dijous, 31 de març de 2016

Marginal




Títol original: Marginal (マージナル)
Autora: Moto Hagio
Revista: Petit Flower
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1985-1987
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Crítica social, ficció científica, misteri
Nombre de volums: 5
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

El Cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō) és un dels meus mangues preferits i ja feia temps que no llegia res nou de la Moto Hagio. Així doncs, aquests dies hi he posat remei.

Marginal s’ambienta a un món contrautòpic on només queda una dona. Aquesta es troba al servei del poder, que l’obliga a actuar com a una incubadora. La població es troba molt envellida i els adolescents estan molt buscats i valorats com a companys sexuals... fins a tal punt que es trafica amb ells, talment com si fossin coses en comptes de persones.

El tema principal d’aquest manga és l’avarícia humana, la qual sembla no conèixer límits. A més, s’hi donen tot un seguit de debats morals, sobretot pel que fa a l’autonomia individual dels éssers humans.



També resulta destacable com la Moto Hagio replanteja els rols de gènere tradicionals, que aquí queden assignats ja no pels genitals, sinó per l’edat.

La narració és molt bona, amb algunes escenes que m’han deixat bocabadada. Les composicions de pàgina són magnífiques. Hi ha cops que les vinyetes pràcticament es fonen.

D’aquesta autora prefereixo el seu dibuix més setanter. Aquest és molt expressiu, però està desproveït d’aquella bellesa i aquella gràcia de què feia gala als seus inicis. El millor d’aquest, sens dubte, en són les metàfores visuals. Pel que fa al disseny dels personatges, em crida especialment l’atenció el del Grinja, que sembla inspirar-se en l’estètica del David Bowie.

Ho recomano? Sí. Es tracta dun manga addictiu, està molt ben construït i té una mica de tot: acció, explicacions, crítica social i sentiment. Potser els personatges podrien estar una mica més ben treballats, però l’obra val la pena.

Nota global: 7’5/10

dijous, 24 de març de 2016

Trets característics que no m’agraden dels otomes



Les novel·les visuals són el mitjà que més em fa ficar a la pell de la protagonista i, dins d’aquestes, estic especialment aficionada als otomes. Quan hi jugo, doncs, experimento sentiments molt intensos. Podríem dir que em fan arribar al nivell màxim del meu mode fangirl. Així i tot, hi ha determinats punts que no m’acaben de fer el pes. Abans de continuar, deixo constància que parlo concretament dotomes en concret i no de jocs de cites en general perquè no consumeixo jocs de cites dirigits a homes.


Com en moltes històries d’amor, es tendeix a caure en tòpics que no m’agraden gens, com poden ser, en major terme, la idealització de relacions abusives en major terme i, en menor terme, l’heteronormativitat i la poca diversitat racial.


Avui, però, no vinc a analitzar els tòpics que no em plauen de les històries romàntiques en general, sinó determinats elements que degut al format dels otomes en són propis:

1) La tàctica de l’assetjadora: per seduir un determinat personatge sol passar que sempre que pots has d’anar amb aquest i/o freqüentar els llocs que visita. Se’m fa pesadet i poc realista... i no m’agrada que a sobre t’ho pintin com quelcom bufó. Estaria bé que hi hagués algun joc on fos obligatori no assetjar, però clar, això requereix més rerefons (és a dir, un guió i una programació més elaborats). Contraexemple: Witch/Knight, encara que no es pot dir que sigui un otome pròpiament dit.

2) La renúncia als gustos propis: per agradar-li a algú en concret en molts jocs has d’estar sempre d’acord amb aquesta persona, la qual cosa deixa bastant buida la personalitat de la protagonista. Contraexemples: The Royal Trap i Area X, els dos otomes que he jugat on la protagonista té probablement una personalitat d’allò més ben definida, amb molt de caràcter.

3) La renúncia a la moral en rutes on se suposa que ets bona persona: per arribar-li al cor a cert personatge, a vegades has de renunciar a la ruta d’un altre personatge tenint un mal comportament amb aquest segon. Un cop més, això és símptoma que al guió li manca complexitat. De totes maneres, entenc que és complicat fer que tot això quadri. Contraexemple: Other Age, però clar és que en aquest la teva única possible parella a cada partida ve dictaminada per un test que se’t fa al principi.

diumenge, 13 de març de 2016

Othello





Títol original: Othello (オセロ)
Autora: Satomi Ikezawa
Revista: Bessatsu Friend
Editorial: Kodansha
Anys: 2001-2004
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, drama, romanç, institut
Nombre de volums: 7
Edicions fora del Japó: França (Othello), Itàlia (Othello), Alemanya (Othello), Estats Units (Othello).

