El passeig de cirerers florits

Títol original: Sakura Namiki (さくら並木)

Autor: Macoto Takahashi

Revista: Kebunsha

Editorial: Nishimura Kei

Any: 1957

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Comèdia romàntica, esport

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: que jo sàpiga, cap

Aquest autor va debutar com autor de còmic el 1956 a la primera entrega de la revista Kage, dedicada al gekiga. Ràpidament, però, es va passar al shōjo i després es va convertir en il·lustrador d’imatges de contes dirigides a nenes i noies. És per aquestes il·lustracions que se’l coneix a dia d’avui tot i ser una peça capdal en la història del manga, ja que hi va aportar tot innovacions. Com a curiositat, va fer alguna de les il·lustracions de la portada de la revista Gothic Lolita & Bible.

Malgrat que la gran majoria d’autors-homes que als anys cinquanta volien debutar en el món del manga preferien fer-ho per a revistes de shōnen, els era més fàcil fer-ho per revistes de shōjo, ja que els veterans-homes també preferien el shōnen i no hi havia gairebé cap dona que s’hi dediqués. El cas del Takahashi és, doncs, del tot excepcional.

Els passeig de cirerers florits és el manga més antic de què tinc constància que podria considerar-se yuri: dirigit a dones i amb contingut sàfic com a element principal i sense deixar lloc a confusions ni subtileses. Així i tot, en moltes ocasions el manga que se sol endur el mèrit com a primer yuri és La Parella de l’habitació Blanca (Shiroi Heya no Futari, de la Ryōko Yamagashi). Molta gent considera El passeig de cirerers florits com a “proto-yuri”, la qual cosa no entenc: es tracta d’un manga sobre dues noies que rivalitzen per l’amor d’una tercera noia.

 

 

La història arranca amb un torneig de ping pong a l’institut femení Sakura. Les finalistes són la Yukiko Nakahara (primer curs), l’Ayako Sunayama (segon curs) i la Chikage Maki (tercer curs). Com afectarà l’eliminatòria final a aquest triangle amorós?

Aquest manga conté un dels tòpics més habituals del yuri: un univers exclusivament femení. Ja no només a l’institut, sinó també a casa de la Yukiko, la protagonista. Un altre tòpic és la diferència de curs. És una diferència escassa, just per poder fer el tractament d’onee-sama/senpai a la més gran. Això també passa en molts shōjos on la protagonista és heterosexual. S’idealitza la figura dels companys que es troben un o dos cursos superiors. Així i tot, resulta sorprenent com aquesta obra s’allunya de la tragèdia amb la qual tant solen relacionar els divulgadors amb els primers yuris.

Tot i que es tracta d’una història relativament senzilla, s’hi toca la manipulació i, dins d’aquesta, la llum de gas.

La narració és d’allò més curiosa, amb algunes pàgines plenes de pilotes durant els partits de ping-pong.

Pel que fa al dibuix, tot just es comença a endevinar com acabaria evolucionant l’estil del Macoto Takahashi.

Ho recomano? Sí, si és que t’agraden les comèdies romàntiques senzilles, sense gaire profunditat. Es llegeix ràpidament i en general es tracta d’una història molt bufona. També si t’interessa la història del manga en general o la del shōjo o el yuri en particular.

Nota global: 7’9/10