L’hora de l’amor

Títol original: Ai no Jikan (愛の時間)

Autora: Ebine Yamaji

Revista: Feel Young

Editorial: Shōdensha

Any: 2008

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Drama, crítica social, dia a dia

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Au temps de l’amour)

Vaig posar-me amb aquest manga poc després d’endur-me la triple decepció amb Esperit Lliure (Free Soul), Blau Anyil (Indigo Blue) i Tendra Criatura Encantadora (Sweet Lovin’ Baby). Perquè sóc així.

No estava mentalitzada per a llegir aquesta obra. Em va produir tot un xoc. Aquí on el veieu, amb aquest títol i aquesta portada tan bufons, es tracta d’un còmic carregat de violència. També difereix en una altra cosa respecte a la resta d’obres que he llegit de la Yamaji: la protagonista és heterosexual. Concretament, una heterosexual que es dedica a assetjar a un gay. I, a aquestes alçades ja no em sorprèn, això no es mostra com problemàtic. Perquè, clar, és la protagonista, pobrissona meva de ma vida.

A part del detall de l’orientació, la protagonista és la prototípica de l’autora: prima, cabells curts i clars, alçada dins de la mitja, sense discapacitats físiques, dedicada a quelcom més o menys creatiu, japonesa i rostre fat. Ja podria innovar una mica, coi!

Quelcom de bo de l’obra és que s’hi critica bastant la cultura de la violació. I des de molts prismes. Ara, com a marca de la casa, hi ha bifòbia i acefòbia.

La narració resulta molt lleugera. Si no fos pel que s’hi explica, podria qualificar la lectura com agradable.

El dibuix és el propi de l’autora, tan senzill i pragmàtic. Tan net.

L’edició francesa, a diferència de la majoria dels títols de la Yamaji editats per Asuka, duu sobrecoberta. És de la mateixa, grandària, això sí: A5. 

Ho recomano? A veure’m. Traient-ne els elements problemàtics, és una bona obra si saps al que vas. És un manga amb molt cru i amb molta violència. Aquesta no és del tot explícita, però a l’autora no li cal més per transmetre-la.

Nota global: 6/10