Ah, i no només això sinó que el protagonista del present li deixa anar el rotllo de què, ai, i si es queda embarassada, però en canvi no li diu res de les MTS, altrament conegudes com “malalties venèries”. Dada: ell és infermer! I li diu això de l’embaràs i no això altre de les MTS.
g) Lligada amb l’anterior: el que fa la impressió que li passa al protagonista del present és que sent una gelosia que no se l’aguanta i marca territori. Perquè clar, coses de la vida, una dona atractiva i cultivada se sent atreta per un home cultivat i que té cura del seu aspecte que, a més, figura entre els seus ídols. En canvi, ni es planteja estar amb un home que desatén el seu físic i que es riu de la seva pròpia ignorància. Quines coses. I lhome del present fa de “bon noi”, de que “que bo sóc, que poc lligo i que dolent és el que sí lliga (encara que sigui amb un consentiment total de l’altra part i tot i que a mi m’hauria agradat lligar tant com ell)”.
h) Relacionant-la amb la 1.f. Sembla ser que, en canvi, no passa res si un home és el qui decideix enllitar-se amb una dona. Caram! L'home del passat se'n va amb la de la pensió i els seus companys, en comptes de retreure-li si es podrà fer càrrec del possible fill que podria haver concebut (i ja no parlem de les MTS, que en cap moment se les anomena...), fan broma sobre el tema. Així que vaja, aquesta doble moral ens dóna a entendre que la llibertat sexual està reservada als homes i la responsabilitat envers els fills, a les dones. Ja em direu vosaltres si creieu que això és feminista, perquè jo no ho trobo en absolut.

2) Lesbianisme: trobo molt positiu que s’incloguin personatges homosexuals en sèries on, a més, no es tracta l’homosexualitat de manera principal, ja que això visibilitza els homosexuals en productes dirigits a un grup de població més ampli. El que ja no és tan positiu és que de bones a primeres un personatge homosexual es llenci als morros d’algú del seu mateix gènere sense ni tan sols haver flirtejat i simplement per tenir la sospita (però no saber-ho del cert) de què també és homosexual. Primer, perquè és una gran falta de respecte envers la víctima del petó, li atreguin les persones del seu mateix gènere o no. A més, en aquest cas podria considerar-se d'assetjament sexual laboral i, en canvi, no se li atorga més importància un cop passada l'escena. Escena que serveix per a deixar clar de la pitjor manera possible que una és lesbiana i l'altra, heterosexual. Coi, que un tema tan seriós i delicat com aquest no es pot tractar d'aquesta manera, tan a la lleugera i frívolament, perquè transmet un missatge molt perillós tant a assetjadors com a víctimes: el típic no nhi ha per tant” i la consegüent impunitat que comporta. Segon, perquè dóna a entendre que els homosexuals no tenen cap mena de criteri a l’hora d’escollir parella (tant romàntica com sexual) més enllà del gènere i de si creuen que l’altra persona és també homosexual.

3) Altres:
a) Seguint amb la 1.g, que l’home del present digui que “tots els homes busquen el mateix” (parafrasejat) em sembla fatal. Primer, perquè fa referència a sexe amb dones per mitjà de falses esperances i/o mentides quan això pot ser cert en molts casos, però no ni de lluny en tots. Molts homes volen sexe amb dones en el marc de relacions sinceres i sense enganys, ja siguin duna nit o estables. Segon, perquè aquesta afirmació és heternormativa. Tercer, perquè estableix com a meta última en la vida dels homes el sexe, quan dubto molt que el principal objectiu a la vida de la majoria dhomes sigui aquest.

* Altra cosa és que el personatge no estigui del tot ben construït: no m'acabo de creure és que una dona criada sota una doctrina tan repressora, en el si d’una família benestant i sense accés a mitjans per a evitar embarassos tingui aquella mena de conducta per molt moderna que sigui. Potser m’equivoqui i més endavant s’explica el seu rere fons, però jo la feia verge i molt contrària a mantenir relacions sexuals a la primera de canvi.

dilluns, 27 d’abril del 2015

Baptisme






Títol original: Senrei (洗礼)
Autor: Kazuo Umezu
Revista: Shō-Comi (Shōjo Comic)
Editorial: Shogakukan
Anys: 1974-1976*
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Terror, ficció científica, drama
Nombre de volums: 6 (4 en bunko i 3 en una altra edició posterior i segons WorldCat encara n'hi ha més)
Edicions fora del Japó: França (Baptism, bunko de 4 volums). Actualització a 11 de novembre de 2019: Itàlia (Senrei: Baptism, 3 volums)

Quan algú pensa en el shōjo dels setanta li venen automàticament al cap imatges de dibuixos recarregadíssims, ulls plens d’estrelletes i moltes flors. Però el cert és que ja fa molt que hi ha hagut shōjo de terror. Als anys setanta no era estrany i dels seixanta (més obscurs i difícils d’investigar) també me’n consta alguna cosa.

