Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls

Títol original: Sarai-ya Goyō (さらい屋五葉)

Autora: Natsume Ono

Revista: IKKI

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2005-2010

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Drama, dia a dia, amistat, samurais

Nombre de volums: 8

Edicions fora del Japó: França (Goyô), Estats Units (House of Five Leaves)

Relació amb altres mangues: Futagashira* (preqüel·la) i El Poli Solitari i el seu Cadell (Kozure Doushin, història paral·lela)

Tot i que El Restaurant Paradiso (Ristorante Paradiso), obra també de la Natsume Ono, no em va acabar de fer el pes, vaig decidir donar-li una oportunitat a Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls degut a què és molt popular en determinats sectors llepafils i a què tractava una temàtica radicalment diferent.

La seva premissa és prou original: el Masanosuke Akitsu és un rōnin corpulent i alt com un Sant Pau, així com un mestre de l’espasa. Malgrat això, no aconsegueix trobar una feina estable a Edo degut al seu caràcter, tan ple d’inseguretats. Té fòbia social i sentir-se observat el supera. Un bon dia, es troba amb en Yaichi, un home misteriós que li provoca bones vibracions. El Yaichi el contracta de manera puntual com a guardaespatlles i com que el Masa fa bé la feina, l’Ichi decideix incorporar-lo a la seva plantilla... sense especificar a què es dedica exactament. Abans que se’n pugui adonar, el Masa acaba formant part d’una banda de segrestadors on, sorprenentment, se sent acollit. Tot plegat li genera un gran conflicte interior.

Aquesta història resulta una cursa de fons. Costa ficar-s’hi de ple. Quan feia temps que no la llegia, en perdia el fil.

Més que les batalles o qualsevol altre aspecte, l’autèntica protagonista aquí és la relació entre el Masa i la resta dels membres de la banda de segrestadors, la seva família i certa persona. De com s’influeixen mútuament i com els sentiments els fan actuar d’una manera un pèl irracional.

La narració és perfectament fluïda. El tempo està molt ben dut i les vinyetes, bastant ben col·locades i planificades, sense cap gran experiment de per mig.

El dibuix és molt característic de l’autora. L’estil s’allunya una mica del grafisme del manga més prototípic, però a la vegada manté els ulls grans. Sembla fet amb pressa, amb aquests cabells tan poc esmerçats. Ah... i les mandíbules inexistents

Guiant-me pel traductor de Google (Wordreference no m’ha servit de res aquest cop), la meva intuïció i els meus escassos coneixements de japonès, he traduït el títol d’acord amb el contingut del manga. La banda Goyō deixa una fulla d’auró japonès de cinc lòbuls acompanyant les seves missives. No pas cinc fulles, com podria deduir-se de la traducció oficial del títol a l’anglès (o de la traducció del tom #4 de l’edició francesa). D’altra banda, “ya”, en aquest context vol dir “negoci”, “botiga”. Traduir-ho per “house” (“casa”) està bé quan, per exemple, es parla d’una “tea house” (“botiga de te” o “teteria”, segons el context). No sé exactament què significa “sarai”. El traductor de Google diu que “recapitulació”. Jo dedueixo que vol dir “segrest” i/o “segrestador” (però és bastant probable que m’equivoqui). Així doncs, segons la meva hipòtesi, literalment “Sarai-ya” seria “Negoci de Segrestadors”. Adaptat, quedaria com “banda de segrestadors” o “organització (criminal) de segrestadors”. “Banda de segrestadors” em sona millor. Crec, però, que La Banda de Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls queda massa llarg i perd impacte. A més, amb Els Segrestadors de la Fulla de Cinc Lòbuls ja li consta al lectorat que es tracta d’uns segrestadors que pertanyen a un mateix grup organitzat.

Com a petita curiositat, val a dir que aquest manga disposa d’una adaptació a anime de 12 capítols. Només n’he vist l’opening, el qual em sembla d’allò més exquisit.

L’edició francesa és la típica tankōbon amb camisa. A partir del segon volum, hi ha un breu resum del que ha ocorregut, així com unes senzilles fitxes de personatges. Normalment, no em miro gaire aquesta mena d’extres, però en aquest manga m’ha sigut de molt ajut poder recórrer-hi. Sobretot perquè no me’l vaig poder llegir d’una tacada, en no disposar de tots els volums.

Ho recomano? Hmmm... Doncs no sé què dir. No és el típic manga de samurais. Gairebé no hi ha acció. Fuig-ne si és això el que busques. Aquesta obra es dedica a explorar els personatges i llurs motivacions. També aprofundeix en la manera en què s’interrelacionen i influeixen mútuament. Si t’apassiona el treball de personatges i la tensió entre ells i no et molesta l’ambientació, aquest còmic probablement t’enganxarà. A més, el final resulta prou satisfactori. Això sí: els personatges masculins estan molt més treballats que els femenins i, a més, s’hi fa baiting.

 

Nota global: 7/10

*No tinc gaire idea de com traduir aquest títol. Ni el traductor de google, ni wordpress, ni el cercador d’imatges m’ajuden. Només intueixo que fa referència a dues persones ja que “futari” es refereix a “parella” o “dues persones” en japonès i a les portades i a la resta de material promocional van sortint dues persones, d’una manera bastant buscada.