dimecres, 21 de setembre de 2016

Rosa Alpina




Títol original: Alpen Rose (アルペンローゼ)
Autora: Michiyo Akaishi
Revista: Ciao
Editorial: Shōgakukan
Anys: 1983-1986
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Aventures, ficció històrica, romanç, drama, misteri
Nombre de volums: 9 (4 en una edició bunkō)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Alpen Rose, 8 volums), Indonèsia (Alpen Rose)

Feia anys que volia llegir aquest manga i per fi ho he pogut fer. La primera portada em va encisar en el seu moment, però a dia d’avui ja no m’agrada tant. Els ulls no estan del tot ben posicionats. El vestit verd em continua tenint corpresa.

Aquesta obra comença poc abans que s’iniciï la Segona Guerra Mundial, a Suïssa. La Jeudi, trobada amnèsica als 6 anys, i el Lundi són dos joves de 13 i 14 anys, respectivament. Es corresponen romànticament. Malgrat tot, no ho tindran fàcil: els pares adoptius del Lundi (els seus oncles) els fotran entrebancs i hi haurà homes adults que s’obsessionin amb la Jeudi (i recordem que té 13 anys). Amb tothom en contra, decideixen cercar els pares biològics de la Jeudi i esbrinar si realment la van abandonar.


La història es divideix en dues parts: una primera part carregada de tòpics, però amb bon ritme i una segona part que no pinta res. Hi ha un punt del manga que, en arribar-hi, em vaig dir “Però com pot ser que encara em quedi més o menys la meitat?!” Tenint en compte que tot i que Rosa Alpina no és un producte excessivament famós, en el seu moment va tenir un anime amb la banda sonora del Joe Hisashi i els dissenys de l’Akemi Takada. Un mínim d’èxit havia d’ostentar. Així que la segona part no és més que un allargament innecessari. A efectes pràctics, una seqüela ficada amb calçador que no juga amb el factor nostàlgia.

I és que tot i que la primera part era bastant previsible en molts aspectes, la vaig gaudir molt. Molt ben narrada, amb un tempo rodó (sempre s’està avançant en la trama). Ja tenia aleshores aspectes que em feien alçar la cella; trets que no m’empassava. La segona part tot ho empitjora: els personatges és tornen més plans, tot resulta més previsible, es potencien els rols de gènere i el ritme es fa menys àgil. Així i tot, l’autora fa encara alguna vinyeta digna d’emmarcar i es llueix amb el llenguatge del còmic.

Malgrat que la història es desenvolupa durant la Segona Guerra Mundial, realment el tema es toca molt poc. Crec que hi té a veure el fet que l’autora pensés primer els personatges i la trama i després ja es decidís per l’època i el lloc. No sembla pas que a la Michiyo Akaishi li interessés especialment aquesta temàtica.


El dibuix podria passar perfectament pel d’una obra dels setanta (no així l’anime, car els dissenys de la Takada són ja rotundament vuitanters). Hi veig molta influència de la Yumiko Igarashi, però a la vegada conserva la identitat pròpia. I hi ha un personatge el disseny del qual està clarament influït per l’Oscar, de la Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda). Els traços de l’autora m’enamoren, tan tendres i treballats. I amb tantes flors i fruits diferents com a ornament.

La narració resulta una exquisitesa. La Michiyo Akaishi domina el llenguatge del còmic i fa ús d’un munt de composicions de pàgina diferents, així com de perspectives. Juga amb les vinyetes com vol i aquestes s’inclinen davant del seu talent.

La primera peculiaritat que salta a la vista de l’edició italiana és que en comptes de nou volums, en són vuit. Ni idea de com s’ho hauran fet per quadrar-los bé. L’únic que puc aportar és que la portada del novè volum japonès és inèdita a Itàlia. És de les que a mi m’agraden: petitones i sense luxes; barates. No duu sobrecobertes, però no em fa gran cosa (l’únic que em sap greu és que es perden els comentaris de l’autora fets als replecs interns, si és que n’hi ha). A la contraportada, en comptes d’haver-hi la portada amb el codi de barres (en moltes edicions italianes d’aquestes passava), hi ha un petit requadre amb un dels personatges i unes flors com a ornament. Al final del vuitè volum, hi ha uns comentaris de l’autora (de molt agrair), així com una galeria d’imatges.

Vols tenir els cabells com lOscar? Doncs no trepitgis una perruqueria en ta vida!

Ho recomano? Difícil pregunta. Direm que la primera part (que abraça fins a la meitat del cinquè volum italià i el segon volum de la reedició japonesa) sí, sempre i quan tinguis en compte que es tracta d’una obra sense pretensions a nivell argumental. El dibuix, la narració i la química entre els personatges valen prou la pena. Ara, no vagis amb la idea de trobar-te amb quelcom que retrati la Segona Guerra Mundial de manera acurada i documentada, perquè no és el cas.

La segona part no la puc recomanar. Tot i que té escenes aconseguides, es queda en una mala paròdia de la primera part.

Nota global: 7’8/10