L’Umezu té ben assegurat el seu lloc a la història del còmic japonès. Concretament, se’l coneix pel manga de terror i escatològic. També és el suposat inventor d’un gest molt incòmode amb la mà anomenat “washu” i, a nivell públic, resulta tot un personatge. L’any passat se’n estrenar al Japó Mother, una pel·lícula autobiogràfica de carn i óssos  dirigida per ell. Com a darrera curiositat, val a dir que va protagonitzar una paròdia bastant graciosa del videoclip Thriller del Michael Jackson.

Fa uns anys, vam veure publicat seu per aquí Aules a la Deriva (Hyōryū Kyōshitsu), de la mà de Ponent Mon. Va ser un fracàs de vendes, els dos darrers volums es van publicar amb penes i treballs (i augmentant-ne el preu) i més tard va ser saldada tot i que Ponent havia afirmat que mai la rebaixaria. Malgrat que no sóc una gran fan de l’Umezu, li he de reconèixer que sap generar mal rotllo i situacions de tensió. Així doncs, com que en vaig tenir l’oportunitat, em vaig posar amb Baptisme.

El plantejament de l’obra és una mena d’actualització de La Blancaneus amb ficció científica de per mig. No m’acaba de fer el pes: un manga que llegeixo de l’Umezu protagonitzat per una dona i va i està obsessionada amb la bellesa i la joventut. Espero que la resta no siguin així.

Mirall, mirallet màgic...

Com anava dient: una dona que té una filla per poder-li prendre el cos tan bon punt la filla sigui prou gran. Malgrat tot, la mare comet el gran error de no saber aguantar prous anys a executar el seu pla malèfic. La seva manca de paciència acaba desembocant en la que esdevindrà la seva perdició.

La història en si conté diverses escenes que fan posar el pèl de punta i els personatges, tot i que no arriben al cor, estan molt més aconseguits i són més creïbles que a Aules a la Deriva. A més, no hi ha els descaradíssims deus ex machina de l’obra d’Umezu que ens va arribar per aquí (tret del final). També fa la impressió que a Baptisme hi passin més coses (i això que són aproximadament la meitat de volums) i la sensació d’addicció i de voler saber què passarà resulta més forta.

El tancament d’aquesta obra és, ras i curt, dels pitjors amb què mai m’hagi pogut topar. No sé fins a quin punt es tractarà d’un final imposat per l’editorial. Em nego a creure que l’autor volgués malmetre la seva obra així.

Si el final és la gran fallença de l’obra, el seu defecte lleu és l’ús i abús de flaix-bacs d’esdeveniments que el públic ja ha presenciat. Hi ha algunes escenes que pràcticament te les acabes aprenent de memòria. Això es dóna cada cop més cap a la conclusió de la història. Exceptuant aquest detall, la narració sol ser bastant fluïda.

El dibuix és el típic de l’autor: cares carregades de detall, expressions exagerades, abús de línies cinètiques i, en conjunt, bastant estàtic. Malgrat aquests tres darrers aspectes, no puc dir que em desagradi. Si més no, es tracta d’un dibuix amb força i decisió.

Un exemple de com d'estàtic arriba a ser el dibuix de l'Umezu... en escenes suposadament dinàmiques!

Les portades de l’edició francesa són d’aquelles cutrement acolorides a ordinador (les de la bunko japonesa tampoc se salven: són fotos!). Aquesta tendència em supera. Si a l’autor li fa mandra fer-ne de noves, que se’n reaprofitin de l’edició original i santes pasqües! El darrer volum inclou, a més d’un comentari del crític de manga Tomofusa Kure, un parell d’històries curtes:
- La Serp**: uns nens s’infiltren a casa d’un veí per a veure’n la serp que té com a mascota. Arrel d’això, comencen a succeir un grapat d’esdeveniments infortunats. [Nota: 5’5/10]
- La Papallona Quimèrica**: uns esquiadors es perden per la muntanya, enmig d’una tempesta de neu. El dibuix té pinta de ser més antic que el de Baptisme. M’inclinaria a dir que es tracta d’un còmic fet als anys seixanta, però sense més dades no hi puc posar la mà al foc. [Nota: 5’2/10]

Una darrera queixa: per què caram si el títol original és en japonès, l’edició en francès ha de tenir el títol en anglès? Sóc molt pesada amb això, però és que m’indigna molt.

