diumenge, 17 de desembre de 2017

Nobuhiro Watsuki: the mangaka who owned 100 child pornography DVDs



Nobuhiro Watsuki
Nobuhiro Watsuki is the author of the famous shōnen manga Ruroni Kenshin (also known as Samurai X). Kenshin, specially through its anime, was a great reference for many people in their childhood and adolescence, both in Japan and abroad. He’s been an admired (and even beloved) mangaka since then. He’s also drawn Busō Renkin, Embalming, Gun Blaze West and Yamato Takeru. His real name is Nobuhiro Nishiwaki.

A part of all this, Watsuki is a paedophile. Some weeks ago, he was arrested for child pornography possession. He had more or less 100 DVDs of little girls’ pornography. When caught, Watsuki accepted to be sexually attracted to “girls in late elementary school to around the second year of middle school”. That is: from 10 to 14 years old.

What Watsuki did is unforgivable. And he won’t pay for it. Not enough. Japanese law only punishes child pornography possession with a million yen fine (€ 7,555 or USD 8,800; so cheap for a wealthy man like him) and/or* a year in jail (many sources say with forced labour; others don’t specify).

A lot of fans defended this infamous person or started saying other junk, instead of absolutely condemning what he did. Let’s go with all the shitty comments:
  • “I met him in person and he didn’t seem like that.” What the fuck? Paedophiles, rapists and abusive husbands don’t hold a sign saying they’re like that.
  • “Well, you know, he only had the child pornography since 2015, so when he did Kenshin he wasn’t like this.” Yikes. The Japanese law bans having child pornography since 2015, so that’s what’s legally relevant and why Watsuki’s been caught. Police won’t investigate if he had bought that material before and media won’t definitely tell us about that either. We’ll never know for sure, but odds are he had child pornography before 2015.
  • “There’s nothing of this in Kenshin.” Well, when the they first meet, Kenshin (a man) is 28 and Kaoru (a girl) is 17. They’re the main couple in the show. So yup, like it or not, there’s something of this in Ruroni Kenshin.
  • “Now society will think even worse about manga fans.” With shitty opinions like this, of course! These people are saying that for them is more important the reputation of otaku culture than the sexual security of little girls. Disgusting. By the way: everytime there are more and more nazis in the manga fandom and most of manga fans don’t give a fuck about it.
  • “Well, that’s his private life.” Nnnnnnope. In order to create that 100 child pornography DVDs, hundreds or thousands of little girls were sexually abused. Private life is waking up at 15 h on weekends or pooping once a week.
  • “Knowing to separate an author from their works is a virtue.” That’s a weak excuse to going on financing that paedophile without remorse.
  • This one is not a comment per se, but many fans who don’t firmly condemn Nobuhiro Watsuki for having bought child pornography, are at the same so salty with mangakas who put on hiatus their series for whatever reasons (such as Ai Yazawa, CLAMP, Yukiru Sugisaki, Yoshihiro Togashi or Kentaro Miura) or who are a pain in the ass for licencing their series abroad (such as Naoko Takeuchi). So basically their think it’s worse to stop a series or be fickle with publications abroad than being a paedophile who funds children sexual abuse.

For these fans their priority is their idol. Instead of thinking for a second that what Watsuki did is awful, instead of speaking against him, they choose to be part of the problem. Because society allows this acts of power and this attitude enforces them. ZERO TOLERANCE with paedophiles. I can’t believe in the 2017 this is still a debate in the so-called “First World”.

I’m not asking for the impossible. I’m asking for the most human basic decency. The minimum within the minimum. It’s basic to firmly condemn the men who act against little girls’ sexual security. Come on. It’s not that much. It’s not that hard. It’s no damn joke! We’re speaking of child pornography! Furthermore, it’s not been just once or twice (also and always condemnable), but Watsuki is a hardened consumer of child pornography. He’s found to have 100 child pornography DVDs! For god’s sake!

Watsuki contributed to ruin many childhoods. And I’m not thinking about his fans’. I’m thinking about all the little girls who were sexually abused multiple times in order to produce that much child pornography. Can you even imagine hundreds or even thousands of little girls with sexual traumas for life? Their childhoods have been robbed from them. And Watsuki masturbated to all this suffering. He just didn’t care.

There’s child pornography because there’s people (mostly men) who’ll pay big money for it. Never ever forget.
                                                                                                        

Side note: In this article I say “sexually abused” and not “raped” because through the information it’s not clear if the little girls were raped. Some sources speak about naked little girls.

Links of interest:


*Sources are contradictory about this.

dijous, 14 de desembre de 2017

Blau Anyil





Títol original: Indigo Blue (インディゴ・ブルー)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shōdensha
Any: 2002
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Drama, romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Indigo Blue), Itàlia (Indigo Blue)

Després de la decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), em vaig dir que calia donar-li una altra oportunitat a l’autora, havent-me agradat tant Love My Life. A més, ja tenia Blau Anyil en el meu poder; poc hi podia fer. Va ser una pífia. I ho vaig acabar de rematar amb la lectura de Dolça Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby), obra que ja no tindrà entrada pròpia perquè em fa mandra.

Blau Anyil tracta sobre una escriptora lesbiana que, per l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, està sortint amb el seu editor. Això la va destrossant cada dia una mica més i cada cop li resulta més difícil deixar la relació. Tot canvia quan coneix una fan atractiva que li fa ullets.

Amb com de bé fa unes coses l’autora, per què l’ha de cagar tantíssim amb d’altres?

A veure’m. Com a història sobre personatges humans i l’acceptació de la pròpia sexualitat està prou bé... però em mata la bifòbia que s’hi gasta. A més, l’escriptora es dedica a anar darrere de la fan quan aquesta li diu diverses vegades que la deixi en pau. I això no es pinta com assetjament.

