dilluns, 29 de maig de 2017

Flor Nocturna




Títol original: Yoru no Hana (夜の花)
Autora: Hideko Mizuno
Revista: LaLa
Editorial: Hakusensha
Any: 1976
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, fantasia, romanç
Nombre de volums: 0; història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

La Hideko Mizuno és una mangaka que suposà tota una influència per a les que van debutar a finals dels seixanta i principis dels setanta. La seva obra Foc! (Fire!) va ser el primer shōjo amb protagonista masculí i una escena de sexe. A més, va ser un dels primers mangues amb personatges negres.

Sempre es parla molt dEl Cavaller dels Llaços (Ribon no Kishi, Osamu Tezuka; més conegut per aquí com La Princesa Caballero) com a la influència cabdal per a La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda), però el cert és que hi va influir molt més el manga de la Mizuno titulat Troica Blanca (Shiroi Troika). Que per què ocorre això? Primer, perquè el Tezuka està exageradament idealitzat i es tendeix a donar-li un reconeixement excessiu en tot i per tot (molts li atorguen mèrits que no són seus, com ara la creació del còmic japonès). Segon, perquè la Mizuno és una dona dedicada al shōjo i ja se sap com tracten els crítics reconeguts (la majoria homes) les obres femenines i les fetes per dones. I encara més, els crítics occidentals (respecte als japonesos). Tercer, això ja és especulació meva: potser perquè a la Ikeda ja li convé. Vull dir: hi ha diversos aspectes que són tan similars entre Troica Blanca i La Rosa de Versalles, que si no són plagi, el freguen.

Centrem-nos. La cosa és que feia la tira que volia llegir quelcom de la Hideko Mizuno i darrerament aquest sentiment s’anava fent més i més fort. L’únic que vaig veure a primer cop d’ull a l’abast va ser aquesta història curta, així que m’hi vaig llançar.

Flor Nocturna tracta d’una jove que viu envoltada d’ocells engabiats i que se sent insatisfeta. És una història que reflexiona sobre la bellesa de la vida. Massa curta per al meu gust, deixa amb ganes de més. Té algun element problemàtic, però igualment es gaudeix molt.




La narració està prou bé, però en no estar acostumada a les vinyetes rodones (n’hi ha unes quantes), no acaba de resultar-me del tot fluïda.

El dibuix és molt bonic i recorda als contes clàssics. Imagino que ja està elaborat amb aquesta idea.
  
Ho recomano? Sí. És una lectura agradable i curta... i per a molta gent, una de les poques maneres de poder accedir a quelcom de la gran mangaka que és la Hideko Mizuno.

Nota global: 8/10

dilluns, 22 de maig de 2017

Similituds i diferències entre els animes d’Utena i Yuri Kuma Arashi

Aquesta és una anàlisi profunda dels animes d’Utena (pel·lícula inclosa) i Yuri Kuma Arashi i, per tant, en conté ESPÒILERS.




Quan al 2015 vaig veure Yuri Kuma Arashi per primer cop, ja hi vaig copsar diverses similituds amb el d’Utena. I també alguna diferència destacable. Ara que els he tornat a veure, tot em resulta encara més obvi. No en va el director n’és el mateix: el Kunihiro Ikuhara.

SIMILITUDS

1) Llocs:
1.1) Escales interminables: A Utena, les que duen al Coliseu dels Duels. A Yuri Kuma Arashi, les que menen al paradís.
1.2) Coliseu dels Duels i el terrat de l’escola Arashigaoka: pastats. En ells s’hi donen enfrontaments i tot un seguit de metàfores aglutinades.

2) Expressions clau:
2.1) “Mitsuketa”: A Yuri Kuma Arashi, el “t/l’he trobat” és un tema que es repeteix molt. A Utena, quan el Miki veu en l’Anthy la seva germana, aquest ho diu, també.
2.2) “Què busques?”
2.3) “Yakisoku no kissu” (El “petó promès”): sobretot apareix a Yuri Kuma Arashi, però a Utena es menciona quan la Utena assiteix a l’obra de teatre.

