dilluns, 31 d’octubre de 2016

Sobre el públic del yuri i el públic del yaoi i el BL



Deia jo l’altre dia que “per motius obvis, [el fandom del yuri] no és ni de lluny tan potent com el fandom del BL, però està allà i té el seu lloc”.

Aquest matí, llegint l’editorial del primer número del fanzine Lily & Rose, acabat de sortir del forn, madono que no tothom veu el que a mi em sembla una obvietat com una casa. La directora de la publicació es lamenta: “Por la longevidad del yaoi no debemos preocuparnos. (...) Ay, pero no podemos decir lo mismo del yuri, que nunca parece acabar de despegar en España. (...) ¿Qué tendrá el amor entre mujeres (...) que no triunfe del mismo modo que el amor entre hombres? Probablemente nunca lo sepamos”.

A veure’m, el yuri va dirigit principalment a lesbianes i, més secundàriament, a dones bisexuals. El yaoi i el BL van dirigits principalment a dones heterosexuals i, més secundàriament, a dones bisexuals. Hi ha moltes més dones heterosexuals que no lesbianes (les bisexuals no les compto aquí perquè estan a les dues bandes de l’equació). Per tant, el públic objectiu del yaoi i el BL és molt més gran que el del yuri. Tan senzill com això. Si a tot plegat li afegim que els fanzines són un submercat nínxol, dins del mercat nínxol que és el còmic en aquest país, doncs tenim la recepta perfecta per a un producte alternativíssim i gens comercial. Els fanzines yuris són el nínxol del nínxol del nínxol.

(I després hi ha els homes occidentals que es creuen que el yuri és porno lèsbic dirigit a ells, que fan molt de soroll i que a l’hora de la veritat no desembutxaquen ni un cèntim.)

L’editorial del fanzine Lily & Rose #1

Per si no fos poc, aquests fanzine i editorial tenen altres elements no del tot encertats:

A) No és cert que The Yuri Project i Lis en Fleur hagin sigut els únics fanzines yuris editats i distribuïts per Espanya amb anterioritat al XXII Saló del Manga. Els més coneguts, sí. Els únics, no. Com a mínim, n’hi ha deu més:

  1. Abogada Soltera, Sin Contratos y a lo Loco: original de la Carmen Costa i de l’Olaya Valle. 
  2. Cross heart: original de l’AnaKris que va començar com a webcòmic, va continuar com a fanzine i va acabar sent publicat per una editorial. 
  3. El Diario de Knives Chau: paròdia del Rubén Blanco de Scott Pilgrim. 
  4. Grief Sied: paròdia de la Kenneos de Madoka Magica. 
  5. Rune Maerchen: original de la Faye. 
  6. Strawberry Milkshake: paròdia de la Kenneos de Vocaloid.
  7. Soul Wishes: paròdia de la Kenneos de Madoka Magica. 
  8. Sugar Overdose: paròdia de la Inma R. i de l’Ero-Pinku d’Adventure Time. 
  9. Till Death Do us Part: paròdia de la Inma R. de Madoka Magica. 
  10. Witch Wish: paròdia de l’AnaKris de Harry Potter.

Que sí, que matisa amb un “quizá”, però quan et queixes perquè la cosa no rutlla i a la vegada et deixes un mínim de deu fanzines d’un mínim de dotze, ets part del problema.

Aprofito l’avinentesa per reivindicar que en aquest Saló encara hi ha hagut més fanzines yuris: Calipso (original de l’Aixa Vizuete i l’Haizea Gómez) i dues o tres paròdies de Steven Universe.

B) Trobo desafortunat el nom de la publicació. El terme “Rose” (lit. “Rosa”) del títol fa referència al bara, dirigit a homes. I aquest fanzine està clarament dirigit a dones i es defineix com yaoi (tot i que seria més encertat utilitzar el terme BL). Però clar, haver-lo titulat Lily & Nonsense (lit. “Lliri i Disbarat”) li hauria restat elegància i distinció. Per entendre millor el present apartat, podeu consultar aquesta altra entrada.