La narració i el dibuix són suaus. Faciliten la lectura.

L’edició francesa és de grandària A5 i amb sol·lapes.

Ho recomano? Doncs no gaire. L’autora la clava amb el retrat de l’heterosexualitat obligatòria i les relacions de poder, però podria haver-se estalviat la bifòbia i la romantització de l’assetjament.

Nota global: 3’5/10

divendres, 8 de desembre de 2017

5 seinens que no faran perillar la teva feminitat (II)



Farta de sentir-te insultada quan llegeixes un manga? Indecisa perquè no saps si aquell seinen que fa tanta patxoca resultarà en un munt de fanservice de mal gust i filosofia barata? No pateixis, que la Flors és aquí per ajudar-te!

Na Bird al País de les Meravelles
6. Na Bird al País de les Meravelles (Fushigi no Kuni no Bird, Isabella Lucy Bird i Taiga Sassa): és un fet que tot i que la revista Harta és seinen, té moltes obres protagonitzades per dones amb una certa profunditat. Gairebé podria passar per una revista josei. Na Bird al País de les Meravelles és una adaptació de l’escrit autobiogràfic Viaranys Infranquejables del Japó (Ubeaten Tracks in Japan) de l’antropòloga Isabella Lucy Bird. Només he tingut el plaer de llegir-ne el primer volum i, tot i no saber del cert si és fidel, sí que puc dir que m’ha semblat molt autèntic: puces, com li sobta a la Bird que ningú robi a una botiga sense dependent, dents negres... A més, degut al seu punt de vista, no sembla un manga fet per a japonesos, sinó per a estrangers. Concretament, per a dones blanques i occidentals.

7. La germana empresonada (Hengoku no Schwester, Minoru Takeyoshi): aquesta és una obra d’allò més addictiva. Tot un thriller. Tracta sobre unes adolescents que es volen venjar de l’església. Conté amistat entre xavales, així com dones poderoses. A més, un dels personatges principals és una noia romaní molt carismàtica. Sospito que no és històricament fidel, però amb tots aquests avantatges a qui carai li importa?

La beneita dorment
8. Kasane (Daruma Matsuura): un altre còmic que enganxa un fotimer. I, a més, molt profund. Tot comença amb la Kasane, una xavala més lletja que un pecat i amb dots innates per al teatre. Com triomfarà a un món on la bellesa és un requisit indispensable en dones? Doncs amb el pintallavis màgic de sa mare, que li permet robar rostres. Aquí s’il·lustren amb molt d’encert les relacions entre dones i les dinàmiques entre dones i homes. També em fa gràcia com es tracta la relació de la Kasane amb els seus enamorats: en un segon terme total. Com un heroi heterosexual qualsevol de seinen, però ella és una heroïna. O antiheroïna. Per a la Kasane, l’amor romàntic i el sexe estan bé i tal, però tampoc n’hi ha per tant. La pega: té una micona de fanservice, però res gaire preocupant.

9. La beneita dorment i La Kyōko i son pare (Nemurubaka i Kyōko to Tōsan, Masakazu Ishiguro), més coneguts per aquí com Nemurubaka i Kyoko y Papá: els compto com un sol manga perquè són dos toms únics que estan bastant interrelacionats. Mentre que La beneita dorment tracta sobre les anades i vingudes de dues companyes de pis, La Kyōko i son pare se centra més en la família de sang. Són dues obres costumistes amb un pèl de drama i on es retrata molt bé les dones. Aquí l’autor demostra que els homes poden fer personatges femenins amb ànima. Ni àngels ni dimonis. Humanes amb virtuts i defectes.

10. La Hakumei i la Mikochi (Hakumei to Mikochi, Takuto Kashiki): un manga que escalfa el cor amb moltíssims personatges femenins diferents. Tant pel que fa al caràcter, com pel que fa a la professió i a les aspiracions de la vida. Té una gran pega, però: el queerbaiting constant.

Reflexió final:

Ha passat un temps des de la primera entrega d’aquesta secció. La vaig plantejar com una única entrada. Hi comentava que hauria volgut fer un top 10 ni que fos, però que la cosa es va haver de quedar tot just a la meitat. Per fi sento que he acomplert la tasca. Però li he agafat el gust, així que si trobo cinc obres més que compleixin els meus requisits, hi haurà encara una tercera part. Fet i fet, ja tinc dues candidates.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Les Tres Germanes Femenines



Títol original: Femenine no San Shimai (フェミニンの三姉妹)
Autora: Yōko Izumi
Revista: Lyrica
Editorial: Sanrio
Any: 1977
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, romanç
Nombre de volums: 0; història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Com que La Mika i el gat de l’arc de Sant Martí (de la mateixa autora) em va agradar bastant, doncs vaig decidir repetir amb aquesta autora.

En aquesta ocasió ens trobem amb una història amb un dibuix més estilitzat i amb una història encara més senzilla que l’anterior. Es tracta d’una adaptació lliure de la faula de La Cigala i la Formiga... i no em fa gens el pes. Associa la feminitat a la ganduleria. A més, la moralitat podria haver sigut una mica més matisada; no tan dràstica.


La narració està prou bé i cal tenir en compte que no deixa de ser un conte senzillet. Així que tot i que el tempo potser resulti un pèl accelerat, és lògic.

El dibuix és meravellós i l’autora s’hi llueix un cop més amb el color. Sens dubte, el que més val d’aquest còmic.

Ho recomano? Psé. Es llegeix d’una esgarrapada i té un dibuix molt maco, però tampoc el recomano aferrissadament.

Nota global: 6’3/10