dilluns, 19 de desembre de 2016

L’Anell del Nibelung (versió de la Riyoko Ikeda i l’Erika Miyamoto)



 
Les portades japoneses són molt lletges, així que en poso només la il·lustració duna delles.

Títol original: Nibelungen no Yubiwa, Der Ring des Nibelungen (ニーベルンクの指輪, Der Ring des Nibelungen)
Idea original: Richard Wagner
Guionista: Riyoko Ikeda
Dibuixant: Erika Miyamoto
Revista: Yō
Editorial: Shueisha
Any: 2000
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, aventures, romanç, fantasia
Nombre de volums: 4
Edicions fora del Japó: Itàlia (L'anello dei Nibelunghi)

Qui em conegui una mica, sabrà que la Riyoko Ikeda és una autora molt especial per a mi, tot i el recel que li tinc per certes pífies que han sortit de les seves mans. Qui no, pot cercar el que n’he dit aquí a través de letiqueta.

Però i l’Erika Miyamoto? Qui és ella? Doncs una dibuixant que va deixar els seus estudis quan la van seleccionar com a ajudant de la seva mangaka preferida, anunci al qual va acudir fervent i plena d’il·lusió. És inevitable que els ajudants acabin fortament influïts per l’estil dels mangakes per als quals treballen, entre altres perquè han d’imitar llurs estils. Així és com la Miyamoto va desenvolupar un estil de dibuix pràcticament clavat al de la Ikeda.


Lautèntica passió de la Ikeda és la música (la clàssica, concretament, i ha sigut [és?] cantant d’òpera). També li agrada escriure i em sona que ha redactat algun assaig. Ara, això de dibuixar ja no li plau tant. Un cop vaig llegir que si es va decantar pel manga és perquè el seu dibuix va ser el primer tret d’ella en guanyar-se el cor del seu públic.

Així doncs, aprofitant que la Miyamoto té un dibuix tan similar al seu, aquesta ha convertit en manga alguns dels guions de la Ikeda.

Aquest còmic és una adaptació (amb alguns elements de collita pròpia) de L’Anell del Nibelung, una sèrie de quatre drames musicals guionitzats i musicalitzats pel Wagner. És a dir, és un conjunt de quatre obres de teatre/òpera de dues a cinc hores de durada cadascuna de l’any de la picor adaptades a solament quatre volums de manga. Què podia sortir malament? Absolutament tot.

Primer, la mentalitat carca que desprèn. Ja ho podria haver adequat la Ikeda una mica als temps actuals, que no deixa de ser un conte de fades per a adults i sempre hi ha més marge de maniobra que amb fets històrics. Però no, el manga és una obra molt misògina i rància i l’únic element innovador que li he detectat (sense haver vist cap dels quatre drames) em sobra. A més, el rerefons dels personatges és o nul o mal fet i l’única relació d’amor més o menys ben desenvolupada es descriu com la pitjor des del punt de vista de l’autoria. Per acabar-ho d’adobar, el guió resulta predible i els personatges estan buits.

L’obra que ens ocupa és la primera que llegeixo d’aquest duet i la narració no em sembla del tot bona. A vegades un pèl caòtica, d’altres un pèl lenta. Les escenes de batalla no estan gens ben dutes. El món del còmic és un misteri. Amb els crèdits, tens clar qui se suposa que és guionista i qui se suposa que dibuixant, però poc més. Ha ajudat qui guionitza amb algun aspecte del dibuix? Qui dibuixa ha alterat una micona el guió? No pots saber mai del cert qui ha fet els storyboards originals... però sospito que aquí ha sigut la Miyamoto, que pot tenir un dibuix tan similar al de la Ikeda com vulgui, però la narració ja són figues d’un altre paner.

Avís: El percentatge d’aparicions de la Brünnhilde a la meva recensió no es correspon gens amb el del manga.

El dibuix resulta molt expressiu i detallat, però una mica estàtic. I molt ikedià, com ja he anat comentant.

L’edició italiana té dues pàgines a color al primer volum (però una d’elles coincideix amb la il·lustració de la portada del segon). Em fa gràcia que al 2012 Goen titllès aquesta obra (que data del 2000) com a clàssica. Però clar, és que és de la Ikeda!!! Com no ha de ser un classicàs?! D’altra banda, no entenc que si el títol original està en singular tot, em pluralitzin el terme “nibelung”. També em crida l’atenció que hi hagi passatges adaptats de manera més poètica i d’altres, de manera més col·loquial. Desconec si és perquè l’original ja era així o perquè és una traducció descuidada.

Ho recomano? No. L’únic bo que té l’obra és que resulta més o menys lleugera de llegir (i a estones ni això). Guió predible, personatges sense ànima, ranciesa manifesta i aspectes inventats que sobren.

Nota global: 3/10