3) Flors:
3.1) Les flors com a element omnipresent: A Utena, són les roses. A Yuri Kuma Arashi, els lliris. “Utena” vol dir “calze de roses”. “Yuri”, “lliri/s”.
3.2) Els noms de les protagonistes: el nom de la Utena significa “calze de roses”, una flor cabdal per a la sèrie. El cognom de la Kureha significa “camèlia”, la seva flor.
3.3) Les flors negres: A Utena, hi ha roses negres. A Yuri Kuma Arashi, lliris negres. En ambdós casos signifiquen “corrupció”.
3.4) Les tasses: a Utena, hi ha tasses en forma de rosa. A Yuri Kuma Arashi, amb motius de camèlies.
3.5) Flors que es tallen.

4) Animals:
4.1) Ocells: als dos animes, són molt presents i tenen molt de simbolisme. I tant a la pel·lícula dUtena com a Yuri Kuma Arashi surt un aneguet de goma flotant dins duna banyera.
4.2) Metamorfosi d’humanes en animals: a Utena, la Nanami es transforma en vaca. A Yuri Kuma Arashi, la Kureha es converteix en óssa.
4.3) Els animals embogeixen: A Utena, els que ataquen la Nanami. A Yuri Kuma Arashi, els óssos arrel de la tempesta de meteorits.

5) Simbolisme dels contes:
5.1) Ús de la figura de les princeses i prínceps.
5.2) Avançament dels esdeveniments per mitjà de contes (ja siguin aquests llibres o representacions teatrals).

6) Significat ocult a les fotos: a Utena, la de la Utena i l’Anthy donant-se la mà. A Yuri Kuma Arashi, la de la Reia i la Kureha (amb la Ginko amagada) i la de la Reia (amb la Yurika amagada).

7) Ombres reveladores (o les ombres com a mirall): al film dUtena, l’ombra de l’Anthy nua ens mostra la cicatriu del seu pit. A Yuri Kuma Arashi, les ombres de les ósses convertides en humanes molts cops revelen llurs formes veritables.

8) Simbolisme divers:
8.1) La càrrega simbòlica dels penjolls: A Utena, el de la Juri. A Yuri Kuma Arashi, el de la Reia.
8.2) Simbolisme del menjar.
8.3) Els llençols com a símbol de la mort.
8.4) Fons vermell amb ombres per a simbolitzar violència.
8.5) Marcs barrocs.
 
9) Els “zombies”: És a dir, el Mikage i la Yurika. Si t’hi pares a pensar, són dos personatges molt similars.:
9.1) Mentre que l’un podria ser un mort ressucitat, un fantasma o el revifament d’un record*, l’altra és una morta en vida.
9.2) Els dos s’obsessionen amb una persona que els corresponia, però no del tot o no de la manera que els hauria agradat.
9.3) Els dos s’obsessionen amb l’eternitat i la incorruptibilitat.
9.4) Els dos veuen (literalment) la mare en la filla.
9.5) El simbolisme dels sarcòfags (els calaixos de la Yurika no deixen de ser nínxols-sarcòfag) i la mort és molt present a tothora entre ells.
9.6) Cap dels dos té escrúpols a l’hora de matar.

10) Similituds entre les dues protagonistes:
10.1) L’arrogància com a pecat de la protagonista.
10.2) Les dues membres de la parella principal es coneixen de petites, però la protagonista no ho recorda.
10.3) La protagonista és òrfena.

11) Fi del món VS Life Sexy: tenen una certa retirada. Ho controlen tot i es comuniquen quan els ve de gust amb els personatges principals per mitjà de missatges ambigus. Ambdós tenen molt de poder. I són figures que relacionen el sexe amb el poder.

12) Akio VS Yurika: Els dos són adults amb poder en un món d’adolescents on fan abús d’aquest poder i de la confiança que en ells hi ha depositada.

13) La ira social

14) Readaptació de divinitats cristianes: A Utena, Déu. A Yuri Kuma Arashi, Maria.

15) Relacions fraternals complicades, que freguen o arriben a l’incest.

16) Intentar matar una criatura indefensa llençant-la a un lloc perillós dins d’una caixa... i tot per gelosia. A Utena, la Nanami al gatet. A Yuri Kuma Arashi, la Lulu al Milne. (Encara en aquest darrer cas era també pel poder.)

17) Observadors amb prismàtics, binocles o similars: A Utena, el Toga, la Juri i l’Akio. A Yuri Kuma Arashi, el Life Sexy.

18) La importància de les cartes (i malgrat que a les dues obres ja apareixin els mòbils).

19) Els 3 pretendents estúpids: a Utena, els que van rere la Nanami. A Yuri Kuma Arashi, els de la Lulu.