Em vaig posar amb aquest manga simplement perquè vaig trobar el primer volum en italià molt barat. No hi tenia gaires expectatives, ja que el dibuix de la portada es veia molt de principiant i em va sorprendre agradablement. Tot i que no coneixia de res aquest manga, veig que s’ha publicat a diversos països occidentals. Per què mai arribaria aquí?

La Yaya és una adolescent que no encaixa amb la mitja. Degut a les seves aficions, se sent incompresa i mentre que entre setmana es mostra com una estudiant més, els caps de setmana es vesteix amb roba d’estil visual kei i es reuneix amb amics que l’entenen i es donen suport mutu. A l’institut, per contra, les seves “amigues” la burxen i s’aprofiten d’ella. A casa no té cap suport directe. Tot plegat, genera que la Yaya desenvolupi un trastorn de la personalitat: en situacions de tensió es transforma en la Nana, una noia malcarada i amb una flor al cul. La reina de la improvització.

Primer de tot: aquest manga no pretén ser rigorós. Sí que és cert que la Yaya pateix per no tenir coneixement de què fa quan es converteix en la Nana i de no poder evitar perdre el control sobre ella mateixa, però aquí no es fa cap retrat del trastorn de personalitat mínimament realista. El que sí que es toca de manera més propera a la realitat és l’assetjament escolar, així com el sexual.


 La història, tot i que comença bastant forta, se li incorporen més endavant un parell de personatges que no m’acaben de fer el pes degut a com de forçada resulta llur aparició. Com per allargar. De tota manera, generen unes situacions tan impactants que opino que compensa una mica. Hi ha coses un pèl exagerades i que no m’acabo de creure, per això.

La Nana és una peça clau en aquest manga. De no ser per ella, es tractaria d’una obra bastant depriment, plena d’abusos i agressions envers una persona que no se sap defensar i que cada cop es troba més arraconada. Hauria sigut un manga molt més realista i un bon exemple de manga d’assetjament, així com de fortíssima crítica social. La Nana, però, ho trastoca tot. Té moltíssim caràcter, un nivell de força increïble i una sort que no se la creu ni ella. No ho negaré: resulta la mar de carismàtica i fascinant. Així i tot, no m’empasso que tingui tanta força ocupant el cos de la Yaya i tampoc m’agraden algunes de les seves conductes. Més coses que no em crec: de debò a la gent li costa tant de reconèixer la Nana coneixent la Yaya? No les associen? És que és pitjor que el que ocorre a Sailor Moon (Naoko Takeuchi)! Serà que diversos personatges de l’obra pateixen prosopagnòsia?



La narració és lleugera i el manga és fàcil de seguir... tret pel que fa a l’alt nivell de maldat concentrada. Millor consumir-lo de manera espaiada.

El dibuix no és gaire maco, però sí funcional. Resulta molt expressiu i dinàmic.

L’edició italiana és de les barates: petitones i senzilles.

Ho recomano? Sí, però tenint en ment que es tracta de ficció evasiva. És molt addictiu i el personatge de la Nana resulta d’allò més atractiu. La pega: hi ha un bon grapat de situacions surrealistes.

Nota global: 7’5/10

dimarts, 8 de març de 2016

Dones antagonistes i antiheroïnes al manga amb ambicions pròpies


Tal i com vaig fer l’any passat, enguany també dedico una entrada especial al dia de la dona treballadora.

Aquest text mel va inspirar la Taki (autora del meravellós còmic Spyglass) ara ja fa més d’un any (!!!) quan un dia va començar a assenyalar per Twitter que les dones antagonistes i les antiheroïnes solen estar molt estereotipades en el mal sentit de la paraula. Ella comentava el tema de què solen ser unes envejoses de la bellesa aliena (de dones més joves en molts casos). Aprofito per afegir que també tenim el patètic tòpic de què volen trencar enmig d’una parella conformada per una dona i un home, on intentaran burxar la dona i seduir l’home amb “males arts”. Per si no fos poc, molts cops estan sexualitzadíssimes.

