dissabte, 9 d’abril de 2016

Cutie Honey




Títol original: Cutie Honey (キューティーハニー)
Autor: Gō Nagai
Revista: Shūkan Shōnen Champion
Editorial: Akita Shoten (edició original; després moltes d’altres)
Anys: 1973-1974
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Absurd, ficció científica, magical girls
Nombre de volums: 2 (i mooooooltes reedicions; sobretot integrals)
Edicions fora del Japó: França (Cutie Honey, volum integral caríssim)

Cutie Honey és un d’aquells tants mangues que tenia a la cua de pendents de fa la tira d’anys. Simplement, el volia llegir per tot el que representa. A més, fa uns anys en vaig veure les oves de Gainax i, tot i no ser res de l’altre món, estaven prou bé. I en fi, per què enganyar-nos, tenia entès que hi havia contingut lèsbic, però aquest va resultar ser d’una qualitat pèssima (a joc amb la resta del manga).

El científic Kisaragi, no se sap per quin motiu, crea una androide humana (gran contradicció, ho sé) a la qual bateja amb el nom de “Honey” i dota de l’aparença d’una model (segons els cànons de bellesa de l’època i l’estil de dibuix de l’autor). La interna a una escola femenina i en un tres i no res apareix associació malvada contra la qual haurà de lluitar, la Panther Claw, formada per dones cíborgs que més que cíborgs semblen una barreja entre mutants i fantasmes. Però bé, no és d’estranyar tenint en compte les explicacions “científiques” que es donen al llarg d’aquest manga. No es pot prendre seriosament. Rius en escenes suposadament tenses i dramàtiques.


Els personatges estan allà perquè algú ha de sortir al manga i algú ha d’ensenyar pit i cuixa, però no tenen ni personalitat ni desenvolupament ni res que s’hi assembli.

Aquest és, a més, un manga molt masclista. A part del fanservice constant, hi ha un seguit d’aspectes molt masclistes que em van amargar la lectura: molta cultura de la violació, la idealització de la virginitat, metàfores sexuals de molt mal gust... A més, tot i aparèixer personatges femenins que s’allunyen de la feminitat extrema i obligatòria no són bons referents, ans se’ls ridiculitza i se’ls titlla de quelcom monstruós.

La narració és d’allò més frenètica. Tota l’estona l’autor ens vol fer creure que passen coses quan tot és més del mateix: fanservice i violència sense cap mena de sentit.

El dibuix és lleig i molt poc expressiu. Se li nota la influència del Tezuka. Com ja he comentat repetidament, hi ha molt de fanservice i aquest és descaradíssim.

Ho recomano? No. No se’n salva res. El dibuix és lleig, l’argument resulta patètic i predible, els personatges resulten són més plans que Holanda, hi ha una quantitat ingent de masclisme... Vaja, un fàstic.

Nota global: 0’5/10 (El mig punt va per l’humor involuntari del principi de la història.)