divendres, 18 d’agost de 2017

El Rèquiem del Rei de les Roses





Títol original: Bara-ō no Sōretsu (薔薇王の葬列)
Idea original: William Shakespeare
Autora del còmic (guió i dibuix): Aya Kanno
Revista: Gekkan Princess
Editorial: Akita Shoten
Anys: 2013-???
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, ficció històrica, política, aventures, romanç
Nombre de volums: 8 i obert
Edicions fora del Japó: França (Le Rèquiem du Roi des Roses), Itàlia (Requiem of the Rose King), Estats Units (Requiem of the Rose King), Alemanya (Requiem of the Rose King), Polònia (Requiem Króla Róż), Taiwan (???; ni idea de com transcriu-re-ho)

Feia ja uns mesos que em cridava l’atenció aquest manga: dibuix poderós i ambientació històrica a Europa. Només veient-ne les portades i coneixent-ne la premissa em deia “aquest còmic m’agradarà”. I vaig encertar de ple!

Aquest manga és una amalgama de les obres de teatre Ricard III i Enric VI, ambdues del Shakespeare. No és una adaptació fidel, sinó que es tracta d’una història reimaginada. No he llegit ni vist cap d’aquestes dues obres, així que no sé dir si havent-les consumit fa gràcia llegir El Rèquiem del Rei de les Roses o bé genera ganes d’estirar-se dels cabells.

La història de la Kanno ens mostra un Ricard III de nen, amb un pare que se l’estima molt i una mare que l’odia des del seu naixement... perquè és intersexual. A partir d’aquí van passant els anys i hi ha diverses guerres i anades i vingudes polítiques. També hi ha espai per al romanç i la introspecció de Ricard III com a intersexual, tant en relació amb si mateix com amb els altres.


La Kanno fa un gran treball amb tot el tema del gènere. Sobretot el masculí, ja que hi ha més personatges masculins i són aquests els que, en general, reben més atenció. M’agrada molt com es toquen les diferents masculinitats, per exemple. I tot i que els personatges femenins no tinguin tanta rellevància, són prou diversos i entre ells tenim una reina guerrera.

Pel que fa al romanç, hi ha un aspecte que no m’agrada gaire, però com a mínim no es fa des d’un punt de vista morbós (cosa que sí que passa en la majoria dels cassos). També em queixo que en una ocasió l’autora fot un final de tom molt refotut.

La narració i el dibuix són una passada! L’autora em deixa bocabadada amb els seus experiments. Del dibuix em crida particularment l’atenció la cura posada en fer els llavis. La resta és molt maco, però sense arribar al preciosisme. L’única pega que hi veig és que a vegades hi ha personatges que es confonen, sobretot en primers plans. Amb tots aquests senyors tan andrògins i sense barba ni bigoti és la mar de senzill equivocar-se fins i tot del gènere del personatge.



Kioon qualifica de seinen aquest manga perquè està clar que els shōjos no poden tractar temes seriosos com les trames de poder, l’orientació sexo-romàntica o la identitat de gènere (el romanç ja sabem que no és seriós perquè és una cosa de nenes cursis). No és com si ho portessin fotent dècades. I els dos darrers molt millor que la majoria de seinens fets per homes, val a dir. Així doncs, el llom dels toms de l’edició de Kioon està tenyit de misogínia.

Els volums fan gust d’agafar. Imagino que és perquè són una micona més gruixuts que la mitja de tankōbons i duen camisa. La tipografia del títol és pròpia de les d’Ivrea. M’encanta! (Que mira que la tipografia japonesa arriba a ser insípida!) A partir del segon volum, al principi de cada tom hi ha un mapa de personatges. I val a dir que la retolació és una delícia. La gran recança d’aquesta edició és que no tingui pàgines a color. En blanc i negre, les il·lustracions de la Kanno perden un fotimer; hi ha zones que queden molt fosques i no se n’aprecia bé el contingut.

Dins de la traducció hi ha tres aspectes que em criden l’atenció:
-En dues ocasions com a mínim, el gènere s’aplica malament. I és important per a la trama.
-L’expressió “gent femenina”, que em xerrica molt.
-Als resums i a la presentació de personatges s’utilitza la paraula “hermafrodita”. Entendria que, dins de l’obra, algun personatge fes servir aquesta paraula pel tema del context històric i tal. En resums i coses de l’estil, em sembla una vergonya. Es podria argumentar que potser és culpa dels japonesos, però al vídeo promocional de Kioon també es fa servir aquest malaurat mot.

