diumenge, 23 de juliol de 2017

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San






Títol original: San San Roku (さんさん録)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2004-2006
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumisme, humor, romanç
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Pour Sanpei)

Amb aquest manga m’hi vaig llançar sense saber de què anava. És de la Fumiyo Kōno, així que probablement seria bo. Amb aquesta portada del primer volum tan èpica m’esperava quelcom més agitat, però es tracta d’una obra costumista que va en l’estil d’Un Llarg Viarany.

La Guia de Tasques Domèstiques del Senyor San arrenca quan el Sanpei, ja jubilat, es queda vidu. El seu fill, tement que no se’n surti sol, el convida a anar-se’n a viure amb ell, la seva dona i la seva filla i el Sanpei accepta. Amb la mudança, entre les seves coses, troba un dossier de tasques domèstiques que li havia anat preparant en vida la Tsuruko, la seva esposa. Aquest document inclou tot un seguit d’instruccions per a quefers domèstics diversos, així com els gustos de la seva jove i la seva néta (perquè el Sanpei, abans de què la Tsuruko es morís era dropo fins i tot en això). Mica en mica, doncs, anirem veient com el Sanpei es va convertint en un mestre de casa, a la vegada que es fa una forta reivindicació del valor que tenen totes aquestes tasques i que no només és difícil executar-les bé, sinó també ràpid.

Com veieu, doncs, es tracta d’una obra costumista. Però també té molts tocs d’humor, lleus experimentacions i també una micona de trama, que és el que menys m’agrada d’aquest còmic.

Dels personatges, la meva preferida és la Nona (la néta del Sanpei), ja que és molt graciosa i té una personalitat bastant marcada. No fa el que s’espera d’ella.

Moviment sense ni una sola línia cinètica.


La narració és molt fluïda i la història se segueix a la perfecció en aquest aspecte. La cosa és que per al lector occidental hi ha escenes que els japonesos tenen tan interioritzades en llur dia a dia (i que no són gaire comuns en el manga mig; ni tan sols en les comèdies d’institut), que es dóna per fet que el lectorat les podrà seguir correctament. També hi ha elements difícils de traduir i la traducció francesa ni s’hi escarrassa ni fa per posar notes aclaridores (com sí que fa amb el Sant Valentí japonès, tradició que els lectors de manga habituals coneixem de sobres).

El dibuix és el propi de l’autora: encantador i naïf. Ple de detall, però sense resultar recarregat. Em meravella.

La meva traducció del títol és aquest cop pràcticament inventada. “San San” ho he traduït com “Senyor San(pei)”. “Roku”, segons els diccionaris en línia que he consultat, és “gravació”. Per context, però, he deduït que l’autora es referia al document que li deixa la Tsuruko al Sanpei. I probablement aquest títol sigui un joc de paraules, tal com ocorre amb el d’Un Llarg Viarany.

A part del que ja he comentat de l’edició francesa, val a dir que els volums són de la mateixa alçària que la resta dels publicats a França.

Ho recomano? Depèn. Si t’agraden les històries costumistes bufones amb humor, endavant. Sinó, deixa-ho córrer. T’avorriràs com una ostra.

Nota global: 8’2/10