dissabte, 31 de desembre del 2016

Top 10 de mangues 2016

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.

Bufa! Crec que enguany encara he llegit més volums de manga que l’any passat i em temo que em trobo en un límit difícilment superable a nivell personal. (Estic segura, però, que hi ha gent que llegeix molt més que jo i no li suposa cap gran repte.)

Em temo que hi ha moltes repeticions respecte al 2015, però és que coincideix que l’any passat vaig començar molts bons mangues i enguany he tingut el plaer de poder-los continuar. Com que m’han transmès sensacions molt similars, en alguns casos he copiat i enganxat el que en vaig escriure en el seu moment i simplement hi he afegit alguna modificació.

El 2016 ha sigut un any de grans lectures i grans decepcions i, com ja ve sent costum, us deixo tan sols amb les millors.

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ōoh! Ku-ina sorpresa! Un gir en els esdeveniments que ningú s’esperava. Perquè mira que sóc pesadeta amb aquesta obra. Un manga enorme que em té corpresa. Per saber més de la seva grandesa, pots visitar-ne la meva recensió.

L’Harem Shōgunal
2) Nana (Ai Yazawa): Feia anys i panys que tenia aquest manga pendent i, de fet, els seus dos primers volums es troben completament exhaurits (per sort, al febrer se’n posaran en circulació les corresponents reimpressions). Temia que em semblés més aviat poca cosa: entre que és amb diferència la sèrie més llarga de l’autora i que tanta gent deia que està sobrevalorada, no les tenia pas totes. Però no: ha sigut completament a l’inrevés. M’ha semblat una obra meravellosa i em sorprèn molt gratament el seu èxit. Nana parla d’amistat i d’amor, però no es queda en un pla idealista, sinó que toca la toxicitat en aquestes relacions i sense idealitzar-la. Parla de malalties mentals, de diferents maneres de veure l’amor, de famílies desestructurades, de problemes econòmics. És un manga molt complet i d’allò més catàrtic. El gran defecte és que és un manga bastant homòfob i amb molt de rainbowbaiting (tot i que, a part, tingui un parell de representacions decents).

3) Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida): Si hi ha un manga que sajusti al format de publicació de revista i a la vegada al de volum compilador, és aquest. Les històries són autoconclusives i a la vegada tenen una molta continuïtat les unes amb les altres. Molt ben trobat. S’hi tracten temes seriosos de manera madura. Si bé hi ha una protagonista diferenciada, a la resta de personatges principals se’ls dota de profunditat i d’una identitat pròpia. Com a cirereta del pastís, tenim un romanç la mar de sa.

4) Taronja (Orange, Ichigo Takano): Taronja és un manga que arriba molt endins... i en això és superb. El final ha sigut plenament satisfactori i d’allò més emotiu. Ara, hi ha diversos aspectes del guió que no s’aguanten gaire... i per si no fos poc, he hagut de presenciar el tòpic de la baralla de mascles que es disputen LA noia. Detalls que amarguen la lectura, però no prou com perquè no figuri en aquest top. I no me’n vull oblidar de les cobertes; quina delícia!

Nana
5) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Es tracta d’una obra que ens mostra la vida de diverses dones en edat de casar o ja casades, segons el que dictaven els costums el segle XIX a on es desenvolupa, algun lloc de l’Àsia Central. Aquest és un excel·lent exemple de com una obra ens pot mostrar una societat masclista sense que l’obra en si sigui masclista, ans al contrari. Té un bon grapat de personatges femenins interessants, entre els quals s’inclou una dona d’edat avançada. A més, s’hi mostren models alternatius al de l’amor clàssic (segons entenem a Occident).

