dijous, 30 de juny de 2016

El patetisme de Fake



Avís: no m'estaré d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (l'única imatge, per això, està lliure de qualsevol revelació).






Mai m’ha cridat gaire l’atenció el BL en general. Tampoc el bara. Les històries d’amor i/o sexe entre nois o homes, així a primeres, no em desperten cap gran curiositat. Val a dir, però, que hi ha algun manga que se centra en aquesta temàtica que m’agrada molt, com pot ser El Cor del Thomas (Thomas no Shinzō, de la Moto Hagio). I, ironies de la vida, la meva OTP predilecta està formada per dos nois: l’Ash Lynx i l’Eiji Okumura, de Banana Fish (Akimi Yoshida). La seva és la millor història d’amor amb la qual m’he topat mai. Així que no em vingueu amb què critico Falsedat* (Fake, Sanami Matō) perquè odio el BL (mentida podrida) o perquè el BL no va dirigit a mi.

Vaig voler provar amb Falsedat perquè creia que potser m’agradaria. Ah... si amb prou forces vaig poder-me’n acabar el primer volum! Aleshores, vaig anar directa a mirar el final i, en fi, dir que és fastigosament predible és quedar-me curta.

Prou de prolegòmens!!!

1) El primer problema de la sèrie és la relació de poder que hi ha entre els dos protagonistes. Mentre que el Dee Latener fa ja bastant que treballa per a la policia, el Ryo McLean s’hi acaba d’incorporar. Però mira, si l’atracció fos mútua, encara podria tolerar-ho. La qüestió aquí radica en què en Dee assetja sexualment al Ryo a la mínima que pot. I això ens porta a què...

2) ...Aquest manga està ben impregnat de la cultura de la violació. En total hi ha sis petons als llavis només al primer volum, tots ells robats i només un d’ells no és romantitza ni sexualitza. I endevineu què? Aquest se’l fa un tercer en discòrdia al Dee, el qual es queixa perquè des de l’acadèmia insisteix en què surtin junts. Es pot ser més hipòcrita? Tu li robes QUATRE petons en un sol volum a un home que es defineix (indirectament) com heterosexual en una situació d’abús de poder i de confiança.

3) El Ryo, però, no és gaire millor. Després que el Dee li hagi robat el primer petó mantenen el següent diàleg:
DEE: ¿Qué te pasa? Hoy estás raro.
RYO (furiós): ¡Es culpa de alguien!
DEE: ¿Ese alguien soy yo?
RYO: ¡Exacto!
DEE: Fue sólo un beso.
RYO: ¡Somos hombres! ¡No deberías hacer esas cosas sin permiso!
És a dir, bàsicament, el Ryo està implicant que els homes tenen dret a fer-li petons a la força a les dones. I això també dóna a entendre que el consentiment femení té menys valor que el masculí.

4) Amb això dels petons robats... hi ha un moment en què es visibilitza la bisexualitat, però d’una manera pèssima. Deixa els bisexuals com persones miserables. Us poso en situació: després que el Dee li robi un petó al Ryo amb l’excusa d’amagar una adolescent, es diuen això:
RYO: ¡¿Por qué has tenido que besarme?!
DEE: Para ocultar a la nena. ¿Qué querías que hiciera?
RYO: ¡¡No tenías que besarme para ocultarla!!
DEE: Ya te lo he dicho, era para despistarlos.
RYO: ¡¡Habrán pensado que soy gay, esto es increíble!! ¡Y encima en plena calle!
DEE: ¡¡Idiota, yo no soy gay!! Soy bisexual, ¿te enteras?
RYO: ¡Para mí es lo mismo!
DEE: ¡¡Es totalmente distinto!!
Com veieu, es aquí s’intenta criticar l’homofòbia i la bifòbia i en part s’aconsegueix, però deixa a la vegada els bisexuals com una colla d’agressors sexuals. Així que sí, és una escena bífoba.

5) Al final, tot l’argument gira entorn de la tensió sexual entre els dos protagonistes i de com un home que sent atracció per altres homes acaba “convencent” un heterosexual (és a dir, un “repte”) a base d’assetjar-lo dia i nit. Vaja, el típic “somni” de molts homes de seduir una lesbiana, però invertit. Quin fàstic més gros. Això també és cultura de la violació.