DIFERÈNCIES

20) Reaccions de la societat: La Utena trenca les regles socials i és admirada i reverenciada per la resta de les alumnes. La Kureha trenca les regles socials i experimenta odi i ostracisme per part de les altres estudiants.

21) Mètodes de comunicació de la Fi del Món (cartes i telèfon fix) i el Life Sexy (trucades anònimes al mòbil).

22) Els dissenys: A Yuri Kuma Arashi, s’adeqüen molt més amb l’edat dels personatges.

*No en va, “Mikage” vol dir “honorable ombra” i diversos fans d’Utena s’hi refereixen com una ombra del Nemuro.

dimecres, 17 de maig de 2017

Imatges instantànies




Títol original: Ima Aju (いまあじゅ) (història curta del volum Dolços i Bombons de Xocolata [Candy to Choco Bonbon, キャンディとチョコボンボン])
Autora: Chiki Ooya
Revista: Ribon
Editorial: Shueisha
Any: 1974
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama
Nombre de volums: 0; història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Abans de posar-me a llegir el còmic que ens ocupa, no recordava haver sentit anomenar mai aquesta autora (però després vaig consultar un llibre de shōjo dels setanta que tinc i hi consta). Això va fer que em sorprengués encara més de la seva enorme qualitat. És una passada! L’Ooya va ser ajudant de la Yukari Ichijō i hi ha qui diu que la primera va influir en mangakes de la talla de la Ryōko Yamagashi. Llàstima que com a mangaka tingués una producció tan curta: va debutar el 1972 i tot just es va retirar a finals dels setanta o principis dels vuitanta per dedicar-se a la il·lustració.

Imatges instantànies tracta sobre un adolescent insatisfet amb la seva vida i que sent molta nostàlgia envers la seva infància. Ah, i mostra ben clarament desig entre homes. Tinguem present que es tracta d’una obra anterior a La Cançó del Vent i els Arbres (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya)! I es va publicar el mateix any que El Cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō, Mōto Hagio), però desconec si abans o durant (després no, ja que el darrer capítol de El Cor d’en Thomas es va publicar al darrer número de la Shōjo Comic del 1974). Entenc que es tracta d’una història curta i amb poca repercusió, però així i tot m’estranya no haver-la vist anomenar mai quan es parla dels orígens del BL. Ni que sigui de manera anecdòtica.

Fascinant

Definitivament, si aquesta història m’ha captivat és per la narració. És meravellosa i molt experimental. A més, l’acompanya un dibuix que fa caure de cul. Una delícia, vaja.

Pel que fa al títol, “Ima Aju”, hi ha qui dedueix que és  la paraula anglesa “Image/s” (“Imatge/s”) japonitzada, però resulta que està escrita amb hiragana! Per ser realment un anglicisme, hauria d’estar escrita amb katakana. Per tant, dedueixo que es deu tractar dun joc de paraules entre “Image” i “Ara mateix” (que és el que em posa el traductor de Google). Així doncs, m’he decantat per adaptar-ho com “Imatges instantànies”, que crec que encaixa bastant amb el contingut de l’obra.

Si vols saber-ne més, aquest article en japonès sembla prou interessant (tot i que amb el traductor de Google, pràcticament no s’entén ni un borrall).

Ho recomano? Sí, si és que t’interessa el manga antic i/o les experimentacions en còmic. Pot resultar una mica caòtic, però és curtet i val molt la pena. 

Nota global: 9/10

dissabte, 13 de maig de 2017

Sobre l’estructura de La Finestra d’Orfeu



(La present entrada és una anàlisi de l’obra La Finestra d’Orfeu [Orpheus no Mado, Riyoko Ikeda, més conegut per aquí com La Ventana de Orfeo] i, per tant, pot contenir-ne ESPÒILERS.)


Nota aclaridora 1: per temes de comoditat, faré servir com a referència l’edició de 13 volums que ens va arribar i, tret que en faci menció expressa, faré com si al darrer volum no hi vingués inclosa aquella història extra de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara). Ja podrien haver-hi afegit Colaix (Collage), que com a mínim es troba dins de l’univers de La Finestra d’Orfeu.

Nota aclaridora 2: Gran part del text d’aquesta entrada és pura especulació.