C) Això de considerar el safisme com la forma més pura d’amor em desagrada. Estic en contra daquesta mena de jerarquies. L’única jerarquia possible és que lamor sa és molt millor que l’amor tòxic. I punt. D’altra banda, espero que aquest pensament no estigui justificat amb cissexisme.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Predicció de llicències del XXII Saló del Manga

El Saló comença en una setmana, el moment de l’any en què més llicències de manga són revelades de cop. Enguany, he afusellat lentrada de l’any passat i he posat encara més títols un pèl improvables amb la idea de visibilitzar-los. Si els mitjans "seriosos" ("generals" i molt virils) ho fan constantment, no veig per què jo al meu impopular bloc no hauria de fer-ho; ni que sigui per compensar una micona llurs biaixos.

Nota: quan poso “Editorial/s possible/s” em refereixo a les que jo veig més probable que ho duguin, però no té per què voler dir que peti qui peti ha de ser una de les que digui que porti el manga en qüestió.
Renota: Sí, és bastant factible que em deixi una quantitat ingent de títols.
 
Sense més preàmbuls, heus aquí la llista d’alguns mangues que crec que tenen possibilitats:

1) Mangues inèdits a Espanya (el plat fort de tots els salons, però no l’únic):
  • Cesare (Cesare, Fuyumi Sōryō): manga històric exquisidament dibuixat, excel·lentment guionitzat, profundament documentat i ambientat a Europa en general i Itàlia en particular. Què fa que no ens arriba? Ah, sí, que està fet per una dona. Tot encaixa. Per exemple, Vinland Saga, d’autoria masculina, és bastant inferior i mira, aquí el tenim. Editorial/s possible/s: Norma, Planeta o MW.
    Encantat de conèixer-te, Senyora Deessa
  • Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): Si ens n’ha arribat el life action, amb una mica de sort també podria acabar caient aquest deliciós manga. Editorial/s possible/s: ECC, MW o Norma.
  • El Diari de Gossos del Junji Itō (Junji Itō's Dog Diary, Junji Itō): amb tants mangues de gats, en falten de gossos... i aquest faria joc amb el dels gats del mateix autor, publicat per aquí ara fa un any. Editorial/s possible/s: Tomodomo o ECC.
  • Encantat de conèixer-te, Senyora Deessa (Kami-sama Hajimemashita, Julietta Suzuki): tenint en compte la seva popularitat i que fa pocs mesos que es va acabar, ara seria un bon moment per anunciar-lo. Editorial/s possible/s: Ivrea, Norma o Planeta.
  • Gàngsters (Gangsta, Kohske): entre que ja fa anys que és conegut i apreciat entre un sector refinat del manga i el seu recent anime, té alguns números d’arribar-nos. Editorial/s possible/s: ECC o MW.
  • I per això i per allò altre (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): no és gens proporcionat que d’entre tots els mangues premiats amb el guardó Taishō, s’hagin llicenciat a Espanya gairebé tots els pertanyents a demografies masculines i cap a demografies femenines. És hora d’acabar amb això. Aquest còmic és boníssim i la mar de rodó, així com d’allò més intimista. (I aquí tenim una altra dona amb mèrits més que suficients per ser publicada aquí que roman inèdita.) Editorial/s possible/s: Norma o Planeta.
    La Llegenda de la Princesa Sakura
  • La Fi del Platí (Platinum End, Tsugumi Ōba i Takeshi Obata): la darrera obra del duet de mangakes més popular (i probablement el més misogin, també). Tard o d’hora ha de caure. Editorial/s possible/s: Norma.
  • L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): com que ara per ara les probabilitats que ens arribi aquest manga són superiors al 0% i m’encanta i a la mínima que puc en parlo, doncs aquí està. Editorial/s possible/s: Norma, Planeta o MW.
  • La Llegenda de la Princesa Sakura (Sakura Hime Kaden, Arina Tanemura): se’m fa molt estrany que faci tant de temps que no es publica res de nou de la Tanemura per aquí. Tenia un públic fort, aquesta autora. Ha desaparegut o bé les editorials se n’han oblidat? Que fins i tot s’ha recuperat la Yoko Kamio! Editorial/s possible/s:  Norma o Planeta.
  • Maria Antonieta, la Joventut d’una Reina (Marie Antoinette, la Jeunesse d’une Reine, Fuyumi Sōryō): i torno a posar-me pesadeta amb la Fuyumi Sōryō, però és que es tracta d’una grandíssima autora i ja n’hi ha prou de deixar-la de banda! A més, aquesta obra és perfecta per trencar amb aquesta tònica: de rabiosa actualitat, d’una temàtica valorada pel fandom del manga i dun sol volum. Editorial/s possibles: Ponent, Tomodomo, Norma, Planeta o MW.
  • Nozaki-kun: Revista Mensual de Shōjo (Gekkan Shōjo Nozaki-kun): arrel del seu anime (i dels memes amb Pokémon), es va fer un lloc prou rellevant entre el fandom l’any passat. Encara hi ha qui el recorda. Editorial/s possible/s: Ivrea.
    Yona, la del Vespre
  • La Princesa Blancaneus de Cabells Vermells (Akagami no Shirayukihime, Sorata Akizuki): Tenint en compte que hi ha una altra pelroja fantàstico-medieval amb més números d’arribar-nos, ho té una micona complicat, tot i l’anime. I mira que m’agrada més. Sobretot per la vocació de la protagonista. Editorial/s possible/s: Ivrea.
  • Trastorns (Sakuran, Moyoco Anno): darrerament, s’han llicenciat dos mangues sobre dames de companyia japoneses. Amb aquest sobtat interès per tal temàtica, no seria tant d’estranyar que per fi ens arribés aquesta obra. Editorial/s possible/s: Norma o Tomodomo.
  • Voleibol!! (Haikyū!!, Haruichi Furudate): entre l’èxit de l’anime distribuït per Selecta a Espanya i l’aparició de la tercera temporada al Japó (i al YT en castellà de forma gratuïta i legal!!), cada cop es parla més d’aquesta sèrie. Tant és així, que hi ha rumors de què el manga podria trobar-se ja llincenciat. Editorial/s possible/s: Planeta o Norma.
  • Yona, la del Vespre (Akatsuki no Yona, Mizuho Kusanagi): EL shōjo del moment. De fet, m’estranya que no hagi sigut anunciat ja. Editorial/s possible/s: Ivrea, Planeta o Norma.


