dissabte, 13 de maig de 2017

Sobre l’estructura de La Finestra d’Orfeu



(La present entrada és una anàlisi de l’obra La Finestra d’Orfeu [Orpheus no Mado, Riyoko Ikeda, més conegut per aquí com La Ventana de Orfeo] i, per tant, pot contenir-ne ESPÒILERS.)


Nota aclaridora 1: per temes de comoditat, faré servir com a referència l’edició de 13 volums que ens va arribar i, tret que en faci menció expressa, faré com si al darrer volum no hi vingués inclosa aquella història extra de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara). Ja podrien haver-hi afegit Colaix (Collage), que com a mínim es troba dins de l’univers de La Finestra d’Orfeu.

Nota aclaridora 2: Gran part del text d’aquesta entrada és pura especulació.

La Finestra d’Orfeu és un manga amb molta planificació al darrere i molt complex. Les relacions de romanç entre els personatges et poden agradar més o menys, però és innegable tota la càrrega de maquinacions polítiques i familiars que té l’obra. Un autèntic misteri que engloba dècades d’anades i vingudes a l’Euràsia del segle XX. Tal és la seva complexitat que se li va atorgar el 1981 el premi de la crítica com a millor guió mai escrit per a un manga.

Però hauria arribat a aconseguir La Finestra d’Orfeu tot aquest reconeixement de no ser per la seva maquiavèl·lica estructura? Ho dubto molt. Tot i que la Riyoko Ikeda havia assolit una immensa popularitat gràcies a la seva obra La Rosa de Versalles, ella (o els seus editors) no devia estar segura de poder parlar d’un tema tan dens com la Revolució Russa durant uns quants centenars de pàgines sense que les lectores la deixessin a l’estacada. Que una cosa és parlar de la Maria Antonieta i la Revolució Francesa i una altra dels Romanov i la Revolució Russa. I més amb el to de les dues obres. La Finestra d’Orfeu és decididament molt més crua i pressimista.

Així doncs, la Ikeda, segons les meves especulacions, va crear un llarg preàmbul per enganxar el públic. D’aquesta manera, l’obra conté tres arcs argumentals diferenciats:

1) Alemanya (volums 1 a 5): aquest va ser l’esquer de la sèrie amb molts elements atractius de cara les lectores: una noia disfressada de noi a un món masculí, un institut masculí amb tensió sexual entre homes* (i que es diu Sankt Sebastian i en té un retrat)... i la fatídica finestra d’Orfeu. D’ella es diu que la primera dona que vegi un home a través del seu ampit i aquest home viuran un amor tan apassionat com el d’Orfeu i Eurídice, però també igual de tràgic. I què passaria si dos homes veuen la mateixa dona i per postres creguessin que es tracta d’un home? No em digueu que no resulta engrescador. I per si tot això no fos poc, hi ha un fotimer de maquinacions i secrets familiars, així com disbauxes de tota mena a l’institut. De fet, és la meva part preferida de l’obra i on els personatges principals tenen més vida. Tot i que tant el Klaus com l’Isaac perden part de llur encant als següents volums, la que queda més tocada és la Julius, amb tants episodis d’amnèsia. Aquest recurs és una altra pista per veure que realment aquests tres arcs haurien d’haver sigut històries separades. Per tant, perquè la cosa rutlli, la protagonista ha de veure’s desposseïda de la seva personalitat i així esdevenir un altre personatge. Molt trist. Si més no, aquestes pèrdues de memòria queden mitjanament justificades, però així i tot em xerriquen un fotimer.

2) Àustria (volums 6 i 7): aquesta saga bé podria consistir en un seguit d’històries extres al final, però en comptes d’això, l’autora prefereix deixar-ho ja tot ben lligat abans d’anar al tram que a ella li interessa. És un pont llarg entre les dues sagues principals, però bé hauria valgut com a diferents històries curtes. D’aquí en destaco un poderosíssim missatge que ens envia la Ikeda: l’amor no ho pot tot. Ni encara que hi posis tota la bona voluntat del món.

3) Rússia (volums 8 a 13): i per fi, per fi arribem a la part que li interessa l’autora. I a hores d’ara, les lectores volen saber sí o sí què carai passa amb la Julius, el Klaus i tot un seguit d’interrogants que encara queden per resoldre. Aquí ja pot parlar de tanta política russa com vulgui que ja no li tombaran la sèrie. Recordo que quan havia consumit els cinc primers volums de l’obra i llegia no sé per on que aquest manga era sobre la Revolució Russa... creia que la informació era incorrecta! Imagino que també per aquest motiu, els primers set volums estan tan plens de música: la Ikeda necessitava un tema que li interessés prou com per afrontar aquella Odissea. A l’arc argumental de Rússia, la música continua tenint-hi un paper, però aquest ja no és tan destacat com en les dues sagues anteriors. Pel que fa als personatges, tal i com comentava abans, queden molt deslluïts. L’Isaac pràcticament no hi surt... i el Yusupov els roba el protagonisme a la Julius i el Klaus d’una manera bastant contundent.

L’únic text de La Finestra d’Orfeu en què l’autora es dirigeix com a tal al lectorat comença així.

La Ikeda sabia què volia fer i tenia clar quin era el seu públic... i amb aquesta obra ho demostra. Tant és així que més de la meitat de la sèrie podrien haver sigut uns altres mangues, però va preferir utilitzar aquestes idees al seu favor i unir-les en una sola obra per poder arribar on ella desitjava.

I aquí tenim un altre motiu pel qual no es pot agrupar la Ikeda amb les creadores de la Generació del 49: perquè per explicar el que volia estava disposada a fer una tirallonga enorme i fer més comercial la seva obra, si calia. Que l’Oscar era més popular que la Maria Antonieta? No passa res, fem canvi de protagonista! En contraposició, les de la Generació del 49 eren, en general, més idealistes i inflexibles: volien fer-ho a la seva manera sense cap mena de filtre, encara que això els suposés una trava. Per exemple, a la Mōto Hagio van estar-li a punt de cancel·lar moltes vegades la seva obra El Cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō), però ella ni tirava per elements més comercials ni feia per acabar-la de manera prematura. Un contraexemple seria la Keiko Takemiya, que va crear una obra tan comercial com La Tomba del Faraó (Paraoh no Haka) per poder-se fer prou popular com per poder dur a terme La Cançó del Vent i els Arbres (Kaze to Ki no Uta) sense entrebancs. Però així i tot eren dues obres independents, del tot separades. I tot i que va aconseguir una certa popularitat amb La Tomba del Faraó, això no va ser prou com per impedir que al final hagués de veure cancel·lada La Cançó del Vent i els Arbres (després de 17 volums, això sí... mentre que La Tomba del Faraó consta “només” de 8 volums).

*I això que a la Ikeda tot el que tingui a veure amb el BL li genera més aviat rebuig. Sí, tot i agradar-li el yuri, és bastant homòfoba d’homes. I és ben trist que doni a entendre que, clar, tot i que ni el Klaus ni l’Isaac sabessin que la Julius era una dona, s’hi sentien atrets precisament, entre altres, perquè ho era i lliguin caps en descobrir el secret més preuat de la jove. Per contrastar una mica amb tanta homofòbia, hi ha del David, que és bisexual. (I la Gertrud també podria ser-ho.)