6) Cesare (Fuyumi Sōryo): Aquesta obra em fa parpellejar diverses vegades quan hi penso. És increïble com de ben documentada arriba a estar i sobretot si tenim en compte la llunyania física que hi ha i que, malgrat internet, no deu ser pas fàcil trobar informació tan detallada i general de l’època del Cèsar de Borgia al Japó. I no només la documentació és excel·lent, sinó que el guió t’atrapa, els personatges et sedueixen i el dibuix t’enamora. Trames de poder, molta política, personatges històrics, art, acció, Itàlia en tota la seva esplendor... He dit que el dibuix és per caure de cul? La roba, les expressions, els fons (quins fons!!), les reproduccions d’obres d’art... Experimento un orgasme visual cada cop que llegeixo aquest còmic. Com a punt negatiu, enguany he pogut percebre com, molts cops, un dels pocs rols dels escassos personatges femenins era deixar palès que els personatges masculins no senten atracció entre ells (hi ha escenes en què es nota una tensió sexual fortíssima entre homes).

7) El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): Sens dubte, el descobriment de l’any. Es tracta d’un còmic molt experimental que només agradarà a gent que estigui familiaritzada amb el llenguatge narratiu del món del manga. És una passada.

8) El Rèquiem de la Maya (Maya no Sōretsu, Yukari Ichijō): Una història d’amor entre dues noies. Senzilla i molt dramàtica. A mi em va colpir moltíssim, malgrat tractar-se de tan poques pàgines. Crec que no agradarà tant a la majoria, però.
Diari d’una Ciutat Costanera

9) LEspasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kurimoto i Yumiko Igarashi): Aquest manga èpic és una mostra de com d’avançada està la mentalitat japonesa respecte l’occidental en determinats aspectes. I és que dues autores d’èxit van unir llurs forces als vuitanta per fer un manga sobre un príncep trans. Quan s’animarà Disney a explicar la història d’una princesa trans? Quan hi haurà una sèrie de TV3 amb un personatge trans amb un paper destacat i sense ridiculitzar-lo?

10) Ayako (Etsuko Ikeda i Riyoko Ikeda): Tot i que el guió del segon volum segueix sent tan pobre com el del primer, tot i que el final no sigui tal, el personatge de l’Ayako em fascina un fotimer.

Menció d’honor:

L’Ocell Blau (Aoi Tori, Takashi Murakami), més conegut per aquí com El Pájaro Azul: tot i que aquesta obra quedaria una mica per sota de l’onzena a la classificació, no la volia deixar fora. Això és degut a què, a part de tractar-se dun bon manga, reivindica l’activitat de cures com quelcom molt necessari i critica que estigui tan poc valorada i tan malpagada (si és que es paga) sent una feina tan dedicada, frustrant i desagraïda.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Top 10 de mangues 2016 [INNOCENTADA!!!]

Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial. Heus aquí la llista:

1) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Aquest és un manga tan bo, tan bo, tan bo, que tota la resta empalideix al seu costat. És per això que crec que és l’únic que es mereix estar al llistat. Perquè l’entrada no quedi tan buida, en deixo aquí algunes il·lustracions:













diumenge, 25 de desembre del 2016

Sobre quelcom de La Llegenda de Korra



(Aquesta entrada és una anàlisi i pot tenir ESPÒILERS d’Avatar: L’Últim Mestre de l’Aire, La Llegenda de Korra i Utena.)

I aquest quelcom és la relació amorosa entre la Korra i l’Asami. M’encanta la idea*, però la trobo pèssimament executada. També em fa gràcia que als Estats Units hi hagués aquesta grandíssima ovació al 2014 quan al Japó ja es va fer el mateix als noranta, però molt millor: amb l’Utena i la Himemiya. Entre elles es nota una certa tensió romàntica i a l’opening, amb aquestes mirades, queda claríssim. Amb la Korra i l’Asami, no. Tenim una mirada profunda al final i unes pistes massa etèries.