Bonus) Al principi, en Dee li deixa aquesta perla al Ryo: “¿Eres de origen japonés? Tienes los ojos negros.” Estem d’acord que la gran majoria dels membres de la raça “japonesa” tenen els ulls foscos, però d’aquí a deduir que algú és d’origen japonès per aquest tret em sembla surrealista. SORPRESA: la majoria de la gent té els ulls foscos i aquesta característica es troba en moltíssimes races.

A tot això cal afegir-li que està carregadet de trampes de guió i que la narració no és del tot clara.

M’horroritzo només de pensar que això té seqüela i que aquesta disposa d’una història paral·lela.


Per últim, us agrairé que no excuseu aquest manga amb què és “vell”, que hi ha obres anteriors molt millors (per començar, Banana Fish).

*Sé que “fake” és un adjectiu, però com a títol i sense anar acompanyat de cap nom queda ambigu: a què fa referència, exactament? Com ho tradueixo? Com “fals”, com “falsa”, com “falsos” o com “falses”? Falsedat manté l’essència ambigua del títol en anglès.

diumenge, 26 de juny de 2016

Dinamita de Baies






Títol original: Berry Dynamite (ベリーダイナマイト)
Autora: Aya Nakahara
Revista: Bessatsu Margaret
Editorial: Shueisha
Anys: 2009-2010
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Competitivitat, absurd, amistat, romanç
Nombre de volums: 3
Edicions fora del Japó: França (Berry Dynamite), Itàlia (Berry Dynamite)

El primer volum de Complex Encantador (Lovely Complex), de la mateixa autora que l’obra que ens ocupa, em va semblar una genialitat per la seva espontanietat i candidesa. El problema va venir quan vaig llegir-ne els 16 volums restants. Masses. Pel que explica, amb 3-5 volums hauria quedat un manga excel·lent. Amb 17, la cosa no s’aguanta per enlloc. Així doncs, vaig pensar que potser Dinamita de Baies, de només 3 toms, faria el fet. I sí, ho he d’admetre: si una cosa bona té aquest manga, és la seva durada.

La protagonista de Dinamita de Baies és la Mai, una noia de 15 anys aspirant a cantant de punk. Així doncs, un cop acabada la secundària, abandona els estudis i se’n va a fer carrera a Tòquio. Els caçatalents d’idols la veuen perfecta... per formar un duo de cantants bufó i d’estètica ensucrada. Aquest és només el principi de la cursa d’obstacles de la Mai! Renunciarà al món de la cançó? Li trobarà un sentit a vestir-se de rosa i carregada de llaços? Aprendrà a tolerar els seus fans?

Abans de res: no t’esperis un manga seriós perquè aquí no el trobaràs. Tot plegat és absurd:
1) Unes menors d’edat apareixen a la tele a hora punta consumint pinso com si fos la menja més exquisida del món i no hi ha cap mena d’escàndol.
2) Surten els pares de l’interès romàntic i de la companya de grup, però no de la protagonista. No sabem si els pares de la Mai recolzen la seva decisió de ser cantant, no sabem quina relació té amb ells... per no saber, no sabem si estan vius o morts! No se’n diu RES.
3) Hi ha un grup nombrossísim d’idols es forma de la nit al dia.
4) El disseny de l’interès romàntic no podia ser més tòpic.


Fanserviiiiiiiiiice!

Així doncs, si vols gaudir d’aquest manga, millor que t’oblidis de qualsevol mena de coherència i que no pensis en aquest com un intent de retrat més o menys realista del món de les idols, perquè no n’és. Fent aquest petit exercici, vaig aconseguir arribar al final.
 
Val a dir, però, que valoro molt positivament que aquest còmic mostri l’assetjament sexual d’una dona a una altra dona com quelcom desagradable i no desitjable. Si ja de per si l’assetjament sexual en general està sexualitzat i poc penalitzat, l’assetjament sexual d’una dona a una altra dona en particular aquestes característiques encara s’agreugen més (sobretot si és d’una cigènere a una altra cisgènere). Tenint en compte, però, que aquest manga va dirigit especialment a noies heterosexuals, no té tant de mèrit com si es tractés d’un producte enfocat envers un públic que sent atracció envers les dones. Tot són passes, això sí.