2) Derivats (perquè els fans sempre voldran més de la història que tant els ha captivat):
  • Cistella de Fruita - Another (Fruits Basket - Another, Natsuki Takaya): tot i que no es tracti d’una seqüela directa del best seller i la resta d’obres de l’autora no hagin funcionat bé per aquí, crec que aquesta sí que podria tenir unes vendes acceptables. Editorial/s possible/s: Norma.
Dedicació envers l'Estimat.
  • Dedicació envers l’Estimat (Occupation to Beloved): no és cap secret que Tomodomo vol publicar tot el material existent de la sèrie En la Misma Clase. Editorial/s possible/s: Tomodomo.
  • Història Paral·lela de Naruto (Naruto Gaiden, Masashi Kishimoto) i/o Boruto (Masashi Kishimoto, Ukyo Kodachi i Mikio Ikemoto): Naruto encara ven bé i crec que aquesta obra és un must per a una editorial a la qual li encanta explotar franquícies potents. Editorial/s possible/s: Planeta.
  • Sakura, la Caçadora de Cartes: la Saga de les Cartes Esborrades (Cardcaptor Sakura: Clear Card Arc, CLAMP): l’esperadíssima seqüela de Sakura, la Caçadora de Cartes. Un producte per a fans nostàlgiques que crec que gairebé segur que vendria la mar de bé. Editorial/s possible/s: Norma o Planeta.
  • Tsubasa, un Món de Cròniques (Tsubasa World Chronicle, CLAMP): la popularitat de Tsubasa no passa pels seus millors moments per aquí, però així i tot continua tenint fans fidels i si Norma va publicar la seqüela dxxxHolic (CLAMP), no veig per què hauria de rentar-se les mans amb la del seu univers paral·lel. Editorial/s possible/s: Norma.
  • En general: alguna cosa de Bola de Drac (Dragon Ball, Akira Toriyama). I potser Una Peça (One Piece, Eichiro Oda) i tot. Editorial/s possible/s:  Planeta.
3) Reedicions de material ja editat (perquè tot i haver-se editat amb anterioritat, segueix havent-hi demanda):
  • Buda (Osamu Tezuka): ja aniria tocant una reedició d’un dels mangues més aclamats d’en Tezuka. Editorial/s possible/s: Planeta, ECC o Astiberri.
    Cistella de Fruita
  • Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): entre que recentment se n’ha publicat una reedició al Japó, que aquí va ser un gran èxit i que es va publicar ja fa un temps, probablement el mercat rebi amb els braços oberts una nova edició d’aquesta meravella de manga. Editorial/s possible/s: Norma.
  • Espirals (Uzumaki, Junji Itō): fa anys i panys que toca que aquest manga sigui reeditat aquí en la seva edició integral. Planeta va deixar passar el tren i ara que ECC ha recuperat l’Itō amb força fins al punt de dur-lo com a convidat al Saló, dubto que en deixi escapar l’obra més famosa. Editorial/s possible/s: ECC o Planeta.
  • Nens del segle XX (20th Century Boys, Naoki Urasawa): a Planeta se li acaben les obres d’Urasawa que li venen bé. Això cal arreglar-ho amb una edició cara d’aquest manga. Editorial/s possible/s: Planeta.
  • Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP): un dels mangues més estimats de tots els temps. Porta la tira descatalogat, de segona mà es ven a preus desorbitats, l’any passat es va reeditar al Japó i enguany se n’ha anunciat un nou anime i se n’ha començat a publicar la seqüela. A què recoi esperen les editorials a anunciar-lo? Editorial/s possible/s: Norma o Planeta.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Aspectes del fandom del yuri que em fan venir arcades