Com a petita curiositat, la il·lustració de la primera portada de l’edició francesa (i l’alemanya) és diferent de la japonesa. I millor. Concretament, es tracta de la portada de la Gekkan Princess del desembre de 2013, la qual fou també reutilitzada per a alguna cosa relacionada amb l’edició limitada japonesa del setè volum (que ninclou un drama CD).

Sabent que Otomen (de la mateixa autora) tracta d’un noi femení i que la Kanno toca bé els temes de gènere, m’he quedat amb ganes de llegir-lo. A Espanya ens n’arribaren només els primers sis volums.

Ho recomano? Sí, sí, sí! És un manga que val molt la pena per tota la seva intriga política i romàntica. Però és que a més, té una representació intersexual que, des del meu desconeixement, em sembla molt bona*. I el dibuix i la narració són majestuosos.

Nota global (fins al volum 6, inclòs): 9/10

*Encara que intueixo que això que es mostri tantes vegades el tors del Ricard no és del tot encertat.

divendres, 11 d’agost de 2017

Dones a mig fer







Títol original: Hanjuku Joshi (半熟女)
Autora: Akiko Morishima
Revista: Yuri Hime
Editorial: Ichijinsha
Anys: 2008-2009
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, pornografia
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Hanjuku Joshi), Estats Units (???, publicat per JManga; actualment inconsumible), Alemanya (Highschool Girls)
Mangues relacionats: Fujoshi a mig fer (Hanjuku Fujoshi, 半熟腐女子, història curta de 12 pàgines)

Feia la tira que tenia pendent aquest manga de la destacada autora de yuri Akiko Morishima. Tal autora es féu especialment coneguda en elaborar els dissenys per a l’anime de Yuri Kuma Arashi (així com de fer-ne el còmic).

L’obra tracta sobre dues parelles: la de les companyes de classe Ginko Chitose i Lulu Yae i la d’una alumna i una professora (parella que hauria preferit que la Morishima s’estalviés).

Tot i que l’obra té alguns elements problemàtics, en general està prou bé. I més, tenint en compte que hi ha molt de sexe i de com els autors solen espifiar-la molt en aquest punt. Fins i tot, es desmenteix cert mite del sexe entre dones cis... però també es dóna molta més importància a la penetració vaginal (amb dits) que al clítoris, el gran desaparegut d’aquest manga.

Dones a mig fertracta bastant la identitat lèsbica i ho fa amb bastant cura. Té un parell de problemes, però: el primer és el seu cissexisme. El segon, que es dóna a entendre que si ets una dona a qui li agraden les dones, només et poden agradar les dones.


La narració resulta perfectament fluïda i tot es segueix la mar de bé. Fins i tot, els flaixbacs.

El dibuix és bufó i les dues noies de la parella principal recorden molt a la Ginko i la Lulu de Yuri Kuma Arashi. S’agraeix que les escenes de sexe animin els sentits i que a la vegada no es caigui en la vulgaritat pròpia dels hentais. Normalment, en els yuris o no hi ha sexe o no és (gaire) explícit o sembla tret d’un hentai. La pega: no es fa servir cap mena de protecció, com si no existissin les MTS.

L’edició francesa coincideix amb l’estàndard: paper lleugerament grisenc, sobrecobertes i grandària de tankōbon. Però al principi, a més, té dues pàgines a color: una il·lustració i una pàgina d’un sol color (rosa al primer volum, taronja al segon) amb l’índex i un dibuixet.

Ho recomano? Sí, però no excessivament. Com a yuri està bé, però no és ni de lluny perfecte. Toca cosetes de la identitat cislèsbica que estan bastant ben tractades, però a la vegada té un pelet de transfòbia i bifòbia, així com algun altre element problemàtic. D’altra banda, si la teva OTP de Yuri Kuma Arashi és Ginko x Lulu, te’l pots prendre com un dōjinshi de la parella.

Nota global: 7’9/10

divendres, 4 d’agost de 2017

Esperit lliure






Títol original: Free Soul (フリー・ソウル)
Autora: Ebine Yamaji
Revista: Feel Young
Editorial: Shodensha
Any: 2004
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Free Soul), Itàlia (Free Soul)

Amb com de contenta havia quedat amb la lectura de Love My Life, m’havia quedat pendent de llegir més coses de l’Ebine Yamaji. Així, aquests darrers dies n’he consumit Blau Anyil (Indigo Blue), Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby) i l’obra que ens ocupa. I tot això m’ha servit per fotre’m de morros contra la realitat. També m’ha resultat útil per adonar-me de les preferències de l’autora i veure’n la bifòbia a Love My Life de cert aspecte que si només has llegit aquella obra pots no saber determinar si és casualitat o bifòbia.

