La Hakumei i la Mikochi

Títol original: Hakumei to Mikochi (ハクメイとミコチ)

Autor: Takuto Kashiki

Revista: Harta (antigament Fellows!)

Editorial: Enterbrain

Anys: 2011-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, sobrenatural, aventures

Nombre de volums: 5 i obert

Edicions fora del Japó: França (Minuscule) Actualització a 2 d’abril de 2018: Estats Units (Hakumei and Mikochi)

Aquest és un d’aquells mangues que decideixes provar només per la portada. Unes gnomes que fan coses al bosc? Meravellós. Després resulta que hi ha capítols de ciutat i el tema de les proporcions no és tan evident, però així i tot està molt bé. En general és una obra costumista, però també hi ha alguns capítols de més acció.

Les protagonistes són la Hakumei i la Mikochi, dues gnomes que viuen juntes. Mentre que la Hakumei és més activa i té una feina més moguda, la Mikochi se sol encarregar de les tasques domèstiques i treballs relacionats, sobretot pel que fa a la cuina. La Mikochi és més organitzada i té un pèl més d’èxit econòmico-social; la casa on viuen es seva. Ambdues mantenen una relació bastant ambigua: semblen un matrimoni, però també podrien ser familiars o amigues íntimes. Aquesta ambigüitat es trenca quan en una ocasió el cap de la Hakumei dóna per fet que la Mikochi és la seva esposa... pensant que la Hakumei és un home. Ella el corregeix i li deixa constància que ella és una dona (i que, per tant, no pot estar casada amb una altra dona). Em sembla indignant que dues dones no puguin estar casades (o ser parella) a un món on hi ha gnoms, animals que parlen i encanteris que controlen esquelets. Però el yuribait no s’acaba aquí. Més endavant, l’autor té la cara de posar una escarabata que es pregunta quina mena de relació tenen. A més a més, les diferents dones que surten molts cops s’enrojolen quan interaccionen entre elles.

Aquest manga té molts personatges femenins bastant diversos. A part de les dues protagonistes, hi ha una maga, una perruquera, una música, una fotògrafa... i tantes d’altres. Cadascuna d’elles amb una personalitat prou definida.

La perruquera és la millor. Tothom ho sap.

A l’autor li agrada molt el món que ha creat i tot sovint en posa informació extra al final dels capítols. Està bé per conèixer-lo una micona més.

La narració en general és àgil, però en les escenes d’acció a vegades no acaba de quedar del tot clar què passa.

El dibuix és una passada, amb tant de detall per a les plantes, la roba i els animals. Tot un regal per a la vista, sobretot als capítols de bosc.

L’edició francesa fa goig: tankōbons gruixuts amb sobrecobertes amb vernís ultravioleta per zones. Té il·lustracions en primeríssim pla de plantes tant al principi com al final. Algunes de les darreres pàgines del segon volum són a color. Ara, pel que fa a la traducció he enxampat una pífia amb el gènere. Últimament m’ho trobo molt. De debò costa tant?

Ho recomano? Sí. Malgrat el yuribait, té moltes coses bones. Els personatges són genials i, en general, és una obra molt tranquil·leta i bufona. El dibuix està molt treballat. Ara, si només t’agrada l’acció, millor que busquis alguna altra cosa.

Nota global (fins al volum 4 inclòs): 8’4/10
Edició a 26 de desembre, amb el cinquè volum llegit: en mantinc la nota