La recomano? Si t’agrada el terror, endavant. Si et va entusiasmar Aules a la Deriva, aquesta obra et farà pujar a un altre nivell. Ara, no esperis gran cosa del final. Aquest és un manga de recorregut i no de meta. També pot agradar als lectors que van gaudir de patir amb Peach Girl per totes les escenes d’assetjament i maquinació que s’hi donen.

Nota global (històries curtes extres no incloses): 6’5/10 (El final n’ha baixat dràsticament la puntuació.)


*Compte: fins que els ho vaig fer veure, a Manga-News posava que s’havia iniciat el 1984. Les pàgines que l’havien pres de referència tenen la dada errònia.

**Traducció del títol feta a partir de la versió francesa.

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 11 de novembre de 2019

dijous, 23 d’abril del 2015

Els còmics no són llibres



Els còmics no són llibres. Els còmics són còmics.

No puc evitar que em faci ràbia que es tendeixi a comparar els llibres amb els còmics perquè es tendeix sempre a menysprear els còmics:
  •  Bé sigui directament algú que se’n fot de tu perquè llegeixes còmics i et retreu que et deixis de bajanades i llegeixis llibres. Encara que tu realment llegeixis més llibres que aquesta altra persona i encara que aquesta persona passi moltes estones fent activitats poc intel·lectuals i gens productives en comptes de predicar amb l’exemple. 
  • Bé sigui indirectament quan algú lloa el que per a ell és un gran còmic i afirma alguna cosa així com que el còmic en qüestió és literatura o que està al nivell d’un llibre. Amb això es dóna a entendre que el còmic no és un mitjà vàlid per si mateix i que només algunes honroses excepcions se’n lliuren.

Perdoni, però no. Els còmics no són llibres. I els còmics bons són còmics bons. No llibres.

Un còmic i un llibre són coses diferents, així com l’experiència de la seva lectura. Mai he sentit exactament el mateix llegint un bon llibre que llegint un bon còmic. Són mitjans diferents i maneres de narrar dissemblants.

Anem a l’arrel del problema: per què es comparen tant els còmics amb els llibres? Pel format, el qual resulta pràcticament idèntic. Per què se s’opina que els còmics són pitjors que els llibres? Perquè els primers estan plens de dibuixos i els segons, de lletra. I es relacionen els dibuixos amb els nens, la gent inculta o que no és gaire intel·ligent i la ganduleria. Les lletres, en canvi, s’associen amb l’estudi, l’esforç, la constància, la maduresa i la intel·ligència.

Una de les característiques que desmarquen un còmic d’un llibre és, certament, l’esforç intel·lectual. En línies generals, en un còmic tot es dóna prou mastegat: l’aparença dels personatges, la roba que duen, la forma de moure’s, els escenaris, etc. Els lectors de manga ens hem d’imaginar el color, però poc més. En canvi, amb els llibres cal fer un ús més profund de la imaginació: això implica també que el lector en distorsiona més la història que en el còmic, ja que cadascun s’ho imaginarà a la seva manera.

Ara és quan em ve algú i em diu: "i els contes il·lustrats?" Jo optaria a dir que també són llibres, ja que la imatge en la majoria dels casos no és necessària, sinó un complement. Hi ha pares que llegeixen als seus fills contes abans d’anar-se’n a dormir o quan estan malalts sense que els destinataris de la història vegin més imatge que la de la portada. I els nens entenen perfectament la història. Us imagineu, en canvi, l’experiència de què algú us llegeixi un còmic sense que vosaltres en pugueu veure ni una imatge i sense que us sigui descrita la situació ni els personatges? Horrible, oi?

Evidentment, hi ha llibres on caldrà un esforç intel·lectual bastant minso i còmics difícils de digerir. Imagineu, però, l’equivalent d’un llibre senzill en còmic i d’un còmic complicat en llibre. El panorama s’exagera: la primera esdevindria una història encara més planera i la segona, bastant més rebuscada.

D’altra banda, vull deixar constància que això de l’esforç intel·lectual utilitzat no ha de ser millor ni pitjor. De fet, aquest és el principal motiu pel qual es tendeix a menysprear el còmic respecte la literatura. 

Hi ha llibres amb els quals s’aprèn i llibres amb què no i passa el mateix amb els còmics, les pel·lícules, les obres de teatre, els videojocs i la resta de mitjans artístics. Per la seva essència, resulta evident que amb els llibres aprendré molt més vocabulari que amb els còmics. Però és que amb els còmics puc aprendre més sobre perspectiva. A més, us diré un secret: en la majoria dels casos jo no llegeixo còmics o llibres per a aprendre, sinó per a passar-m’ho bé. Si a més en trec un nou coneixement, això és un valor afegit.

Els còmics són còmics. Els llibres, llibres. I està bé que cadascú es decanti pel que més li agradi, siguin còmics, llibres o qualsevol altra cosa.