Que tinc debilitat pel yuri no se li escapa a qui em llegeix habitualment. I tampoc amago que cada cop em fa més fàstic el seu fandom. Concretament, l’occidental, que és el que més conec. Heus aquí el que principalment detesto d’aquesta amalgama més o menys diversa de fans:

1) La transmisogínia, la transfòbia i el cissexisme. El més típic i tòpic d’aquí és que les històries protagonitzades per homes trans es considerin yuri perquè el personatge principal s’enamora de dones i se li nega la seva identitat masculina, per part d’un públic àvid de romanç entre dones. I això és recolzat per les grans coneixedores occidentals (no sé si també les japoneses), que són les que creen opinió. A més, la transmisogínia dins de les històries no és gens criticada.

2) La bifòbia i la mononorma. Especialment irònic quan moltíssims personatges del yuri (i d’obres on aquest element és secundari) són bisexuals. I em sembla d’allò més patètic que com a visibilitat lèsbica s’agafi una parella de dones bisexuals o on una de les dones és bisexual. Visibilitat lèsbica, invisibilitat bisexual. Així, pel bon camí.

3) Els homes occidentals que es pensen que el yuri és porno lèsbic per a llur gaudi. NO, NO, NO. Homes, deixeu de sexualitzar les dones que s’estimen romànticament. Deixeu de creure-us que les parelles de dones estan esperant amb candeletes a què els demaneu si volen fer un trio amb vosaltres. Deixeu-vos d’apropiar del que és de les dones quan i com us sembla. I el yuri és que més de dones no pot ser: còmic dirigit a dones, fet per dones i sobre dones que s’enamoren de dones. EL 70% de les vendes de la Yuri Hime és generat per dones. Els antecedents del yuri radiquen en les novel·les d’amor entre dones, l’autora més representativa de les quals va poder evitar el matrimoni gràcies als guanys que li generaren i conviure així amb la seva estimada. L’enorme majoria de les persones que han anat a veure les obres del Takarazuka durant generacions són dones. Al Japó hi ha un claríssim fandom de dones al qual li agrada veure com dones tenen relacions romàntiques entre elles. Per motius obvis, no és ni de lluny tan potent com el fandom del BL, però està allà i té el seu lloc.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Diversos problemes de guió de "Sakura, la Caçadora de Cartes"