Esperit lliure tracta de com la Keito, una aspirant a mangaka, s’enamora perdudament de la Niki, una clienta de la botiga de discos on treballa. Un plantejament prou interessant si no fos perquè la considera l’amor de la seva vida sense haver-hi intercanviat ni una paraula. I no parlem d’adolescents, sinó de dones adultes. No és un enamorament creïble; no s’aguanta per enlloc. No hi ha connexió mental; només desig sexual. I no critico el desig, sinó que es vulgui fer passar el desig per enamorament o amor. Vaja, el típic relat que va d’adult i l’únic que fa és alleugerir la narració i fotre-hi sexe.

El segon inconvenient del manga és que s’hi normalitza l’assetjament: la Keito espia el que creu que és ca la Niki i quan la Niki la rebutja perquè no vol una relació de parella amb ella, la Keito hi insisteix. Està tan obsessionada amb la Niki que arriba al punt de demanar-ne les dades a una de les seves amigues. Però com que la Keito n’està tan enamorada, doncs tot això és perfectament lògic i normal. En cap moment es critica.

El tercer punt fumut d’Esperit lliure és la bifòbia. Que jo entenc que l’Ebine Yamaji és lesbiana i li cridi més l’atenció la representació lèsbica que la bisexual. Però una cosa és aquesta i una altra de ben diferent és establir coses com:

  • Que les bisexuals no són lesbianes de veritat. Òspita, no ho sabia! Quines coses! I ho fa de manera bastant pejorativa. S’estableix que les bisexuals són traïdores de la lesbiantat en sentir atracció pels homes.
  • Que si una lesbiana fa quelcom problemàtic, és un error humà i no té més importància, però si ho fa una bisexual, és horrorós.

Al llar de l’obra es critica molt l’homofòbia (i de manera molt encertada), però amb tanta bifòbia queda tot molt fals.



Per si tot això no fos poc, el personatge més interessant gairebé no surt. Es tracta de la protagonista del manga que dibuixa la Keito: l’Angie, una cantant que és lesbiana i negra. Tan de bo un manga amb un personatge principal així.

La narració és el punt fort de l’obra. Tan lírica, tan lleugera. El dibuix és senzill i gens atractiu, però té l’avantatge que triga més en passar de moda que el dibuix propi dels mangues més comercials.
L’edició francesa és de format A5. La traducció la pífia quan la protagonista, al principi, diu que ho deixa amb el seu xicot. Imagino que a l’original devia dir “parella” i que, tot i parlar-nos després més profundament del seu historial de relacions de parella (dues dones) tant se li en fum a qui feu la traducció i al revisor. Parlant del revisor, al final del tom hi ha un text seu bastant buit (es nota que no sabia què dir) sobre l’Ebine Yamaji. Com altres senyors, el revisor aprofita per fotre amb calçador dos homes mangakes prou coneguts però que no tenen cap mena de connexió directa amb l’obra de l’Ebine Yamaji ni s’han dedicat al yuri. Han d’estar sempre omnipresents, tu! Perquè, clar, si busco expressament un manga de temàtica sàfica fet per una lesbiana, és perquè em moro de ganes de llegir sobre senyors. No hi ha cap mena de dubte.

Ho recomano? En un principi, no. Normalitza l’assetjament i és altament bifòbic. Per postres, l’enamorament no és gens creïble. Potser et podria interessar si ets negra i lesbiana, ja que l’Angie és meravellosa. L’únic element que val la pena de tota l’obra. Llàstima que hi surti tan poc. Es mereix un còmic per a ella sola.

Nota global: 4/10

dissabte, 29 de juliol de 2017

La Kase i ...




Títol original: ... to Kase-san (...と加瀬さん)
Revista: Pure Yuri Anthology Hirari
Editorial: Shinshokan
Anys: 2010-???
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, costumisme
Nombre de volums: 4 i obert
Edicions fora del Japó: Alemanya (Ipomoea), Estats Units (Kase-san and...).

La Kase i... és un manga de publicació bastant erràtica. Va començar com una història curta, però temps després li van demanar a l’autora que el continués. Primer amb un altre capítol només, però finalment li van sol·licitar que el convertís en una sèrie. Al 2014, la revista on es publicava va tancar, però l’editorial va decidir recuperar-lo. Ara es va publicant via web.

