dilluns, 8 de maig de 2017

Cesare, el Creador i Destructor





Títol original: Cesare, Hakai no Sōzōsha (チェーザレ 破壊の創造者)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Morning
Editorial: Kōdansha
Anys: 2005-???
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció històrica, política, amistat, (fals) romanç
Nombre de volums: 11 i obert
Edicions fora del Japó: França (Cesare), Itàlia (Cesare, Il creatore che ha distrutto)

Cesare és d’aquelles obres que per força em criden l’atenció: un dibuix poderós, ambientat a la Itàlia renaixentista i àmpliament coneguda (amb la publicitat que això comporta). L’havia perseguida durant anys i a la fi m’hi vaig aconseguir posar.

Malgrat que Cesare, tal i com indiquen el nom i les portades, pren com a base la vida del Cèsar de Borja, en un principi tenim com a protagonista l’Angelo da Canossa, que d’alguna manera serveix de nexe d’unió entre el lectorat i l’ambientació italiana de finals del segle XV. Recordem que el públic per a qui està pensat el còmic és japonès, que l’obra està molt documentada i que hi apareixen un fotimer de fets i personatges històrics*. Aquí i aquí hi ha una mica més dinformació sobre el fet demprar aquest recurs.

L’Angelo, deia, és un nou estudiant a la universitat de Pisa, d’origen florentí i becat pel Lorenzo de Medici. Allà coneixerà el Cèsar de Borja i aprendrà a la força sobre etiqueta i intel·ligència emocional.

Al principi, doncs, veiem el Cèsar a través dels ulls de l’Angelo. Entre que aquest l’idealitza i que el Cèsar encara no hi confia gaire (i, per tant, no es mostra del tot com és), veia retratat el Cèsar com massa bona persona. Quan ja m’estava començant a pujar la mosca el nas, la Sōryō en mostra lleument la part fosca. I mica en mica, el lectorat va percebent com de calculador és el Cèsar... tot i copsar-hi també altres aspectes de la seva personalitat, com ara la passió pel coneixement.


Hi ha molta documentació darrere aquest manga. Tant és així que l’autora disposa d’un assessor especialitzat que apareix acreditat a les portades: el Motoaki Hara. La Sōryō reconeix, però, que hi ha situacions que s’ha inventat (a part, òbviament, del personatge de l’Angelo)... però sempre dins d’uns marges raonables de credibilitat. És a dir, hi ha escenes que no estan documentades, però que es podrien haver donat, ja que no es contradiuen amb res del que consta als arxius.

No obstant això, és increïble la mà d’esdeveniments (i tan detallats) que se’ns mostren i com a la Sōryō se li en refot tot i descriu successos que s’havien donat abans del naixement dels contemporanis del Cèsar de Borja. I així tenim el volum 7, que és un manga gairebé independent sobre el Dante. I la història transcorre molt lentament, malgrat tota la informació donada. Del volum 1 a l’11 no arriba a passar un any sencer! Ara que clar, també hi ha flaixbacs sobre la vida del Cèsar i altres personatges. Però l’obra podria durar tranquil·lament 20 o 30 volums més. Ara que no sé si la vida de l’autora donarà per a tant (que té ja 58 anys i va a volum per any).

Tenint en compte tot el que els ocorre als personatges principals i que llurs dissenys s’allunyen bastant als del típic manga d’institut (on molts cops s’infantilitzen els dissenys), molts cops se m’oblidava que l’Angelo i companyia tenen 16-17 anys.



Tot i que Cesare és un seinen i, per tant, està oficialment dirigit a homes (homes que majoritàriament seran heterosexuals), canta un colló que està fet per una dona heterosexual... a la qual li encanta el BL. Vegem-ho en profunditat:

1) L’Angelo, en un seinen (com és el cas), hauria de ser l’avatar dels lectors... però ho és de les lectores. Concretament, de les lectores heterosexuals. L’Angelo està codificat com molts protagonistes prototípics de BL: molt androgin tirant cap a la feminitat, amb certs complexes d’inferioritat i amb una atracció irremeiable cap a cert home. És que fins i tot el seu nom és androgin**: “Angelo”. És a dir, “àngel”, associat sempre a éssers assexuats i sense gènere. I recordem que per a plasmar àngels, molt sovint es prenien models femenins... encara que llur nom fos masculí.

2) La tensió sexual dins la tríada Cèsar-Angelo-Miguel és tan patent que fa mal. I encara fa més mal que, per demostrar als lectors de la Morning que només és amistat, tant el Cèsar com l’Angelo (no així el Miguel, si no m’oblido de res) mostrin atracció obertament envers certes dones (bifòbia al canto). És molt trist que una de les escasses missions dels personatges femenins en aquest manga sigui fer de rètol de “no homo”. (I, per exemple, m’esperava que la Lucrècia aparegués molt més, però no hi surt pas gaire.) Em pregunto com hauria anat tot si, en comptes de en una revista seinen, Cesare s’hagués publicat en una revista josei. Al final, l’únic home que sent atracció de manera oficial per un altre és un senyor que pretén abusar sexualment del Cesare (sent aquest molt jovenet).

3) La Sōryō intenta reproduir allò que es coneix com “mirada masculina”, però no se’n surt. Per molt que dibuixi dones atractives nues i intenti sexualitzar-les, no ho aconsegueix. En canvi, però, en mostrar els torsos nus del Cèsar o l’Angelo... sí que ho assoleix. Així com ocorre amb el seu admirat Miquel Àngel, a través de l’obra de la Sōryō es pot deduir que a ella li atreuen els homes i que, en canvi, les dones... doncs no.