Que sí, que hi ha qui defensa que entre la Korra i l’Asami hi ha molta passió madurada entre els diferents capítols de les temporades tercera i quarta... però em resulten tots motius molt febles. Analitzem-los:

  • Quan l’Asami li diu a la Korra que li queda bé el seu nou pentinat, la Korra es posa vermella. Hola??? La Korra porta moltíssim temps sense socialitzar (aïllada del món i amb ferides físiques i psicològiques enormes) i és perfectament lògic que mostri aquests elevats nivells de timidesa. Si la reacció de la Korra hagués sigut més exagerada, sí que em semblaria quelcom més romàntic, però és que és tot just una espurna.
  • És que la Korra només li enviava cartes a l’Asami. I quines eren les alternatives? Un paio inconstant que li va fer molt de mal i el Senyor Alleujament Còmic (i que arriba a forçar un petó amb llengua en una companya de feina). És evident que l’única amistat realment de fiar que té la Korra és l’Asami. I precisament per això és lògic que, en termes d’amistat, sigui a l’única persona a qui s’obre una mica.
  • L’Asami li diu a la Korra que sàpiga que la tindrà al seu costat quan la necessiti, per qualsevol cosa (quan la Korra està destrossada). De nou: quantes amistats s’han promès això? Milers, milions.
  • L’Asami li confessa a la Korra que no hauria pogut soportar perdre-la a ella i al seu pare el mateix dia. Això encara ho passaria... de no ser perquè ocorre al darrer episodi, just abans de la mirada apassionada. No hi ha maduració, aquí. Només corre-cuita a última hora amb un parell de coses que donen a entendre sentiments romàntics entre les dues dones, però res en clar. 
  • La mirada apassionada del darrer moment emmiralla el petó del final entre la Katara i l’Aang de la sèrie original. Emmirallarà tot el que vulguis, però si no recordes el final de la sèrie original o no l’has vista o no fas l’associació, què? Massa vacu.

(I ara no en recordo més i buscant ràpid no sé trobar-ne cap llista.)

Un cop desmuntats aquests arguments, compareu la tensió romàntica que hi ha entre la Korra i el Mako a la primera temporada i la que suposadament hi ha entre la Korra i l’Asami a les temporades tercera i quarta. En el primer cas és més que evident; en el segon has de gratar i agafar moments molt concrets. No és només perquè no hi hagi ni confessió ni petó; a altres històries d’amor entre persones del mateix gènere tampoc n’hi ha i es percep sobradament la tensió romàntica i/o sexual.

I es nota molt que en un principi l’Asami estava dissenyada per ser “la noia atractiva malvada que sedueix l’heroi i l’aparta temporalment amb les seves males arts de l’heroïna”. També que tant ella com la Korra estaven dissenyades per ser heterosexuals i que va ser després se’ls va ocórrer als creadors la gran idea d’emparellar-les (llàstima que no fos quelcom que es plantegessin des del principi). Això es recolza, entre altres, en què canta una barbaritat que originalment només tenien pensada la primera temporada, ja que aquesta és molt rodona i la segona, un horrible pegot (per sort, a la tercera la cosa millora). I jo què sé: ja que és un món amb una heteronorma de ca l’ample, si alguna de les dues s’hagués replantejat la seva sexualitat hauria pogut quedar més realista... però clar, això Nickelodeon no ho hauria permès.

En resum: com a representació de dones bisexuals, la Korra i l’Asami fan molta pena. I jo no la comptaria com a tal. Llur relació només s’oficialitza al darrer capítol i sense deixar-ho clar... i cap de les dues ha sentit atracció per cap altra dona. Em sap molt de greu, però és així.

*De fet, va ser el motiu principal pel qual em vaig posar amb aquesta sèrie. Prioritats. I n’espero amb candeletes els còmics, on suposadament la relació romàntica serà palpable. (Així que no em vingueu amb merdes de què argumento en contra de la parella perquè no m’agrada.)

dilluns, 19 de desembre del 2016

L’Anell del Nibelung (versió de la Riyoko Ikeda i l’Erika Miyamoto)



 
Les portades japoneses són molt lletges, així que en poso només la il·lustració duna delles.