(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli aquest còmic de dalt a baix. També parlaré de la seqüela en detall. Així doncs, aquest text fet pensant en les persones que ja han llegit ambdós. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)

Doncs ara que la Sakura, la Caçadora de Cartes (Card Captor Sakura, CLAMP) està una mica més de moda degut a la seva seqüela, m’han vingut ganes de parlar-ne. Es tracta d’un manganime mític per a molta gent, entre la qual m’hi incloc (i malgrat la seva enorme problemàtica).

Quan, fa uns dos anys, per fi en vaig llegir el manga de manera íntegra, li vaig trobar diversos punts fluixos al guió:

ORÍGENS DELS PERSONATGES I RELACIONS INTRAFAMILIARS

1) L'origen del Fujitaka. Es limita a dir que no té família i no se n’afegeix informació.

2) No m
acabo de creure que ni la Sakura ni en Tōya no hagin tingut mai o pràcticament mai contacte amb la família materna. Sobretot en Tōya, que va compartir deu anys amb la seva mare.

3) El pare de la Tomoyo. Què passa amb ell? No pot ser que el pare sigui desconegut, ja que es parla del nom de soltera de la Sonomi... Tret que el pare i el marit siguin persones diferents. Però igualment; és un punt que resta fosc... i més quan se’ns dóna a entendre que la Sonomi estava enamoradíssima de la Nadeshiko (i, posteriorment, del Fujitaka).


 4.a) Don i com van néixer el Yukito i la Nakuru? Com es van fusionar amb les seves “autèntiques” identitats?

4.b) En Yukito va ser creat perquè en Yue no perdés poder mentre el Clow fos mort. Com a mínim jo he entès així. No entenc per què la Ruby té també aparença secundària (bé, sí, com a recurs narratiu per a enviar a fer punyetes la tensió romàntica entre el Yukito i el Tōya en diverses ocasions, però aquesta podria haver sigut la tasca d'algun altre personatge o, simplement, que anessin succeint imprevistos diversos). I així com ocorre amb la Ruby, passa també l'Spinel. Per què carai tenen aparença secundària? No té lògica.

5) Si una cosa té el Clow, és descendència, però no se’ns mostra en cap moment les dones amb qui va tenir criatures o les pròpies criatures. Ara, s’estimava molt el Yue i el Kero, eh. No entenc res. Ens el presenten com un tipus cínic, però bo... i resulta que passa olímpicament de les seves “esposes” i de la seva progènie. Això no és de bona persona.

6.a) La inexistent família de lEriol. Com aconsegueix viatjar fins al Japó? És ric del no res? (i això s’enllaça amb el mig subpunt següent).

ERIOL I CLOW

6.b) Com pot ser que lEriol pugui entrar a la que va ser la casa del Clow? I els hereus del Clow? Tret que shagués reencarnat en un descendent seu, no li veig gaire sentit. Però bé... sempre podria ser. En una o diverses vegades parla del “Shaoran” com del seu parent i no com el parent del Clow (i al Yue li deixa clar que ell no és en Clow malgrat conservar-ne la memòria), però clar, també podria ser un matís que sels hagués escapat a les autores (o a la traducció). O que, simplement, el Clow parlés a través de l’Eriol. Al cap i a la fi, l’Eriol no deixa de ser un nen (molt intel·ligent i tot el que vulguis), amb una personalitat adulta molt forta que habita en el seu interior.

7) Si l’Eriol i el Fujitaka són les mitjes reencarnacions del Clow, per què no tenen la mateixa edat? Tret que l’Eriol no fos mitja reencarnació de primera generació (o cap dels dos), no li veig gaire sentit. De tota manera, es dóna a entendre que ambdós ho són de primera generació.