La Taki va queixar-se que no havia vist cap home que fos malvat perquè envejava la bellesa de l’adonis més plantós del regne. D’aquesta manera, ens va proposar que li diguéssim una malvada que volgués poder i que no es tractés de la mateixa merda de sempre, ja fos al cinema, al còmic, a la literatura o a qualsevol altre mitjà. El que jo domino és el manga i en aquell moment només se’m va acudir la Princesa Kushana, de Nausicaä de la Vall del Vent (Kaze no Tani no Nausicaä, del Hayao Miyazaki). Per elaborar aquestes llistes, m’he permès la llicència de flexibilitzar els criteris. No cal que les antagonistes o les antiheroïnes vulguin poder en el sentit estricte de la paraula, però sí que fugin de l’estereotip de malvada (molts cops, a més, sexualitzada) que basa tots els seus esforços en, de manera directa o indirecta, plaure a homes heterosexuals o bisexuals (ja sigui dins o fora de l’obra en qüestió).

Heus aquí la curta llista de dones antagonistes amb ambicions pròpies:


Princesa Kushana: aquesta havia de ser la primera per tot el que he comentat anteriorment. És un personatge fet perquè no acabi de caure bé i més amb el fort contrast que hi ha entre ella i l’angelical Nausicaä. El que resulta indubtable és que està molt ben construïda (si més no, fins al segon volum de l’edició espanyola antiga del manga). És una gran militar amb molta idea d’estratègia i que té un fort afecte envers els seus soldats i el seu poble. En canvi, resulta implacable amb els pobles enemics, civils indefensos inclosos. Sap utilitzar el poder i les aliances al seu favor i té molt coratge. És una guerrera que no es deixa atemorir per la mort. Sap de sobres el pa que es dóna al camp de batalla: matar o que et matin.


Ayumi Himekawa de Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen, de la Suzue Miuchi): el meu personatge preferit d’aquest manga. És l’aspirant a actriu rival de la Maya, la protagonsita. Molt decidida. No juga brut, però com que és humana algun cop s’hi ha vist temptada. Té un gran sentit de la noblesa i de la competitivitat. Ni tan sols les dificultats més grans la fan enrere. Cert és que té un fort recolzament al darrere (família amb molts calés), però així i tot mostra una gran fortalesa de caràcter. Tot per la seva vocació, fins i tot recórrer a dur a terme accions que li resulten humiliants. Una dedicació exagerada, podríem dir. Com que ja té gran part del camí fet (pare director, mare actriu i una fortuna familiar), hi ha molts que la menystenen i això li fa molta ràbia, ja que és molt orgullosa. Un altre punt favorable és que mentre que en molts mangues de l’estil la rival femenina competeix amb la protagonista també per l’amor d’un home en concret, però aquest no és el cas.

Maria Antonieta de La Rosa de Versalles (Versalles no Bara, de la Riyoko Ikeda): molts us sorprendreu de veure aquest personatge en una llista d’antagonistes. I més quan havia de ser ni més ni menys que la protagonista de la història. El cert és, però, que en un moment determinat es distancia tan de l’Oscar (o l’Oscar d’ella, més aviat) que acaba esdevenint-ne la nèmesi, la rival, l’enemiga. Per molt que es puguin estimar. La Maria Antonieta és la malvada perfecta. Està convençuda que té dret de ser reina per sobre de la resta dels mortals i que és correcte fuetejar prostitutes. S’allunya radicalment de l’estereotip de “Hahahahahaha, sóc malvat/da i m’agrada escampar el mal, us vull matar a tots i destruiré el món”. Es creu en el seu dret legítim i d’aquí no hi ha qui la tregui, ni tan sols en els moments de màxima pressió.

La noble de Suworu de La Nova Llegenda de Chun Hyang (Shin Shunkaden, de les CLAMP): no té ni nom (al contrari del seu lacai), però és que no només compleix amb els requisits per figurar a la llista, sinó que tambécompleix amb els requisits de la Taki. Vol poder i el vol per a ella sola, encara que això impliqui jugar amb la salut aliena i fer fora de llurs cases a tots els habitants del seu poble. Tot per tal d’enriquir-se i sentir-se poderosa.



???????? de L’Harem Shōgunal (Ōoku, de la Fumi Yoshinaga): amb la quantitat industrial de personatges femenins ben fets que hi ha, també hi podem trobar alguna antagonista que entraria en aquesta categoria, però que no puc anomenar directament perquè estaria esbudellant la sèrie.


I aquí l’encara més reduïda llista d’antiheroïnes amb ambicions pròpies (tampoc és que es destaquin gaire, les històries en general, de tenir antiherois, tot sigui dit):

Ayako Fumoto d’Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): m’autocito per segona vegada: “L’Ayako és una supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà endavant. (...) Sang freda i passió concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.”







Ja ho veieu: en són més aviat poques. Si més no, espero poder anar ampliant la llista, tal i com ja faig amb la de protagonistes carismàtiques.