La Finestra d’Orfeu és un manga amb molta planificació al darrere i molt complex. Les relacions de romanç entre els personatges et poden agradar més o menys, però és innegable tota la càrrega de maquinacions polítiques i familiars que té l’obra. Un autèntic misteri que engloba dècades d’anades i vingudes a l’Euràsia del segle XX. Tal és la seva complexitat que se li va atorgar el 1981 el premi de la crítica com a millor guió mai escrit per a un manga.

Però hauria arribat a aconseguir La Finestra d’Orfeu tot aquest reconeixement de no ser per la seva maquiavèl·lica estructura? Ho dubto molt. Tot i que la Riyoko Ikeda havia assolit una immensa popularitat gràcies a la seva obra La Rosa de Versalles, ella (o els seus editors) no devia estar segura de poder parlar d’un tema tan dens com la Revolució Russa durant uns quants centenars de pàgines sense que les lectores la deixessin a l’estacada. Que una cosa és parlar de la Maria Antonieta i la Revolució Francesa i una altra dels Romanov i la Revolució Russa. I més amb el to de les dues obres. La Finestra d’Orfeu és molt més crua i pressimista.

Així doncs, la Ikeda, segons les meves especulacions, va crear un llarg preàmbul per enganxar el públic. D’aquesta manera, l’obra conté tres arcs argumentals diferenciats:

1) Alemanya (volums 1 a 5): aquest va ser l’esquer de la sèrie amb molts elements atractius de cara les lectores: una noia disfressada de noi a un món masculí, un institut masculí amb tensió sexual entre homes* (i que es diu Sankt Sebastian i en té un retrat)... i la fatídica finestra d’Orfeu. D’ella es diu que la primera dona que vegi un home a través del seu ampit i aquest home viuran un amor tan apassionat com el d’Orfeu i Eurídice, però també igual de tràgic. I què passaria si dos homes veuen la mateixa dona i per postres creguessin que es tracta d’un home? No em digueu que no resulta engrescador. I per si tot això no fos poc, hi ha un fotimer de maquinacions i secrets familiars, així com disbauxes de tota mena a l’institut. De fet, és la meva part preferida de l’obra i on els personatges principals tenen més vida. Tot i que tant el Klaus com l’Isaac perden part de llur encant als següents volums, la que queda més tocada és la Julius, amb tants episodis d’amnèsia. Aquest recurs és una altra pista per veure que realment aquests tres arcs haurien d’haver sigut històries separades. Per tant, perquè la cosa rutlli, la protagonista ha de veure’s desposseïda de la seva personalitat i així esdevenir un altre personatge. Molt trist. Si més no, aquestes pèrdues de memòria queden mitjanament justificades, però així i tot em xerriquen un fotimer.

2) Àustria (volums 6 i 7): aquesta saga bé podria consistir en un seguit d’històries extres al final, però en comptes d’això, l’autora prefereix deixar-ho ja tot ben lligat abans d’anar al tram que a ella li interessa. És un pont llarg entre les dues sagues principals, però bé hauria valgut com a diferents històries curtes. D’aquí en destaco un poderosíssim missatge que ens envia la Ikeda: l’amor no ho pot tot. Ni encara que hi posis tota la bona voluntat del món.

3) Rússia (volums 8 a 13): i per fi, per fi arribem a la part que li interessa l’autora. I a hores d’ara, les lectores volen saber sí o sí què carai passa amb la Julius, el Klaus i tot un seguit d’interrogants que encara queden per resoldre. Aquí ja pot parlar de tanta política russa com vulgui que ja no li tombaran la sèrie. Recordo que quan havia consumit els cinc primers volums de l’obra i llegia no sé per on que aquest manga era sobre la Revolució Russa... creia que la informació era incorrecta! Imagino que també per aquest motiu, els primers set volums estan tan plens de música: la Ikeda necessitava un tema que l’apassionés prou com per afrontar aquella Odissea. A l’arc argumental de Rússia, la música continua tenint-hi un paper, però aquest ja no és tan destacat com en les dues sagues anteriors. Pel que fa als personatges, tal i com comentava abans, queden molt deslluïts. L’Isaac pràcticament no hi surt... i el Yusupov els roba el protagonisme a la Julius i el Klaus d’una manera bastant contundent.

L’únic text de La Finestra d’Orfeu en què l’autora es dirigeix com a tal al lectorat comença així.