AMOR

8) Cap al final, lEriol comenta que lamor no es pot predir... llavors, com va poder en Clow predir el naixement de la Sakura? Si no fos per lamor dels seus pares, mai hauria nascut. A més, la Kaho també fa prediccions amoroses. No s’entén. I en Tōya preveu que en Shaoran i la Sakura acabaran plegats (des del primer moment, a més).

9) Tal i com comenta la Miya al seu bloc, lenamorament de la Sakura envers en Shaoran. El del Shaoran envers la Sakura sí que és més esglaonat. Com més va, més sóc pro ShaoranxEriol i que la Sakura es quedi sola al final, superant el seu desengany amorós. És que queda molt forçat, el SakuraxShaoran. A més, tant la Tomoyo com el Yukito veuen que la Sakura estava autènticament enamorada del Yukito.

SHAORAN

El Shaoran és el mag més poderós de la família Li i només per això ja sembla que pot fer el que li roti. Sinó, ja m’explicareu això:

10) Viu sol a un país que no és el seu tenint 10-12 anys.

11) Els seus assumptes a Hong Kong. No se’n diu més i passen uns anys. És que sembla que ni tan sols li ho expliqui a la Sakura. Quina relació de parella de més poca pena.

12) Després de fer tota la paperassa, torna al Japó sent encara menor d’edat per a reunir-se amb la seva estimada i no separar-se’n mai més (la seqüela no la considero canònica). Quan, a més, la tradició, tant la xinesa com la japonesa, dicta que és la dona qui ha d’anar a casa de l’home. No ho sé, la mare del Shaoran no li haurà posat pegues? Que se’n va al Japó a viure-hi per sempre! (I potser fer-los una visita de tant en tant, però ja està.) A més, per a fer-ho tot més sagnant, té quatre germanes i no té cap germà. Sa mare ja deu estar resignada a que li marxin les filles, però haver criat cinc infants i que se t’'n vagin tant les noies com el noi, això ja sí que costa més de pair (en una cultura com la xinesa... no sé com serà de diferent Hong Kong a la resta de la Xina, per això). I per cert, si són 5 germans en total, deuen ser una família rica, que no tothom es podia permetre la “multa” per quatre fills extres. (De nou, no sé si això de la multa també s’aplicava a Hong Kong i Macao.)


ALTRES

13) La llet amb mel. De ser per aquest manga, podríem pensar que els japonesos i els xinesos en general no tenen problemes en processar digestivament la mel, quan no és així. Per aquest article, sembla que aproximadament només un 5 % dels asiàtics no hi tenen problemes.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Ratapinyada Daurada (versió de Kōji Kata i Daiji Kazumine)





Títol original: Ōgon Bat ( 黄金 バット)
Idea original: Takeo Nagamatsu
Guionista: Kōji Kata
Dibuixant: Daiji Kazumine
Revista: Shūkan Shōnen King
Editorial: Daitosha
Any: 1966 o 1990*
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Aventures, superherois
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: Itàlia (Fantaman)

Qui diu que els superherois són quelcom estadunidenc? A falta d’un superheroi creat anteriorment, en Ratapinyada Daurada (o Ōgon Bat), de creació japonesa, fou el primer, ideat el 1931! En Takeo Nakamatsu n’és el responsable i el féu per al kami-shibai, molt popular aleshores. Per a més informació, us recomano aquest article.

El cas és que se n’ha publicat alguna que altra adaptació al manga, amb un disseny més modernet. Jo us en vinc a parlar d’una d’elles.

Amb el poc que m’interessen els superherois, no coneixia que en Ratapinyada Daurada fos el primer, quan vaig posar-me amb l’obra que ens ocupa. Simplement, es tractava d’un manga curt i amb aparença de seixanter-setanter. Què més es pot demanar?