La narració resulta dinàmica i lleugera, sense cap aspecte especialment destacable.

El dibuix és, sens dubte, el millor apartat de l’obra. Sobretot, pel que fa als conjunts de la Mai, tant d’idol com de roba de carrer. A més, és molt expressiu.

L’edició francesa es presenta estàndard, tant pel que fa a la grandària, com pel to de les pàgines i la qualitat de la impressió.

Ho recomano? No. Es tracta d’una obra menor, sense cap gran atractiu. Ara, compleix amb el propòsit d’entretenir, si és això el que busques.

Nota global: 5’5/10

dissabte, 18 de juny de 2016

Diari d’una Ciutat Costanera, el life action



Com que sóc una gran fan del manga Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary), així com de l’Akimi Yoshida, l’autora, vaig dirigir-me al cinema a consumir-ne la pel·lícula que l’adapta. Fins on jo sé, es tracta de l’únic producte que ens ha arribat per aquí en el qual ella hagi participat d’alguna manera, així que hi havia d’anar. Sense discussió possible. Benbé, es podria dir que vaig acostar-me a veure la peli per llegir-hi el nom de l’autora de l’obra original als crèdits.

Jo, abans que la cinta comencés a projectar-se.

Parlant de crèdits!!! Als mateixos consta que Diari d’unaCiutat Costanera és una novel·la gràfica. HOHOHOHOHO. No, no podien posar en una peli pretensiosa i repel·lent que tal obra està basada en un manga o còmic perquè els còmics en general no són mitjans vàlids per si mateixos i els mangues en particular tracten sobre, en el 100% dels casos, bufes i pits descomunals. Una novel·la gràfica, en canvi, sí que és ART. En majúscules. Sobretot, per la part de “novel·la”. Perquè ja se sap: el mangues són patates podrides i les novel·les representen la sublimació de l’expressió artística humana sempre, sempre, sempre. Ja sabeu, ECC, Astiberri i Ponent: Diari d’una Ciutat Costanera és una novel·la gràfica; què espereu a editar-la?!

Se m’oblidava comentar que aquí el títol de la peli ha sigut traduït com Nuestra Hermana Pequeña (i com Our Little Sister en anglès, Notre Petite Soeur en francès i Unsere Kleine Schwester en alemany). Una veu en of pronuncia tal nom mentre hi ha el títol original en pantalla. Que entenc que la gran majoria del públic no entendrà els kanjis d’“Umimachi”, però sí que llegirà el “Diary”, dic jo. Tanta molèstia era escriure-hi el títol en castellà i esborrar-ne l’original? Per cert, no és per res, però al manga la protagonista és la Suzu (la germana petita), així que això de adaptar-ho així em sembla bastant desafortunat. Ni que al life action, de manera artificiosa, el protagonisme estigui més repartit. Que sí, que al primer volum, en resultar tot més introductori, la cosa no se centra tant en la Suzu. Però endevineu què? Sí, el director va decidir que seria una magnífica idea adaptar 6 volums de manga en dues hores de film. A qui se li acut?
 
Jo, veient la pel·lícula un cop passada la premissa.

Vaja, que la cinta en si, passada la premissa, és un CAOS. Entenc que no es podia tirar pel format d’episodis autoconclusius del manga, però és que això és un despropòsit: es van escollir els capítols predilectes d’algú, els van intercalar, es va resumir molt però sense eliminar els embolics familiars, es va treure tot allò que no interessava mostrar i es van afegir rancieses diverses. Vegem-ho en profunditat:

I) Exemples d’elements eliminats:
A) Existència de relacions sexuals no explícites una persona menor i una persona major d’edat (sense que la persona major d’edat conegués aquesta minoria d’edat i tenint la persona menor d’edat un cos completament desenvolupat i que podria passar pel d’una persona que es troba a la vintena).
B) Crítica al masclisme.
C) Crítica al racisme.
D) Intents de suïcidi.
E) Càncer en persones molt joves.