La Ikeda sabia què volia fer i tenia clar quin era el seu públic... i amb aquesta obra ho demostra. Tant és així que més de la meitat de la sèrie podrien haver sigut uns altres mangues, però va preferir utilitzar aquestes idees al seu favor i unir-les en una sola obra per poder arribar on ella desitjava.

I aquí tenim un altre motiu pel qual no es pot agrupar la Ikeda amb les creadores de la Generació del 49: perquè per explicar el que volia estava disposada a fer una tirallonga enorme i fer més comercial la seva obra, si calia. Que l’Oscar era més popular que la Maria Antonieta? No passa res, fem canvi de protagonista! Que l’André agradava més que la Rosalie? Doncs mimem més l’un i traiem d’escena l’altra! En contraposició, les de la Generació del 49 eren, en general, més idealistes i inflexibles: volien fer-ho a la seva manera sense cap mena de filtre, encara que això els suposés una trava. Per exemple, a la Mōto Hagio van estar-li a punt de cancel·lar moltes vegades la seva obra El Cor d’en Thomas (Thomas no Shinzō), però ella ni tirava per elements més comercials ni feia per acabar-la de manera prematura. Un contraexemple seria la Keiko Takemiya, que va crear una obra tan comercial com La Tomba del Faraó (Paraoh no Haka) per poder-se fer prou popular com per poder dur a terme La Cançó del Vent i els Arbres (Kaze to Ki no Uta) sense entrebancs. Però així i tot eren dues obres independents, del tot separades. I tot i que va aconseguir una certa popularitat amb La Tomba del Faraó, això no va ser prou com per impedir que al final hagués de veure cancel·lada La Cançó del Vent i els Arbres (després de 17 volums, això sí... mentre que La Tomba del Faraó consta “només” de 8 volums).

*I això que a la Ikeda tot el que tingui a veure amb el BL li genera més aviat rebuig. Sí, tot i agradar-li el yuri, és bastant homòfoba d’homes. I és ben trist que doni a entendre que, clar, tot i que ni el Klaus ni l’Isaac sabessin que la Julius era una dona, s’hi sentien atrets precisament, entre altres, perquè ho era i lliguin caps en descobrir el secret més preuat de la jove. Per contrastar una mica amb tanta homofòbia, hi ha la Gertrud i el David, ambdós bisexuals.

dilluns, 8 de maig de 2017

Cesare, el Creador i Destructor





Títol original: Cesare, Hakai no Sōzōsha (チェーザレ 破壊の創造者)
Autora: Fuyumi Sōryō
Revista: Morning
Editorial: Kōdansha
Anys: 2005-???
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció històrica, política, amistat, (fals) romanç
Nombre de volums: 11 i obert
Edicions fora del Japó: França (Cesare), Itàlia (Cesare, Il creatore che ha distrutto)

Cesare és d’aquelles obres que per força em criden l’atenció: un dibuix poderós, ambientat a la Itàlia renaixentista i àmpliament coneguda (amb la publicitat que això comporta). L’havia perseguida durant anys i a la fi m’hi vaig aconseguir posar.

Malgrat que Cesare, tal i com indiquen el nom i les portades, pren com a base la vida del Cèsar de Borja, en un principi tenim com a protagonista l’Angelo da Canossa, que d’alguna manera serveix de nexe d’unió entre el lectorat i l’ambientació italiana de finals del segle XV. Recordem que el públic per a qui està pensat el còmic és japonès, que l’obra està molt documentada i que hi apareixen un fotimer de fets i personatges històrics*. Aquí i aquí hi ha una mica més dinformació sobre el fet demprar aquest recurs.

L’Angelo, deia, és un nou estudiant a la universitat de Pisa, d’origen florentí i becat pel Lorenzo de Medici. Allà coneixerà el Cèsar de Borja i aprendrà a la força sobre etiqueta i intel·ligència emocional.

Al principi, doncs, veiem el Cèsar a través dels ulls de l’Angelo. Entre que aquest l’idealitza i que el Cèsar encara no hi confia gaire (i, per tant, no es mostra del tot com és), veia retratat el Cèsar com massa bona persona. Quan ja m’estava començant a pujar la mosca el nas, la Sōryō en mostra lleument la part fosca. I mica en mica, el lectorat va percebent com de calculador és el Cèsar... tot i copsar-hi també altres aspectes de la seva personalitat, com ara la passió pel coneixement.


