dimarts, 27 de març del 2018

Les dones trans són dones


Em temo que ahir hi va haver molta gent que no va entendre res amb l’enrenou que hi va haver pel que fa a All about J (Asumiko Nakamura). Aquest espectacle no es va muntar perquè MW s’hagués equivocat de demografia. És molt més profund que això.

Quan s’ha catalogat un shōjo de shōnen o viceversa no he anat mai a l’editorial a exigir-li res. M’he queixat pel meu compte, ho he comentat amb altra gent i poc més.

Però el problema de fons aquí és un altre. És donar-li tractament d’home a una dona. Primer catalogant l’obra com a BL i després tractant-la en masculí al resum oficial. Hi haurà qui digui que és ficció i que no importa. Tinc demostradíssim que la ficció ens influeix una barbaritat, així que això de què la ficció és neutra i pura és una argúcia més que una altra cosa.

A més, no és una dona cis qualsevulla, no. És una dona trans. És a dir, pertany a un col·lectiu que té especials dificultats per dur una vida mitjanament digna degut a tota la violència, el rebuig i la discriminació que rep.

Amb el seu capteniment, l’editorial està donant a entendre que les dones trans no són dones sinó homes. És una ideologia que resulta fatal per a les dones trans. Tant pel que fa a llur autoconcepte com pel que fa a llur concepció social, la qual cosa desencadena en una enorme violència.

Posaré un exemple molt clar: si La Ventana de Orfeo (Riyoko Ikeda) s’hagués catalogat com a BL, molta gent hauria posat el crit al cel (amb tota la raó del món), perquè està protagonitzat per una noia (cis). Però, d’altra banda, compleix amb diversos dels arguments que va donar l’editorial per catalogar All about J com a BL:

  • Diversos nois se senten atrets per una noia pensant-se que és un noi. 
  • Té un aire molt BL: un institut masculí de nom Sankt Sebastian i amb una (o més?) pintura del sant “agonitzant” tot ple de fletxes.

    • Hi ha alguna coseta romàntico-sexual de manera secundària entre nois: com a mínim un petó i en una escena el Klaus se li insinua a l’Isaac mig de broma.

    Aquí la clau radica en la percepció transfòbica que tenim de la realitat. Tothom té claríssim que la Julius és una dona. I això és perquè és cis. En canvi, la gent es resisteix a acceptar la J com a dona perquè s’escapa de la definició de dona que ens han anat imposant des d’abans que tinguéssim ús de raó. Però el cert és que ambdues són dones que, degut a la merda de societat, han de fer-se passar per homes.

    I no em vingueu amb què és una beneiteria. Les dones trans no arriben ni tan sols a la meitat de l’esperança de vida de les cis. La transfòbia (i, més concretament, la transmisogínia) no és cap beneiteria. És quelcom que resulta fatal per a qui en pateix.

    dimecres, 7 de març del 2018

    Els obsessionats amb el gekiga!!




    Títol original: Gekiga Baka-tachi!! (劇画バカたち!!)
    Autor: Masahiko Matsumoto
    Revista: Big Comic
    Editorial: Seirin Kōgeisha
    Anys: 1979-1984
    Demografia japonesa: Seinen
    Gèneres: Autobiografia
    Nombre de volums: 1
    Edicions fora del Japó: França (Gekiga Fanatics)

    Tot el que faci olor d’història del manga, m’interessa. I més si és un manga. I encara més si és autobiogràfic. Així que tard o d’hora m’havia de posar amb aquesta obra com ja en el seu moment vaig fer-ho amb A la deriva del gekiga (Gekiga Hyōryū, Yoshihiro Tatsumi), més conegut per aquí com Una Vida Errante.

    Els obsessionats amb el gekiga!! ha resultat una enorme decepció pels següents motius:
    1) No explica com es desenvolupa durant l’època del gekiga en si, sinó el seu brou de cultiu. Aquestes són les darreres paraules de l’obra: “I és a aquest poble on naixeria el gekiga. FI”
    2) Tota l’estona va dient que es dediquen a crear manga innovador i tal, però no diu com: ni amb quines tècniques de dibuix, ni amb quina mena de personatges, ni amb quina mena de narració ni res. Només que s’inspiraven molt en el cinema (sense posar-ne cap exemple), que era tot molt “madur” i que les associacions de mares i pares estaven que treien foc pels queixals.
    3) Més que un còmic sobre manga i mangakes, sembla un còmic sobre com els editors els van estar ensarronant durant anys mentre ells malvivien. Que ja m’està bé que ho critiqui, però s’hi centra massa en detriment d’altres continguts.
    Just quan l’obra comença de veres, va i s’acaba.


    Aquesta obra només val la pena per conèixer la cara no tan amable de certs mangakes (i així fer-li boicot al Takao Saitō pel seu historial de puter) i per alguna anècdota curiosa. Per exemple, es veu que hi havia un propietari que no llogava pisos a homes que hi anaven sense dones perquè els homes preferien negar-se en la merda abans que fer dissabte de tant en tant o, directament, no embrutar.

    La narració, tret d’un parell d’escenes, és prou clara. El dibuix em sembla més aviat insípid, però això fa que hagi envellit més aviat poc.

    L’edició francesa és a tapa dura i de gran format. Al fons de la portada hi ha obres comercials i que no tenen res a veure amb el gekiga. Com a extres, conté dos articles i tres biografies (una de més llarga, de l’autor i dues, de més curtes, dels dos altres mangakes que surten a la portada).

    Ho recomano? No, no i no. Si t’interessa la història* del gekiga en manga, millor que optis per A la deriva del gekiga. Molt més complet en tots els sentits i disponible en castellà sota el títol d’Una Vida Errante a algunes biblioteques.

    Nota global: 3/10

    *La història parcial, ja que no parla en cap moment del gekiga fet per i dirigit a dones. A més, en ser una autobiografia, és lògic que se centri més en uns autors (Yoshihiro Tatsumi) que en uns altres (Sanpei Shirato).