II) Normativització dels personatges o ridiculització dels que se surten de la norma:
A) La Miporin és prima al life action. Un dels pocs personatges de ficció en general que és gras i ben desenvolupat, on aquesta característica no s’utilitza ni per a ridiculitzar-lo ni per a definir-lo. Pèssima decisió.
B) A la Chika li canvien el seu pentinat característic per una castanya mal feta i un serrell llardós!!
C) Al Sanzō li conserven el seu pentinat, però a canvi el converteixen en un paio que resulta desagradable degut a les seves rareses.
 
Jo, en assumir que van escollir una actriu prima per fer de Miporin.
III) Embolics familiars:
Qualsevol que hagi llegit Diari d’una Ciutat Costanera sabrà que les relacions familiars no són pas senzilles, precisament. Per començar, tenim un home que ha tingut tres esposes i diversos fills. Doncs bé, en estar tot tan resumit i a la vegada donar molts esdeveniments per fets, tot plegat resulta molt caòtic. Jo perquè havia llegit el manga i el tenia fresc, que sinó m’hauria costat bastant seguir-ne el ritme. De veritat, per coses com aquesta no entenc com pot ser una peli tan alabada per la crítica. No m’entra al cap.

IV) Cacoles afegides:
A) Heteronormativitat directa. Perquè com que no hi ha prou amb l’heteronormativitat indirecta del manga (tot és molt heteronormatiu, però no hi ha conductes radicalment heteronormatives), foten aquí heteronormativitat directa (Un “Què, i quan tindràs xicot?” preguntat a una noia.)
B) Crítiques destructives envers determinades persones molt gratuïtes. I a sobre van de trencadores de tabús.
C) Una paia li diu a la Suzu que té enveja dels seus pares. Es pot tenir pitjor gust? La dona sap que la Suzu és òrfena!!
D) Cosificació. Dir-li que a algú és un “tresor” no m’acaba d’agradar (i menys quan no surt a l’original). Sé que en italià “tesoro” i derivats són compliments, però que no es tradueixen literalment en cap cas.
L’únic punt inventat que em va agradar va ser l’allargament d’una escena que al manga ocupa dues pàgines i mitja.
____________
Tema ambientació: al manga imagino que tot està molt idealitzat en aquest sentit, però he de dir que la casa està clavada. Potser el mar triga una mica en sortir, per al meu gust.

Tema actuació: Bastant superior a la típica dels dorames i life actions. Així i tot, el personatge d’en Fūta queda molt fred respecte al manga.

Sobre el doblatge i la traducció: em fot. Em fot no haver pogut escollir veure la peli en VOS ni doblada en català. No, havia de ser en castellà per nassos. Aquest és un dels motius pels quals no m’agrada anar al cinema: pràcticament no hi ha oferta en català i per veure VOS he d’apropar-me a llocs molt concrets en horaris molt concrets i no amb tots els films existeix la possibilitat. Deixant això de banda, crec que el doblatge estava bé, però se’m feia un pelet estrany. I les pronunciacions dels noms eren bastant dolentotes. Deien “Susu” en comptes de “Suzu” i “Okkaidō” en comptes de “Hokkaidō”. Ara resulta que els dobladors i els directors de doblatge no són professionals de la pronunciació i jo no me n’havia assabentat. Com a curiositat, en castellà, quan cridaven a la Chika, en ocasions semblava que l’estiguessin cridant amb l’apel·latiu “chica”. Ah, i què em dieu que a l’equip de futbol l’anomenin “Los pulpos”? Penós. El dia que “Chicago Bulls” ho tradueixin com “Los Toros de Chicago” al castellà, llavors parlem de traduir noms d’equips japonesos que estan en anglès i no abans.

En definitiva, un film indigest.

Verdecite: La peli no va saber captar l’essència del manga; es va quedar tot just a la superfície. Passa de puntetes per sobre de tota la sensibilitat i de tot el sentiment que conté. I és que qui molt abraça, poc estreny.

Si has llegit el manga, no vegis la peli; testirararàs dels cabells. Si no has llegit el manga, no vegis la peli; t’avorrirà. O veu-la, però sota la teva responsabilitat.