dissabte, 29 de juliol de 2017

La Kase i ...




Títol original: ... to Kase-san (...と加瀬さん)
Revista: Pure Yuri Anthology Hirari
Editorial: Shinshokan
Anys: 2010-???
Demografia japonesa: Yuri
Gèneres: Comèdia romàntica, costumisme
Nombre de volums: 4 i obert
Edicions fora del Japó: Alemanya (Ipomoea), Estats Units (Kase-san and...).

La Kase i... és un manga de publicació bastant erràtica. Va començar com una història curta, però temps després li van demanar a l’autora que el continués. Primer amb un altre capítol només, però finalment li van sol·licitar que el convertís en una sèrie. Al 2014, la revista on es publicava va tancar, però l’editorial va decidir recuperar-lo. Ara es va publicant via web.

Amb el preciós videoclip que se’n va fer públic fa no gaire, me’n vaig quedar enamorada. I més amb les males perspectives pel que fa a l’anime yuri d’enguany*. Així és com vaig acabar llegint tot el material disponible de La Kase i... .


La història que ens ocupa tracta de com va evolucionant el mutu enamorament entre dues estudiants de batxillerat: la Yamato (una noia que es veu a si mateixa com una patata) i la Kase (una de les noies més populars de l’institut). Havent-hi atracció de bon principi, primer es fan amigues i quan la tensió sexual esclata, comencen a sortir juntes. En general està molt bé i és molt maco. Té alguna coseta tòxica; no és perfecte, però gairebé. A més, la Yamato té una amiga, surt també la seva mare i es parla del germà de la Kase. Ara, una cosa que em carrega molt és que la Yamato constantment va repetint el mateix:

  • “Encara que siguem dues noies”. Que entenc que pugui dubtar de la seva pròpia sexualitat, però això no avança per enlloc, simplement s’utilitza com a presentació de molts dels capítols.
  • “La Kase és masculina, però molt millor que cap altre noi”. La qual cosa em resulta encara més heteronormativa que l’anterior. És com si digués que la sexualitat de la Yamato es basa en una mena de jerarquia: La Kase estaria al capdamunt. A sota d’ella, els nois. A sota dels nois, la resta de les noies. Vaja, que si no fos per la Kase, es podria dir que a la Yamato li agradarien els nois i només els nois. I el fet que aquest manga recolzi el mite de la mitja taronja tampoc hi ajuda. L’autora encara és a temps d’arreglar aquests dos apartats parlant de l’heterosexualitat obligatòria, però sospito que no ho farà perquè no va amb el to de l’obra.

En acabar-ne el primer volum, tenia els ulls plens de llàgrimes de com de bonic era tot. I ara em pregunto: aquest era el yuri bufó que feia temps que buscava? No, però s’hi acosta molt. Hi ha altres bons mangues de temàtica sàfica, com Love My Life (Ebine Yamaji), que com a glop de realitat està bé, o com Blau (Blue, Kiriko Nananan), punyent i dramàtic. Però em venia de gust llegir amb quelcom bonic, encara que estigués mancat de realisme. I ja em direu si la majoria dels romanços de ficció de noia/noi o vicecersa són gaire realistes. Sempre passa el mateix: a la mínima que inclous diversitat a les històries, se t’exigeix un realisme que espanta. Doncs no. I mira, aquí com a mínim l’autora s’esforça perquè ens creguem que la noia més popular s’enamori d’una xavala que passa desapercebuda per a la gran majoria.



La narració és senzilla, però a vegades no se segueix del tot bé. De tota manera, com que la història és bastant simple, no hi ha manera possible de perdre’s. El dibuix comença sent molt fluix, amb moltes pífies d’anatomia. Per sort, als volums 3 i 4 la cosa millora. Es torna més bonic, amb més força i en desapareixen molts errors anatòmics

Pel que fa al títol, malauradament cada volum és titulat com Tal cosa i la Kase i no estan numerats, la qual cosa pot dur a equívocs. Així que l’única manera humana de traduir-lo, ha sigut així.

Ho recomano? Sí!!! Si t’agraden les comèdies romàntiques, et farà el pes. Té algun aspecte que em xerrica, però a nivell general està molt rebé. Ara, si els romanços no fan per a tu, millor que en fugis perquè més aviat t’avorrirà.

Nota global: 8’3/10

*D’una banda, incest obsessiu i forçat. De l’altra, noies que li foten les banyes a llurs respectius xicots amb molta sexualització de per mig (portades on surten amb les camises descordades i pressionant llurs pits en sostenidor... mentre miren el públic). I a sobre, aquest darrer té el títol abreviat de la mateixa manera que “netorare”, un gènere del hentai consistent en les “infidelitats” (en moltes ocasions es considera com infidelitat que es violi a la xicota del protagonista, d’aquí les cometes) i que fa plorar més als homes que els tentacles. Que, tot i la toxicitat, es podria haver tractat de dues històries interessants sobre la descoberta i l’acceptació de la pròpia sexualitat en l’adolescència? Sí. Que ho són? Rotundament, no. Van al morbo fàcil, sense més profunditat.