Títol original: Nibelungen no Yubiwa, Der Ring des Nibelungen (ニーベルンクの指輪, Der Ring des Nibelungen)
Idea original: Richard Wagner
Guionista: Riyoko Ikeda
Dibuixant: Erika Miyamoto
Revista: Yō
Editorial: Shueisha
Any: 2000
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, aventures, romanç, fantasia
Nombre de volums: 4
Edicions fora del Japó: Itàlia (L'anello dei Nibelunghi)

Qui em conegui una mica, sabrà que la Riyoko Ikeda és una autora molt especial per a mi, tot i el recel que li tinc per certes pífies que han sortit de les seves mans. Qui no, pot cercar el que n’he dit aquí a través de letiqueta.

Però i l’Erika Miyamoto? Qui és ella? Doncs una dibuixant que va deixar els seus estudis quan la van seleccionar com a ajudant de la seva mangaka preferida, anunci al qual va acudir fervent i plena d’il·lusió. És inevitable que els ajudants acabin fortament influïts per l’estil dels mangakes per als quals treballen, entre altres perquè han d’imitar llurs estils. Així és com la Miyamoto va desenvolupar un estil de dibuix pràcticament clavat al de la Ikeda.


Lautèntica passió de la Ikeda és la música (la clàssica, concretament, i ha sigut [és?] cantant d’òpera). També li agrada escriure i em sona que ha redactat algun assaig. Ara, això de dibuixar ja no li plau tant. Un cop vaig llegir que si es va decantar pel manga és perquè el seu dibuix va ser el primer tret d’ella en guanyar-se el cor del seu públic.

Així doncs, aprofitant que la Miyamoto té un dibuix tan similar al seu, aquesta ha convertit en manga alguns dels guions de la Ikeda.

Aquest còmic és una adaptació (amb alguns elements de collita pròpia) de L’Anell del Nibelung, una sèrie de quatre drames musicals guionitzats i musicalitzats pel Wagner. És a dir, és un conjunt de quatre obres de teatre/òpera de dues a cinc hores de durada cadascuna de l’any de la picor adaptades a solament quatre volums de manga. Què podia sortir malament? Absolutament tot.

Primer, la mentalitat carca que desprèn. Ja ho podria haver adequat la Ikeda una mica als temps actuals, que no deixa de ser un conte de fades per a adults i sempre hi ha més marge de maniobra que amb fets històrics. Però no, el manga és una obra molt misògina i rància i l’únic element innovador que li he detectat (sense haver vist cap dels quatre drames) em sobra. A més, el rerefons dels personatges és o nul o mal fet i l’única relació d’amor més o menys ben desenvolupada es descriu com la pitjor des del punt de vista de l’autoria. Per acabar-ho d’adobar, el guió resulta predible i els personatges estan buits.

L’obra que ens ocupa és la primera que llegeixo d’aquest duet i la narració no em sembla del tot bona. A vegades un pèl caòtica, d’altres un pèl lenta. Les escenes de batalla no estan gens ben dutes. El món del còmic és un misteri. Amb els crèdits, tens clar qui se suposa que és guionista i qui se suposa que dibuixant, però poc més. Ha ajudat qui guionitza amb algun aspecte del dibuix? Qui dibuixa ha alterat una micona el guió? No pots saber mai del cert qui ha fet els storyboards originals... però sospito que aquí ha sigut la Miyamoto, que pot tenir un dibuix tan similar al de la Ikeda com vulgui, però la narració ja són figues d’un altre paner.

Avís: El percentatge d’aparicions de la Brünnhilde a la meva recensió no es correspon gens amb el del manga.

El dibuix resulta molt expressiu i detallat, però una mica estàtic. I molt ikedià, com ja he anat comentant.

L’edició italiana té dues pàgines a color al primer volum (però una d’elles coincideix amb la il·lustració de la portada del segon). Em fa gràcia que al 2012 Goen titllès aquesta obra (que data del 2000) com a clàssica. Però clar, és que és de la Ikeda!!! Com no ha de ser un classicàs?! D’altra banda, no entenc que si el títol original està en singular tot, em pluralitzin el terme “nibelung”. També em crida l’atenció que hi hagi passatges adaptats de manera més poètica i d’altres, de manera més col·loquial. Desconec si és perquè l’original ja era així o perquè és una traducció descuidada.