A l’esquerra, un intent de mirada masculina. A la dreta, una “mirada femenina” de ca l’ample.





Com a darrera queixa diré que es treu el tema de la prostitució i es toca amb molt poc de tacte. Així no, Sōryō, així no.

La narració resulta magnífica. L’autora dansa per diversos escenaris i ho fa magistralment. Els canvis d’escena s’entenen i tot rutlla a la perfecció. Es nota que és una mangaka experimentada.

El dibuix és, sens dubte, un dels elements que fan que el lectorat tingui en tan gran estima aquesta obra. Ja avanço que es nota l’ús de fotos. L’únic que hi ha vinyetes on es nota molt descaradament i d’altres on es percep que s’han fet més esforços perquè no es noti el pegot. Molt irregular en aquest punt. Ara, el dibuix dels personatges resulta magistral. N’hi ha un fotimer. I de totes les edats. La Sōryō sap dibuixar des de mainada fins a gent gran sense que li tremoli el pols. Un altre dels seus punts forts és l’expressivitat. L’autora domina a la perfecció tota subtilitat del rostre humà.

I ja que estic amb el tema del dibuix, aprofitaré per parlar de quelcom que em toca bastant la moral. He vist senyors queixant-se que a l’obra surten molts bishōnens i que probablement el Cèsar no era tan ben plantat. Ara, aquests són els mateixos que no és queixen pas quan a obres ambientades a l’“Edat Mitjana” les dones atractives apareixen segons els cànons actuals, depilades i tot. Però no cal anar-nos tan lluny: o és que us penseu que la Lucrècia era tan bonica com surt a Cesare? D’això no veureu que es queixin, no. Colla d’hipòcrites.

Bishōnen detectat, senyors ploramiques a l’atac.

L’edició italiana està prou bé, sense ser meravellosa: té una sobrecoberta de 2/5 (sobrecoberta-faixa, l’anomeno jo; es veu que és un invent de l’editorial japonesa i no de la italiana), conserva totes les pàgines a color del principi i algunes de les del mig (ara que la reproducció ja és una altra cosa), la impressió és prou bona (però falla un pèl a algunes pàgines), el paper és grisenc... Com a defectes val a dir que com a mínim el meu onzè tom té diverses coses lletges (taques marronoses com de cafè i ratllades negres) i que el poc castellà que surt és horriblement macarrònic. Imagino que això darrer venia de l’edició japonesa, però tenint a Itàlia més mitjans per pal·liar-ho, ja ho podrien haver arreglat.

AquizzzZZZZzzz... ai, que m’adormo!


Pel que fa a extres, tots els volums disposen de la bibliografia utilitzada, així com del mateix text introductori a l’inici que al tercer tom passa a titular-se “premissa”. A partir del segon volum, hi ha un resum del que ha ocorregut anteriorment***, així com un mapa de personatges que va evolucionant conforme avança la història. Pel que fa a la resta d’extres, els separaré per volums:

-Primer volum: res més.
-Segon volum: mapa d’Itàlia, entrevista entre la Fuyumi Sōryō i el Motoaki Hara, glossari i article titulat “Dante i la Divina Comèdia” del Motoaki Hara.
-Tercer volum: mapa d’Itàlia, glossari, article titulat “Cèsar i l’Europa Medieval” (amb mapa de la Península Ibèrica el 1941) i guia de Pisa (amb fotos i comparatives respecte al manga).
-Quart volum: mapa de la terra que envolta el Mediterrani amb especial èmfasi a Itàlia i Espanya, glossari i article titulat “Maquiavel i Cèsar de Borja” signat per Takeshi Sasaki.
-Cinquè volum: mapa d’Itàlia, França i Espanya, glossari i article-entrevista titulat “La vida universitària durant el Renaixement” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara).
-Sisè volum: mapa d’Itàlia, continuació de la guia de Pisa i article titulat “La celebració del Nadal” signat per Yoshihiro Ishii.
-Setè volum: mapa d’Itàlia vers el 1300, glossari, article titulat “L’humiliació de Canossa” signat pel Motoaki Hara i article-entrevista titulat “Els secrets del duomo de Pisa” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara.
-Vuitè volum: mapa d’Itàlia i article titulat “Els catorze anys de glòria i fracassos del Lorenzo de Medici”
-Novè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança i article titulat “El món de Cesare”.
-Desè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.
-Onzè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.


Ho recomano? Sí!!! En general està molt bé. El dibuix és preciós, tot està documentadíssim i, malgrat ser bastant dens, fa de bon llegir. Ara, té les seves coses dolentes: la pèssima representació de personatges femenins, el retrat de la prostitució i l’homofòbia i la bifòbia. 

Nota global: 8/10


* Alguns dels quals ficats amb calçador. O ja em diràs tu quina necessitat hi havia de fotre el Colom en dos volums diferents. CAP. NI. UNA.

**També és un joc de paraules amb el personatge de Miguel i Miquel Àngel. Es dóna a entendre dins del manga i l’autora ho ha comentat de manera oficial. Però una cosa no treu l’altra.

***Al resum del que hi ha al segon volum posa que l’acció arrenca el 1949. Gran pífia.