Hi ha molta documentació darrere aquest manga. Tant és així que l’autora disposa d’un assessor especialitzat que apareix acreditat a les portades: el Motoaki Hara. La Sōryō reconeix, però, que hi ha situacions que s’ha inventat (a part, òbviament, del personatge de l’Angelo)... però sempre dins d’uns marges raonables de credibilitat. És a dir, hi ha escenes que no estan documentades, però que es podrien haver donat, ja que no es contradiuen amb res del que consta als arxius.

No obstant això, és increïble la mà d’esdeveniments (i tan detallats) que se’ns mostren i com a la Sōryō se li en refot tot i descriu successos que s’havien donat abans del naixement dels contemporanis del Cèsar de Borja. I així tenim el volum 7, que és un manga gairebé independent sobre el Dante. I la història transcorre molt lentament, malgrat tota la informació donada. Del volum 1 a l’11 no arriba a passar un any sencer! Ara que clar, també hi ha flaixbacs sobre la vida del Cèsar i altres personatges. Però l’obra podria durar tranquil·lament 20 o 30 volums més. Ara que no sé si la vida de l’autora donarà per a tant (que té ja 58 anys i va a volum per any).

Tenint en compte tot el que els ocorre als personatges principals i que llurs dissenys s’allunyen bastant als del típic manga d’institut (on molts cops s’infantilitza l’aspecte dels personatges), molts cops se m’oblidava que l’Angelo i companyia tenen 16-17 anys.



Tot i que Cesare és un seinen i, per tant, està oficialment dirigit a homes (homes que majoritàriament seran heterosexuals), canta un colló que està fet per una dona heterosexual... a la qual li encanta el BL. Vegem-ho en profunditat:

1) L’Angelo, en un seinen (com és el cas), hauria de ser l’avatar dels lectors... però ho és de les lectores. Concretament, de les lectores heterosexuals. L’Angelo està codificat com molts protagonistes prototípics de BL: molt androgin tirant cap a la feminitat, amb certs complexes d’inferioritat i amb una atracció irremeiable cap a cert home. És que fins i tot el seu nom és androgin**: “Angelo”. És a dir, “àngel”, associat sempre a éssers assexuats i sense gènere. I recordem que per a plasmar àngels, molt sovint es prenien models femenins... encara que llur nom fos masculí.

2) La tensió sexual dins la tríada Cèsar-Angelo-Miguel és tan patent que fa mal. I encara fa més mal que, per demostrar als lectors de la Morning que només és amistat, tant el Cèsar com l’Angelo (no així el Miguel, si no m’oblido de res) mostrin atracció obertament envers certes dones (bifòbia al canto). És molt trist que una de les escasses missions dels personatges femenins en aquest manga sigui fer de rètol de “no homo”. (I, per exemple, m’esperava que la Lucrècia aparegués molt més, però no hi surt pas gaire.) Em pregunto com hauria anat tot si, en comptes de en una revista seinen, Cesare s’hagués publicat en una revista josei. Al final, l’únic home que sent atracció de manera oficial per un altre és un senyor que pretén abusar sexualment del Cesare (sent aquest molt jovenet).

3) La Sōryō intenta reproduir allò que es coneix com “mirada masculina”, però no se’n surt. Per molt que dibuixi dones atractives nues i intenti sexualitzar-les, no ho aconsegueix. En canvi, però, en mostrar els torsos nus del Cèsar o l’Angelo... sí que ho assoleix. Així com ocorre amb el seu admirat Miquel Àngel, a través de l’obra de la Sōryō es pot deduir que a ella li atreuen els homes i que, en canvi, les dones... doncs no.

A l’esquerra, un intent de mirada masculina. A la dreta, una “mirada femenina” de ca l’ample.





Com a darrera queixa diré que es treu el tema de la prostitució i es toca amb molt poc de tacte. Així no, Sōryō, així no.

La narració resulta magnífica. L’autora dansa per diversos escenaris i ho fa magistralment. Els canvis d’escena s’entenen i tot rutlla a la perfecció. Es nota que és una mangaka experimentada.

El dibuix és, sens dubte, un dels elements que fan que el lectorat tingui en tan gran estima aquesta obra. Ja avanço que es nota l’ús de fotos. L’únic que hi ha vinyetes on es nota molt descaradament i d’altres on es percep que s’han fet més esforços perquè no es noti el pegot. Molt irregular en aquest punt. Ara, el dibuix dels personatges resulta magistral. N’hi ha un fotimer. I de totes les edats. La Sōryō sap dibuixar des de mainada fins a gent gran sense que li tremoli el pols. Un altre dels seus punts forts és l’expressivitat. L’autora domina a la perfecció tota subtilitat del rostre humà.