Ho recomano? No. L’únic bo que té l’obra és que resulta més o menys lleugera de llegir (i a estones ni això). Guió predible, personatges sense ànima, ranciesa manifesta i aspectes inventats que sobren.

Nota global: 3/10

dijous, 15 de desembre del 2016

Carbasses i Maionesa





Títol original: Kabocha to Mayonnaise (南瓜とマヨネーズ)
Autora: Kiriko Nananan
Revista: Cutie Comic
Editorial: Takarajimasha (revista i edició original, del 1999) i Shodensha (reedició del 2004)
Anys: 1998*-1999
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Dia a dia, drama, romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Everyday)

Amb el seu manga Blau (Blue), publicat per aquí, la Kiriko Nananan em va colpir i em va enamorar. I és que no sempre és troba un “yuri” carregat de tanta sensibilitat (i menys en aquest país).  Així doncs, tan bon punt en vaig tenir l’oportunitat, vaig llegir la seva altra obra publicada per aquí: Amor Dolorós (Itaitashii Love, més conegut per aquí com El Amor Duele, un títol bastant desafortunat). Aquest ja no em va agradar tant. Els volums d’històries curtes ja ho solen tenir.

La Kiriko Nananan és una autora amb una curta trajectòria: el seu primer volum fou publicat el 1993 i el seu darrer, el 2007. No sé si ha deixat la professió de mangaka ni per quins motius. Se la coneix per ser una autora més o menys de caire alternatiu (alguns dels seus treballs es van publicar a la Garo) i de gran sensibilitat que es dirigeix especialment al públic femení. A més, va encarnar un personatge a l’adaptació cinematogràfica de la seva obra Pastissets de Maduixa (Strawberry Shortcakes).

Mentre que aquí no funcionà l’obra de la Nananan, sembla que a França és molt estimada, amb moltes de les seves obres publicades i una exposició de la seva obra el 2009 a la fira del còmic d’Angulema.


Així doncs, em vaig fer amb Carbasses i Maionesa, que en francès té un títol tan insípid que fa venir nonetes i a sobre està en anglès: Everyday (Cada dia). En tractar-se d’una obra que tracta el dia a dia d’una parella prototípica i que ja fa més d’un any que la vaig llegir no en recordo gran cosa, però sí sé que em va agradar. Tot i ser bastant anodina, té tota la sensibilitat de la Nananan concentrada i sap transmetre moltíssims sentiments. Aquest còmic és un magnífic exemple que no només importa què expliques, sinó com. I en el “com” s’hi llueix. Les relacions de parella, les amistats, els primers anys de joventut lluny dels pares, la feina... tot sense idealismes i amanit amb un toc d’agror i un altre d’esperança.

El dibuix és el típic de la Nananan: fotos calcades amb pressa per als objectes i els fons i personatges que es diferencien pels cabells. És a dir, res de l’altre món (molt expressiu, això sí). Però, ai, la narració. Aquí la clava en cada remaleïda pàgina. I és aquesta la màgia de la Nananan.

Al final de l’edició francesa, hi ha una petita biografia de l’autora.

Ho recomano? Sí, si és que t’interessa veure com transcorre el dia a dia d’una jove que procura mantenir-se ferma malgrat totes les decepcions de la vida adulta. Molt sensible i amb molt de gust. No enamora, però és una obra d’allò més catàrtica. D’altra banda, si no t’agraden les obres sobre vides ordinàries, fuig-ne.

Nota global: 8/10

*L’edició francesa posa que aquest manga es publicà del 1988 al 1999 a la Cutie Comic. Per començar, crida l’atenció que per a un volum únic es trigués tant. Definitivament, però, crec que es tracta d’un error, ja que la Cutie Comic es començà a publicar el 1998.