Amb el preciós videoclip que se’n va fer públic fa no gaire, me’n vaig quedar enamorada. I més amb les males perspectives pel que fa a l’anime yuri d’enguany*. Així és com vaig acabar llegint tot el material disponible de La Kase i... .


La història que ens ocupa tracta de com va evolucionant el mutu enamorament entre dues estudiants de batxillerat: la Yamato (una noia que es veu a si mateixa com una patata) i la Kase (una de les noies més populars de l’institut). Havent-hi atracció de bon principi, primer es fan amigues i quan la tensió sexual esclata, comencen a sortir juntes. En general està molt bé i és molt maco. Té alguna coseta tòxica; no és perfecte, però gairebé. A més, la Yamato té una amiga, surt també la seva mare i es parla del germà de la Kase. Ara, una cosa que em carrega molt és que la Yamato constantment va repetint el mateix:

  • “Encara que siguem dues noies”. Que entenc que pugui dubtar de la seva pròpia sexualitat, però això no avança per enlloc, simplement s’utilitza com a presentació de molts dels capítols.
  • “La Kase és masculina, però molt millor que cap altre noi”. La qual cosa em resulta encara més heteronormativa que l’anterior. És com si digués que la sexualitat de la Yamato es basa en una mena de jerarquia: La Kase estaria al capdamunt. A sota d’ella, els nois. A sota dels nois, la resta de les noies. Vaja, que si no fos per la Kase, es podria dir que a la Yamato li agradarien els nois i només els nois. I el fet que aquest manga recolzi el mite de la mitja taronja tampoc hi ajuda. L’autora encara és a temps d’arreglar aquests dos apartats parlant de l’heterosexualitat obligatòria, però sospito que no ho farà perquè no va amb el to de l’obra.

En acabar-ne el primer volum, tenia els ulls plens de llàgrimes de com de bonic era tot. I ara em pregunto: aquest era el yuri bufó que feia temps que buscava? No, però s’hi acosta molt. Hi ha altres bons mangues de temàtica sàfica, com Love My Life (Ebine Yamaji), que com a glop de realitat està bé, o com Blau (Blue, Kiriko Nananan), punyent i dramàtic. Però em venia de gust llegir amb quelcom bonic, encara que estigués mancat de realisme. I ja em direu si la majoria dels romanços de ficció de noia/noi o vicecersa són gaire realistes. Sempre passa el mateix: a la mínima que inclous diversitat a les històries, se t’exigeix un realisme que espanta. Doncs no. I mira, aquí com a mínim l’autora s’esforça perquè ens creguem que la noia més popular s’enamori d’una xavala que passa desapercebuda per a la gran majoria.



La narració és senzilla, però a vegades no se segueix del tot bé. De tota manera, com que la història és bastant simple, no hi ha manera possible de perdre’s. El dibuix comença sent molt fluix, amb moltes pífies d’anatomia. Per sort, als volums 3 i 4 la cosa millora. Es torna més bonic, amb més força i en desapareixen molts errors anatòmics

Pel que fa al títol, malauradament cada volum és titulat com Tal cosa i la Kase i no estan numerats, la qual cosa pot dur a equívocs. Així que l’única manera humana de traduir-lo, ha sigut així.

Ho recomano? Sí!!! Si t’agraden les comèdies romàntiques, et farà el pes. Té algun aspecte que em xerrica, però a nivell general està molt rebé. Ara, si els romanços no fan per a tu, millor que en fugis perquè més aviat t’avorrirà.

Nota global: 8’3/10

*D’una banda, incest obsessiu i forçat. De l’altra, noies que li foten les banyes a llurs respectius xicots amb molta sexualització de per mig (portades on surten amb les camises descordades i pressionant llurs pits en sostenidor... mentre miren el públic). I a sobre, aquest darrer té el títol abreviat de la mateixa manera que “netorare”, un gènere del hentai consistent en les “infidelitats” (en moltes ocasions es considera com infidelitat que es violi a la xicota del protagonista, d’aquí les cometes) i que fa plorar més als homes que els tentacles. Que, tot i la toxicitat, es podria haver tractat de dues històries interessants sobre la descoberta i l’acceptació de la pròpia sexualitat en l’adolescència? Sí. Que ho són? Rotundament, no. Van al morbo fàcil, sense més profunditat.