I ja que estic amb el tema del dibuix, aprofitaré per parlar de quelcom que em toca bastant la moral. He vist senyors queixant-se que a l’obra surten molts bishōnens i que probablement el Cèsar no era tan ben plantat. Ara, aquests són els mateixos que no és queixen pas quan a obres ambientades a l’“Edat Mitjana” les dones atractives apareixen segons els cànons actuals, depilades i tot. Però no cal anar-nos tan lluny: o és que us penseu que la Lucrècia era tan bonica com surt a Cesare? D’això no veureu que es queixin, no. Colla d’hipòcrites.

Bishōnen detectat, senyors ploramiques a l’atac.

L’edició italiana està prou bé, sense ser meravellosa: té una sobrecoberta de 2/5 (sobrecoberta-faixa, l’anomeno jo; es veu que és un invent de l’editorial japonesa i no de la italiana), conserva totes les pàgines a color del principi i algunes de les del mig (ara que la reproducció ja és una altra cosa), la impressió és prou bona (però falla un pèl a algunes pàgines), el paper és grisenc... Com a defectes val a dir que com a mínim el meu onzè tom té diverses coses lletges (taques marronoses com de cafè i ratllades negres) i que el poc castellà que surt és horriblement macarrònic. Imagino que això darrer venia de l’edició japonesa, però tenint a Itàlia més mitjans per pal·liar-ho, ja ho podrien haver arreglat.

AquizzzZZZZzzz... ai, que m’adormo!


Pel que fa a extres, tots els volums disposen de la bibliografia utilitzada, així com del mateix text introductori a l’inici que al tercer tom passa a titular-se “premissa”. A partir del segon volum, hi ha un resum del que ha ocorregut anteriorment***, així com un mapa de personatges que va evolucionant conforme avança la història. Pel que fa a la resta d’extres, els separaré per volums:

-Primer volum: res més.
-Segon volum: mapa d’Itàlia, entrevista entre la Fuyumi Sōryō i el Motoaki Hara, glossari i article titulat “Dante i la Divina Comèdia” del Motoaki Hara.
-Tercer volum: mapa d’Itàlia, glossari, article titulat “Cèsar i l’Europa Medieval” (amb mapa de la Península Ibèrica el 1941) i guia de Pisa (amb fotos i comparatives respecte al manga).
-Quart volum: mapa de la terra que envolta el Mediterrani amb especial èmfasi a Itàlia i Espanya, glossari i article titulat “Maquiavel i Cèsar de Borja” signat per Takeshi Sasaki.
-Cinquè volum: mapa d’Itàlia, França i Espanya, glossari i article-entrevista titulat “La vida universitària durant el Renaixement” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara).
-Sisè volum: mapa d’Itàlia, continuació de la guia de Pisa i article titulat “La celebració del Nadal” signat per Yoshihiro Ishii.
-Setè volum: mapa d’Itàlia vers el 1300, glossari, article titulat “L’humiliació de Canossa” signat pel Motoaki Hara i article-entrevista titulat “Els secrets del duomo de Pisa” amb les preguntes respostes pel Motoaki Hara.
-Vuitè volum: mapa d’Itàlia i article titulat “Els catorze anys de glòria i fracassos del Lorenzo de Medici”
-Novè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança i article titulat “El món de Cesare”.
-Desè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.
-Onzè volum: mapa d’Itàlia amb la triple aliança.


Ho recomano? Sí!!! En general està molt bé. El dibuix és preciós, tot està documentadíssim i, malgrat ser bastant dens, fa de bon llegir. Ara, té les seves coses dolentes: la pèssima representació de personatges femenins, el retrat de la prostitució i l’homofòbia i la bifòbia. 

Nota global: 8/10


* Alguns dels quals ficats amb calçador. O ja em diràs tu quina necessitat hi havia de fotre el Colom en dos volums diferents. CAP. NI. UNA.

**També és un joc de paraules amb el personatge de Miguel i Miquel Àngel. Es dóna a entendre dins del manga i l’autora ho ha comentat de manera oficial. Però una cosa no treu l’altra.

***Al resum del que hi ha al segon volum posa que l’acció arrenca el 1949. Gran pífia.