Títol original: Shitsuren
Chocolatier (失恋ショコラティエ)
Autora: Setona Mizushiro
Revista: Flowers i Rinka
Editorial: Shogakukan
Anys: 2008-2015
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social, competitivitat
Nombre de volums: 9
Edicions fora del Japó: França (Heartbroken Chocolatier)
Premis: Premi de Manga de
Kodansha a la Categoria Shōjo (no hi ha ni categoria josei ni seinen)
Ja quan vaig sentir
per primer cop d’aquesta sèrie em va cridar l’atenció pel tema de la xocolata.
La trama en si no m’interessava gaire: un noi japonès amb el cor destrossat decideix anar a París per aprendre tot el que pugui de xocolata i bombons. Tot
per impressionar la noia que l’ha rebutjat i que porta anys passant d’ell. Uf,
no, gràcies. No a més històries sobre com dedicant la vida a una persona de la
qual t’has enamorat farà que aquesta caigui rendida als teus peus. No a més històries que idealitzen l’obesssió envers una persona i l’assetjament.
Per sort, aquesta
història se surt bastant d’aquest tòpic. Tal i com sospitava, però, la xocolata és només una
excusa. No obstant, els personatges són bastant rics i evolucionen. L’Olivier no
l’aguanto, per això: manipulador fins a dir prou, bastant planet i se n’idealitzen
moltes de les seves actituds tòxiques. Pel que fa a la resta:
-En Sōta: el
protagonista. L’enamorat de l’amor, fins al punt de condicionar la seva
vida. I així i tot, madura. És conscient que té idealitzada la Saeko i que el
que fa no és del tot correcte. Una cosa que m’agrada molt d’aquest personatge:
és un home heterosexual que no té cap mena de problema en dir que un altre home és ben
plantat.
-La Karouko: la que
va de santa però quan quelcom se surt una mica de la normativitat imperant perd
els estreps (menys quan li convé). Bastant humana, amb un complex de superioritat brutal. També va madurant. Se suposa
que està allà perquè les lectores s’hi identifiquin, la qual cosa xoca, però a la vegada té el seu sentit (encara que no em generi gaire empatia).
-La Saeko: en una
història tòpica, ella seria o bé una malànima o bé una noia a la qual se li cau
la vena dels ulls quan veu tornar en Sōta de l’estranger. Doncs bé: no compleix
amb cap de les dues possibilitats. De fet, em sembla amb diferència el
personatge més treballat de tota l’obra. Tot i que no coincidim en molts aspectes, com a personatge em va fascinar. Per com veu la vida i el seu
pragmatisme. Per la passió per la xocolata i els dolços. Per com es rebel·la. Pel
seu orgull. I, per sobre de tot, per la seva intel·ligència emocional.
-Helena: una model
amb complexos sobre el seu cos. Llàstima que aquest tema es toqui molt per sobre.
-Sekiya: un jove
poc sociable que s’esforça en relacionar-se amb la gent.
Del Rikudo m’hauria
agradat saber més, que al final el seu paper es limita a ser el de fer de pont entre
diferents personatges.
 |
| Per al Sōta, la Saeko és una fadeta capriciosa que l’inspira en les seves creacions. |
Al
principi vaig pensar que m’hauria agradat que hi haguessin més pàgines
dedicades a París, però després vaig veure que no, que allò hauria sigut palla.
De tota manera, trobo que, per explicar el que explica, a aquest manga li
sobren un parell de volums. A les acaballes ja em sentia una mica com quan vaig veure El Retorn del Rei, que mai arribava el desenllaç.
Un punt destacable
és que a una de les trames secundàries d’aquest manga hi ha un claríssim
episodi de violència de gènere sense idealitzar excessivament (matiso perquè hi
ha un aspecte que es deixa molt a l’aire; no del tot resolt). I sí, inclou
violència psicològica, econòmica, física i sexual.
Un detall
negatiu: l’autora no es va informar gens de com està la situació del manga a
França en general i a París en particular. A França hi ha botigues dedicades al
manga a mans plenes... i a moltíssimes llibreries de vell es troben un fotimer
de mangues per un preu bastant assequible. A París, a més, es poden trobar
diversos mangues i revistes de manga en japonès. El tema de l’anime ja no el
tinc tan clar, però també hi arriben molts productes. Dubto molt que la
situació hagi millorat des del 2008. Probablement aleshores hi
havia més varietat.
La narració resulta
molt bona. A més de ser fluïda, aconsegueix enganyar momentàniament el lectorat
amb somnis i escenes que s’imaginen els personatges i retornar-lo a la realitat com si res.
El dibuix funciona,
té un acabat molt expressiu i totes les galindaines em fan venir salivera. Val
a dir que l’autora empra un reguitzell de flors diverses i no es queda només en
les més típiques dels mangues. Així i tot, a vegades trobo el dibuix pertorbador. Un
exemple? Els dits de la segona portada. Parlant de portades, ja podria haver variat la Mizushiro una mica de personatge! Que només hi apareix el Sōta a totes i cadascuna d'elles.
L’edició francesa
disposa d’una grandària estàndard. El que més en crida l’atenció és el vernís
ultraviolat de la sobrecoberta al títol, al nom de l’autora, al número, als bombons i a les sanefes. Un cop més em
queixaré de la traducció del títol japonès a l’anglès... i més quan part del
títol ja estava a l’original en francès!! Kazé el cataloga com a shōjo quan és
josei i, a més, els personatges principals són adults que treballen. A més, tot
està enfocat des d’una perspectiva molt adulta; crec que no hi ha confusió
possible.
El Xocolater Cortrencat potser
no m’ha entusiasmat en excés, però sí que m’ha fet despertar molta curiositat
per la Setona Mizushiro, més coneguda pels seus mangues Alícia, la Rosa Negra (Kuro Bara
Alice, més conegut com Black Rose
Alice) i Les Xicotes del Dia X (Kanojotachi no X-Day). Abans de guanyar-se la vida amb el còmic, fou dōjinka.
Sempre s’ha destacat per dedicar-se al complet a les demografies femenines (concretament,
al shōjo, al josei i al BL), però el passat 28 de juny va veure publicat el primer capítol del seu seinen Sóc el més ta-ta-tà del Món (Sekai de Ichiban, Ore ga ◯◯) .
Ho recomano? Si t’interessen les històries sobre embolics amorosos, endavant. Els personatges
principals tenen molta vida i l’autora té una manera de tractar els temes que
no es troba gaire a la ficció.
Nota global: 7’6/10