Realment, es tracta d’una obra bastant avorridota, amb un argument inexistent, que serveix només per a mostrar lluites que pretenen resultar espectaculars. L’única part una mica més entretinguda és al principi, on un grup de japonesos, estant al Japó, pugen a un vaixell abandonat que els porta en un tres i no res a l’Atlàntida (és a dir, la meitat de l’illa de Santorini que es va enfonsar, la qual es troba al Mar Mediterrani).  Allà, entre ruïnes, troben una mòmia egípcia (sí, una mòmia egípcia a Grècia, sota el mar). La freguen amb un ungüent que hauria d’estar ressequíssim i de dins en surt un esquelet amb capa, disposat a acabar amb el mal. És en Ratapinyada Daurada! (Claríssima referència als vampirs i als seus sarcòfags.) Ufff, resulta tot tan surrealista que no vaig poder-me desenganxar del còmic... fins que van començar les batalletes (també surrealistes, però ja les he vistes mil vegades). I el final no és final ni és res. Sembla més aviat el final d’un capítol del mig.

Bon dia!

El desenvolupament dels personatges resulta nul. Zero. Kaput. A part d’en Ratapinyada Daurada i els dolents, tenim el grup de japonesos, format pel nen “intent de protagonista estàndard”, la nena, el nen gras i l’adult. Bàsicament, una excusa perquè els nens als quals anava dirigit el còmic s’identifiquessin millor, però es tracta d’un recurs pèssim. Vegem-ho amb més profunditat:
1) El nen intent de protagonista estàndard: queda clar que el protagonista indiscutible aquí és en Ratapinyada Daurada, però aquest altre personatge va cridant “eeeeeep, que sóc el protagonista, tot i que l’únic que fa és adorar el superheroi i poc més.
2) La nena: l’únic personatge femení**, perquè el nen intent de protagonista estàndard pugui tenir parella si així es vol i perquè demani auxili. Cada remaleït cop que tot està fotut és la que crida socors, perquè sinó la virilitat dels nens i dels homes adults se’n podria anar a fer punyetes. Per si això no fos poc, demana ajut a través d’un holograma que té al pit en forma de ratapinyada. Al cap i a la fi, per a molts, les dones no som més que Barrufetes aïllades les unes de les altres en universos masculins. I som, aproximadament, la meitat de la població.

La Barrufeta demanant que la salvin... a ella i a la resta.

3) El nen gras: perquè tothom sap que els grassos no poden ser protagonistes, ni tan sols intent de. I ja no parlem de les grasses. Els grassos, de comparsa. Les grasses ja ni existeixen. Ben aviat, a més, aquest personatge acaba desapareixent. Com a mínim, la nena té una funció. Ell, ni això.
4) L’adult: un adult enrotllat, concretament un home, que permet als nens de viure una aventura perquè ell els acompanya. Un tòpic contraposat i equivalent al de la inexistència de pares per, així, donar més llibertat a nens i adolescents.

La narració no té gaire misteri. Busca tota l’estona d’impressionar els lectors amb esdeveniments espectaculars. Així que hi ha moltes vinyetes grans, cercant aquest impacte.

El dibuix és molt antiquat i un pèl estàtic. Si realment és noranter, ha envellit fatal. Sembla, fins i tot paròdic, per exagerat.

Gràcies per aquesta inestimable informació, Ratapinyada Daurada. Què faríem sense tu?

L’edició italiana és forta i compacta i duu sobrecobertes. A canvi, però, cada volum val 8 €. Al final de cada volum hi ha un text, un dels quals per part d’un dels autors.

Ho recomano? No; és tediós i carregat de tòpics. Per postres, té final obertíssim. Llegeix-lo només si t’interessa la història dels superherois (i ni això, tenint en compte que aquest no és el format original en què es va donar a conèixer i que van passar dècades entre una cosa i l’altra).

Nota global: 5/10

*Les dades de Baka-updates no ho deixen clar. Ho he consultat amb el Klonos Heart i ell tampoc sap a què agafar-se. El que tenim clar és que hi ha com a mínim dues edicions del manga: una del 1990 i una del 2005. A falta de confirmació, a l’etiqueta consta com dels noranta.

**Sí, el Ratapinyada Daurada és un esquelet i podria ser dona o no binari, però ens el presenten tota l’estona amb una identitat masculina i així és com està concebut.